La llibertat: interna i externa

TEMA 8: LA LLIBERTAT

LLIBERTAT INTERNA. LLIBERTAT EXTERNA: Tota acció és motivada i intencional. Però... pot ser que els motius ens condicionin tan fortament que no puguem escollir el que fem?; escollim lliurement les nostres intencions i finalitats, o en la nostra elecció estem determinats pel nostre caràcter, circumstàncies ambientals, codi genètic, família, astres o karma? La noció de llibertat: la llibertat interna i la llibertat externa. Habitualment, s’usa el terme llibertat, com a mínim, de dues maneres diferents. Vegem-ho en aquests exemples:

• En aquell país hi ha llibertat de moviments.
• L’ésser humà és l’únic animal lliure, ja que pot escollir el que fa.

En aquestes frases fem servir el terme llibertat per a referir-nos a dues idees diferents. En el primer cas, l’absència d’obstacles que ens impedeixin de fer el que desitgem. En el segon, en canvi, ens referim a la capacitat d’escollir o voler una cosa o una altra. Per aquesta raó, se sol fer la distinció entre llibertat externa i llibertat interna.

LLIBERTAT EXTERNA:

També anomenada llibertat d’acció. Consisteix en l’absència de traves externes que dificultin l’acció; és a dir, consisteix en poder fer el que volem sense que res ni ningú ens ho impedeixi. Per exemple, hi ha llibertat quan em vull manifestar contra els vessaments tòxics i puc fer-ho; en canvi, no hi ha llibertat quan, malgrat que m’agradaria manifestar-me, les forces de seguretat m’ho impedeixen.

LLIBERTAT INTERNA:

També anomenada llibertat d’elecció o lliure albir. Consisteix en la capacitat o possibilitat de decidir o voler això o allò, quan aquesta decisió és indeterminada, és a dir, no causada. Per exemple, hi ha llibertat interna si, encara que hagi decidit això, podria haver decidit qualsevol altra cosa; en canvi, no hi ha llibertat interna si la meva decisió és una il·lusió, ja que en realitat em trobo inevitablement inclinat a fer el que faig pel meu caràcter i les circumstàncies que m’envolten. Aquests dos tipus de llibertat (externa i interna) no són una cosa completament diferent i alien. Entre totes dues hi ha una estreta i mútua relació. Si tenim capacitat per a triar el que volem fer, però externament estem obligats a actuar d’una determinada manera, aleshores, de què ens serveix poder triar? I, ben al contrari, si externament no hi ha cap trava a la realització dels nostres desitjos; això no obstant, internament no els escollim lliurement, sinó que ens veiem empesos inevitablement a voler el que volem, de què ens serveix poder satisfer uns desitjos que ni tan sols hem triat lliurement? La llibertat externa es coneix, també, com a llibertat política o social, ja que són factors socials i polítics (tipus d’estat, legislació, forces de l’ordre...) els que en permeten o n’impedeixen la presència.

L’ABSÈNCIA DE LLIBERTAT:

Considerem l’existència de llibertat una cosa de sentit comú i, per tant, no acostumen a qüestionar-la. Tanmateix, la convicció que posseïm llibertat no deixa de ser una creença i, per molt sòlida que ens sembli, podem posar-la en dubte. Creure que som lliures no demostra que ho siguem (de vegades les nostres creences són falses) i, a més, com podem estar segurs que podríem haver actuat d’una altra manera, si no ho hem fet? Creença d’una acció: idees assentides sobre els mitjans d’assolir el fi de l’acció. El determinisme és una concepció filosòfica que afirma que tot està determinat, és a dir, inevitablement causat. Per tant, nega l’existència de llibertat. Per a fer-ho, es basa en el principi de causalitat: afirma que tot esdeveniment, sigui del tipus que sigui, és causat per un altre. Així, doncs, tot el que passa en el món forma part d’una cadena de causes i efectes.

Segons aquest principi, tot esdeveniment del món és causat. Segons aquest principi, també les accions estan determinades per un factor en presència del qual s’esdevenen inevitablement. Podríem afirmar que aquest factor som nosaltres mateixos: jo soc la causa de les meves accions, ja que la decisió que he pres és la causa del que faig (he decidit aixecar el braç i aquesta és la causa que l’hagi aixecat). Per tant, segons el determinisme no tenim llibertat de decisió. L’argument determinista pot semblar poc intuïtiu, perquè resulta més o menys fàcil determinar les causes o esdeveniments naturals, com la caiguda de les fulles a la tardor, però resulta molt difícil establir les causes d’esdeveniments com ara la meva preferència pel color vermell. Així, doncs, per als deterministes, la principal raó que la creença en l’existència de llibertat ens resulti tan evident no és que sigui una creença vertadera, sinó la dificultat que tenim a establir les causes dels nostres desitjos i eleccions. Tanmateix, els deterministes insisteixen que la dificultat a trobar la causa d’alguna cosa no significa que no en tingui. “Els homes s’equivoquen en creure’s lliures, opinió que obeