Llibertat interna i externa

Habitualment, s’usa el terme llibertat, com a mínim, de dues maneres diferents. Vegem-ho en aquests exemples:

- En aquell país hi ha llibertat de moviments. 

- L’ésser humà és l’únic animal lliure, ja que pot escollir el que fa. 

Llibertat externa. També anomenada llibertat d’acció. Consisteix en l’absència de traves externes que dificultin l’acció; és a dir, consisteix a poder fer el que volem sense que res ni ningú ens ho impedeixi. Per exemple, hi ha llibertat quan em vull manifestar contra els vessaments tòxics i puc fer-ho; en canvi, no hi ha llibertat quan, malgrat que m’agradaria manifestar-me, les forces de seguretat m’ho impedeixen. 

Llibertat interna. També anomenada llibertat d’elecció o lliure albir. Consisteix en la capacitat o possibilitat de decidir o voler això o allò, quan aquesta decisió és indeterminada, és a dir, no causada. Per exemple, hi ha llibertat interna si, encara que hagi decidit això, podria haver decidit qualsevol altra cosa; en canvi, no hi ha llibertat interna si la meva decisió és una il·lusió, ja que en realitat em trobo inevitablement inclinat a fer el que faig pel meu caràcter i les circumstàncies que m’envolten. 

Entre totes dues hi ha una estreta i mútua relació. Si tenim capacitat per a triar el que volem fer, però externament estem obligats a actuar d’una determinada manera, aleshores, de què ens serveix poder triar? I, ben al contrari, si externament no hi ha cap trava a la realització dels nostres desitjos; això no obstant, internament no els escollim lliurement, sinó que ens veiem empesos inevitablement a voler el que volem, de què ens serveix poder satisfer uns desitjos que ni tan sols hem triat lliurement? 

La llibertat externa es coneix, també, com a llibertat política o social, ja que són factors socials i polítics (tipus d’estat, legislació, forces de l’ordre...) els que en permeten o n’impedeixen la presència. 

L’absència de llibertat

Considerem l’existència de llibertat una cosa de sentit comú i, per tant, no acostumen a qüestionar-la. Tanmateix, la convicció que posseïm llibertat no deixa de ser una creença i, per molt sòlida que ens sembli, podem posar-la en dubte. Creure que som lliures no demostra que ho siguem (de vegades les nostres creences són falses) i, a més, com podem estar segurs que podríem haver actuat d’una altra manera, si no ho hem fet? 

Determinisme

El determinisme és una concepció filosòfica que afirma que tot està determinat, és a dir, inevitablement causat. Per tant, nega l’existència de llibertat. Per a fer-ho, es basa en el principi de causalitat: afirma que tot esdeveniment, sigui del tipus que sigui, és causat per un altre. Així, doncs, tot el que passa en el món forma part d’una cadena de causes i efectes.  Segons aquest principi, tot esdeveniment del món és causat. Segons aquest principi, també les accions estan determinades per un factor en presència del qual s’esdevenen inevitablement. Podríem afirmar que aquest factor som nosaltres mateixos: jo soc la causa de les meves accions, ja que la decisió que he pres és la causa del que faig (he decidit aixecar el braç i aquesta és la causa que l’hagi aixecat). Per tant, segons el determinisme no tenim llibertat de decisió.

L’argument determinista pot semblar poc intuïtiu, perquè resulta més o menys fàcil determinar les causes o esdeveniments naturals, com la caiguda de les fulles a la tardor, però resulta molt difícil establir les causes d’esdeveniments com ara la meva preferència pel color vermell. Així, doncs, per als deterministes, la principal raó que la creença en l’existència de llibertat ens resulti tan evident no és que sigui una creença vertadera, sinó la dificultat que tenim a establir les causes dels nostres desitjos i eleccions. Tanmateix, els deterministes insisteixen que la dificultat a trobar la causa d’alguna cosa no significa que no en tingui. 

Determinisme genètic

“Som màquines de supervivència, autòmats programats a cegues amb la finalitat de perpetuar l'existència dels gens egoistes que allotgem en les nostres cèl·lules”. Dawkins, R.  El gen egoista.  Biòleg.

Determinisme ambiental o educacional

J. B. Watson i B. F. Skinner (s. XX) "Una persona no actua sobre el món, és el món el que actua sobre ella”. Skinner, B. F. Més enllà de la llibertat i la dignitat.

Determinisme econòmic

Marx (1818-1883)

“No és la consciència la que determina la vida, sinó la vida la que determina la consciència” 

        Engels, F., Marx, K. La ideologia alemanya.

Determinisme teològic

- Estoics: l’ésser humà és una part del cosmos, amb el qual ha de viure amb harmonia. Justament en el reconeixement d’aquesta relació amb el cosmos rauen la virtut, la llibertat i la felicitat humanes. 

- Epictet (55-135), recomana fer un esforç per distingir bé entre el que depèn de nosaltres i el que no, que és molt, i acceptar amb serenitat tot allò que no es pot canviar.

“No busquis que els esdeveniments succeeixin com tu desitges, deixa que succeeixin com succeeixen, i tot t’anirà bé.”

“La voluntat humana és, per dir-ho així, una bèstia entre dos amos. Si Déu hi és al damunt, vol i va on Déu ho mana (...) Si és el diable que és damunt de la voluntat, aquesta vol i va com Satanàs vol. No és en poder de la seva pròpia voluntat ni tan sols el fet d’escollir per quin genet correrà ni a qui buscarà, sinó que els genets mateixos es disputen qui l’ha d’obtenir i retenir. “ Luter, M. De servo arbitrio. 

“Em dius : “Jo mateix t’instruiré, t’ensenyaré el camí que has de seguir, t’aconsellaré, els meus ulls vetllaran per tu.” Salm 32, 8.

L’existència de llibertat

Els defensors de la llibertat al·leguen contra els deterministes que aquests han confós el que són factors condicionants amb factors determinants. Així, doncs, fan la distinció següent:

- Factors determinants. Equivalen a les causes de l’acció. El comportament humà es considera conseqüència inevitable de factors que l’ésser humà no controla. Per exemple, diem que un factor com el perill causa l’acció de sortir corrent, perquè sempre que es produeix aquesta situació, inevitablement sortim corrent. 

- Factors condicionants. Equivalen als motius de l’acció. El comportament humà està influït per aquests factors externs, però no se’n considera el resultat. Així, una situació de perill és un factor que motiva que surti corrent, però no determina inevitablement que ho faci, ja que podria quedar-me paralitzat. 

La defensa de la llibertat acostuma a comportar una defensa de l’indeterminisme, en el sentit que les nostres accions i decisions no estan determinades, sinó condicionades. Ara bé, considerar que les nostres decisions no són causades per determinats factors, com ara el codi genètic, l’educació o la situació econòmica..., no significa que ens sigui indiferent fer una cosa o una altra, és a dir, que no hi hagi res que ens inclini en les nostres decisions.  Segons alguns pensadors, considerar que la nostra elecció és indiferent a qualsevol factor representaria pensar que la nostra acció és arbitrària i irracional, ja que decidiríem sense que ens inclinessin motius racionals.

Per això ha de quedar clar que defensar l’indeterminisme no equival a defensar la indiferència i tampoc no significa promoure la inacció o la irracionalitat en la conducta. L’indeterminisme nega que hi hagi factors determinants de la conducta, però no nega que la conducta estigui condicionada i influenciada per motius i raons. 

JEAN PAUL SARTRE (1905-1980). L’EXISTENCIALISME ATEU. 

TRETS GENERALS DE L’EXISTENCIALISME

3 principals preocupacions: 

1. Per l’ésser humà individual, més que no pas per les teories generals sobre ell. El hombre está condenado a ser libre; porque una vez arrojado al mundo, él es responsable de todo lo que hace. Jean-Paul Sartre.

2. Pel significat o propòsit de les vides humanes, més que no pas per les veritats científiques o metafísiques sobre l’univers. (L’experiència interior és més important que la veritat objectiva). 

3. Per la llibertat dels individus, propietat distintiva humana. Mi libertad se termina donde empieza la de los demás. Jean-Paul Sartre.

● Teoria de l’univers. 

1. Negació de l’existència de Déu. La idea de Déu és contradictòria en si mateixa. Si Déu no existeix, aleshores, tot està permès. No hi ha un significat ni cap fi últim inherent a la vida humana; és “absurda”. 

2. Estem “desemparats”, “abandonats” en el món per a cuidar de nosaltres mateixos. L’únic fonament dels valors és la llibertat humana i no pot haver-hi una justificació externa o objectiva per als valors que hom triï adoptar. 

● Teoría de l’individu. 

1. L’existència de l’individu precedeix a la seva essència. 

2. No hem estat creats per a cap fi. 

3. Ens trobem existint i aleshores hem de decidir què fer amb nosaltres mateixos. Som existència.

4. No hi ha tesis “vertaderes” que ens diguin el que tots els individus haurien de ser. Estem condemnats a ser lliures. 

5. Concepte de no-res: Serveix per a relacionar la consciència i la llibertat. El no-res és l’essència del nostre ésser conscient. 

6. Concepte d’angoixa: la consciència de la impredictibilitat última de la mateixa conducta. 

● Diagnòstic. 

L’angoixa, la consciència de la nostra llibertat, és dolorosa i generalment tractem d’evitar-la. L’”autodecepció” (“mauvaise foi”, mala fe): l’intent d’escapar de l’angoixa, pretenent persuadir-nos de què no som lliures, perquè intentem convèncer-nos de què les nostres actituds i accions estan determinades.  La consciència corre un risc permanent de mala fe, però és possible evitar això i assolir l’autenticitat.

● Prescripció. 

No triem el que “ens passa”, però sí que podem decidir com hi reaccionem. I per això ens sentim responsables del que fem, ja que sabem que podríem haver triat alguna cosa diferent. “És el deure de tot individu, fer el que vulgui fer, pensar el que vulgui pensar, no respondre a ningú excepte a si mateix, i qüestionar tota idea i a tot individu”. Sartre (1905-1980).

● L’evidència de la llibertat.

Un dels problemes als quals s’enfronten els defensors de la llibertat és com demostrar-ne l’existència. La creença fortament arrelada que posseïm llibertat d’elecció i que, per tant, sovint podríem haver triat d’una manera diferent de com ho hem fet, com es pot provar? 

“Si dic que soc lliure d’anar a passejar, és perquè puc provar que, si hagués decidit no anar a passejar, no hi hauria anat. Primer problema (metodològic): com podríem provar aquesta afirmació? Mario Bunge (1919-2020), “Ètica, ciència i tècnica”. 

En realitat, la consideren una pregunta sense resposta, perquè la llibertat no necessita demostració. La creença que actuem d’una manera lliure i voluntària és una veritat evident per ella mateixa. Així, doncs, podem considerar-la un axioma: (proposició que és evident i és admesa sense demostració): no es demostra, però és la base en la qual se sustenten moltes de les nostres creences sobre l’ésser humà.  Compleix el criteri d’evidència.

Llibertat i moralitat

Si l’ésser humà no té llibertat d’elecció, aleshores no és possible parlar de responsabilitat ni de moralitat. Només podem fer a algú responsable dels seus actes si realment ho és, és a dir, si ha actuat conscientment, voluntàriament i lliurament. Si no tenim capacitat d’elecció, si inevitablement ens veiem empesos a actuar d’aquesta manera o d’aquella, com se’ns poden demanar responsabilitats? De la mateixa manera que no responsabilitzem la pluja per les inundacions, ni el Sol per la nostra insolació, per què ser

íem nosaltres responsables d’haver atracat un banc o d’haver mentit, si no podem fer cap altra cosa?  El fet de tenir llibertat d’elecció i haver de responsabilitzar-nos de les nostres accions ens converteix en l’únic animal moral que existeix. 

Una acció moral és aquella en la qual entren en joc raons morals, és a dir, on no compte tan sols el mateix benestar sinó també el dels altres, i que es guia pels valors i les normes que internament sentim que hauríem de seguir.

Bones raons a l’hora d’actuar: Una acció és racional o està justificada quan es basa en bones raons.

1. Quan hi ha hagut un esforç per triar la millor de les opcions possibles.

2. Valorant adequadament els nostres motius i les nostres creences.

3. Valorant les possibilitats que hi ha i les conseqüències que se’n poden derivar.

4. LA RESPONSABILITAT.

Encara que en situacions quotidianes atribuïm responsabilitats sense gaires problemes, l’existència de casos com l’anterior, que produeixen una certa confusió, ens ha de convèncer de la importància i necessitat de tenir un concepte perfectament definit de responsabilitat. Intuïtivament, considerem que la responsabilitat consisteix en l’obligació de fer-nos càrrec de les nostres accions o de la seva absència. Tanmateix, aquesta definició ocasiona problemes tant als deterministes com als indeterministes. 

RESPONSABILITAT DES DEL DETERMINISME

Allò específicament del comportament humà és el seu caràcter obert i voluntari. Això no obstant, des del determinisme s’afirma que tot, des de l’arribada de la primavera fins a la meva elecció amorosa, està determinat o causat; és a dir, que no hi ha lloc en el món per a la llibertat. Aleshores, quina és la diferència entre el que fan les persones i el que passa al seu voltant? Des d’aquesta perspectiva no hi ha cap diferència, ja que del determinisme se’n deriva que no hi ha acció com una cosa diferent de la resta dels esdeveniments del món. 

Quan parlem d’esdeveniments com els següents: una pedra que es desprèn de la muntanya cau sobre en Pep i li produeix una commoció; o un cavall que, espantat, arrenca a córrer, em tira a terra i se’m trenca una cama..., no acostumem a dir que la pedra i el cavall siguin responsables de la commoció i de la fractura, respectivament. En general, no pretenem que es facin càrrec i responguin dels seus actes. I no ho pretenem perquè considerem que els fets no podrien haver estat d’una altra manera, ja que ni la pedra ni el cavall són lliures per a decidir què fan. En canvi, sí que demanem responsabilitats al conductor begut o als pares d’en Jesús. I els en demanem perquè pensem que podien haver actuat d’una manera diferent. Ara bé, des del determinisme, afirmar això és una contradicció, ja que ni tan sols els éssers humans tenen la llibertat d’actuar d’una manera diferent. El que s’acostuma a anomenar acció es considera un esdeveniment com qualsevol altre, causat i determinat. 

Sembla, doncs, que la definició que hem donat de responsabilitat no és vàlida des de la concepció determinista. Des d’aquesta perspectiva, només podem parlar metafòricament de responsabilitat, donant-hi un significat idèntic al de causa. Així, doncs, algú o alguna cosa (la pedra, el cavall, el conductor o els pares) és responsable d’un esdeveniment quan n’és la causa. Aquest és, evidentment, un sentit que s’allunya del que, intuïtivament, donem al concepte de responsabilitat. 

RESPONSABILITAT DES DE L’INDETERMINISME

L’indeterminisme diferencia les accions de la resta dels esdeveniments: les accions són fruit d’un agent conscient i voluntari que actua lliurament i espontàniament. Els esdeveniments, en canvi, no tenen aquest caràcter. Per aquesta raó, des de l’indeterminisme és lògic d’atribuir responsabilitats al conductor begut i no ho és de demanar-ne a la pedra o al cavall. 

L’indeterminista se sent còmode amb la definició que hem donat de responsabilitat. Un agent que escull lliurement entre diverses opcions té l’obligació de respondre i fer-se càrrec de la seva acció. Tanmateix, què vol dir respondre d’una acció? Vol dir respondre del resultat previst i desitjat d’aquesta acció, o vol dir fer-se càrrec, també, de les conseqüències imprevistes? Aquest és el problema amb el qual es troba l’indeterminista quan intenta precisar en què consisteix la responsabilitat i en quin sentit hem de respondre de les nostres accions.

DE QUÈ SOM RESPONSABLES?

Des de la posició indeterminista s’accepta com a evident que som lliures i que, per tant, és lícit demanar-nos responsabilitats. Ara bé, la pregunta és: de què hem de sentir-nos responsables? De les nostres accions, sens dubte. Però recordem que només són accions els actes intencionals. 

L’acció és intencional perquè tendeix o apunta a alguna cosa que és més enllà, però que pretenc assolir en actuar. El caràcter intencional de l’acció està molt lligat a l’estat conscient i voluntari que ha de tenir l’agent perquè aquell esdeveniment sigui considerat una acció. S’hauria de fer una distinció entre les conseqüències no previstes (les accions, a més de tenir èxit o no tenir-ne, poden desencadenar seqüències d’esdeveniments no previstes per l’agent, tot i que causades, més o menys, per ell) però previsibles, i les que, malauradament, són pràcticament imprevisibles, no previsibles. A l’hora d’actuar hem de tractar de preveure o tenir en compte quines poden ser les conseqüències de les nostres accions, encara que siguem conscients que és impossible poder-ho preveure tot.  Allò que faig de forma inconscient, involuntària, no és acció i no és objecte de responsabilitat. 

Tanmateix, les coses no són tan senzilles. El punt clau de la qüestió consisteix a esbrinar si també se’n poden demanar responsabilitats o no per les conseqüències imprevistes (les conseqüències d’una acció són tots els esdeveniments causats per una acció, però al marge de la conducta intencionada de l’agent, és a dir, no pretesos per l’agent). Segons alguns autors, la resposta és clara: no. Per què? Doncs perquè no són pròpiament accions, ni res que escollim lliurement. Això no obstant, la forma en què atribuïm responsabilitats quotidianament no s’ajusta a aquesta consideració intel·lectual. 

Respecte de l’atropellament d’en Jesús ens preguntàvem qui n’era el responsable. En sentit estricte, cap dels implicats atropella intencionadament en Jesús; per tant, no hi ha acció, sinó un esdeveniment similar a un terratrèmol o a una posta de Sol. Però aquesta solució no acaba de satisfer-nos, ja que no sembla que connecti amb el que passa en la realitat quotidiana. Qualsevol jurat hauria atribuït als implicats algun tipus de responsabilitat, almenys al conductor begut, i és que tenim l’obligació de preveure les conseqüències de les nostres accions, i atropellar algú conduint en estat d’embriaguesa no són tan previsibles, no està tan clar com hauríem d’exigir responsabilitats. Aquest és l’origen del problema i les dificultats que origina l’atribució de responsabilitat. 

6. RAONS I ARGUMENTS: 

No som lliures: 

1. La llibertat és una il·lusió. La pressió de les coses i les altres persones són qui prenen decisions per mi.

2. Tot té una causa, un perquè que ho explica. En conseqüència, allò que fa l’ésser humà també té una causa explicativa. Coneixent les causes, podríem explicar la conducta d’una persona de la mateixa manera que expliquem el pas d’una substància en estat líquid a estat gasós.

3. Naixem en un ambient determinat, en una cultura, ens transmeten uns valors, ens fan respectar unes normes de conducta i no unes altres. Amb l’educació ens transmeten idees i creences concretes i al final acabem respectant o menyspreant unes coses determinades i no unes altres.

4. Som éssers biològicament programats pels gens. El nostre caràcter i les nostres tendències en depenen.

5. Som, a més, una part més de l’univers, subjectes a forces que actuen sobre nosaltres i dibuixen el nostre destí. Així que per més que t’hi esforcis, no te n’escaparàs.

6. Hi ha raons polítiques que expliquen la nostra manca de llibertat, sempre hi ha algú que ens mana, alguna autoritat a la qual estem subjectes i no ens deixa fer allò que volem: l’Estat posa lleis, pren decisions que marquen la nostra vida; i a més, també hi ha un altre tipus d’autoritats, per exemple, els pares, els sacerdots, els professors, etc.

No som lliures:

1. Tenim consciència de ser lliures perquè prenem decisions. Jo trio entre fer campana o quedar-me a classe; per tant, actuo lliurement. Puc fer el que em doni la gana.

2. Tot el que passa en la naturalesa està subjecte a lleis que ho expliquen, les coses passen necessàriament, és a dir, així i no d’una altra manera. En canvi, la conducta humana depèn de la voluntat de cadascú. La voluntat no és conseqüència d’una causa; ben al contrari, és la llibertat qui pot originar una sèrie d’accions.

3. L’ambient en què naixem, l’educació que rebem, les creences que adquirim no ens determinen, són únicament el suport material sobre el qual cal decidir, són les condiciones que emmarquen i assenyalen les possibilitats i els límits de les nostres eleccions. Ens condicionen, però no ens determinen.

4. El codi genètic estableix la base psicofísica de l’ésser humà en termes biològics; però no en determina la conducta fins al punt de convertir-lo en un ésser instintiu o en un autòmat.

5. El destí és només una manera de referir-se al resultat de la tasca de l’ésser humà i de les forces que previsiblement o per atzar hi actuen al damunt. D’altra banda, poca importància tindria que els meus actes estiguessin prèviament decidits si això no anul·la la meva consciència de triar i la meva responsabilitat en fer-ho.

6. La subjecció a una autoritat forma part de la condició humana, que exigeix la vida en societat. L’ésser humà té, d’altra banda, la possibilitat de decidir a quina autoritat se sotmet o almenys fins a quin límit vol fer-ho.

7. PER QUÈ VAL LA PENA ACTUAR BÉ? ACTITUD MORAL:

Per entendre una acció cal preguntar per les raons que han portat l’individu a prendre aquella decisió i no una altra. I diem que una acció és racional o està justificada quan es basa en bones raons, és a dir, quan hi ha hagut un esforç per triar la millor de les opcions possibles, valorant adequadament els nostres motius i creences, les possibilitats que hi ha  i les conseqüències que se’n poden derivar.

Les decisions que prenem no només porten al resultat concret de cada acció sinó que també marquen la nostra manera de ser, si a poc a poc adquirim una certa actitud moral, és a dir, la tendència a reaccionar igual en situacions semblants. Per exemple, es pot passar de fer algunes trampes a acostumar-s’hi i acabar sent un trampós. I així com  hem dit que cadascú és responsable de les seves accions i de les conseqüències que se’n derivin, també som responsables de l’actitud que tenim. D’aquí que dir “és que jo soc així” no serveixi de coartada.

La pensadora alemanya Hannah Arendt (1906-1975) diu que el que cal fer és ben senzill: simplement pensar en el que fem. Com explica al seu llibre Eichmann a Jerusalem, quan el 1961 va assistir com a reportera al judici d’aquest responsable dels camps de concentració va veure que Eichmann no era un monstre, ni se sentia responsable de totes les morts que havia propiciat. Ell deia que només havia organitzat amb el màxim d’eficiència l’encàrrec dels seus superiors. Per aquest motiu l’autora parla de la banalitat del mal, referint-se que sovint el que hi ha darrere de les males accions no és tant la intenció de fer mal com la tendència a no pensar en el que fem i en les seves conseqüències, a fugir de la mateixa responsabilitat per inconsciència o despreocupació. 

Per això hi ha qui creu que la qüestió ètica fonamental és “quina classe de persona vull ser?” Vull ser una persona honrada o buscar només el meu benefici? Intentaré fer les coses bé? M’han de guiar sobretot l’egoisme i la comoditat o contribuiré tant com pugui al benestar dels altres? He de cuidar el medi ambient o ja se’n preocuparan  els que vindran després? Seré conformista o rebel?

Diu Fernando Savater al seu llibre Ética para Amador (1991) que l’única obligació que tenim en aquesta vida és la de no ser “imbècils” en el sentit moral, és a dir, la de ser capaços de fixar-nos en el que importa de veritat per arribar a viure com volem viure i ser com volem ser. Que és al que es referia Sòcrates quan deia que tot sovint havia de demanar-li al seu daimon personal, al qual nosaltres avui anomenem consciència.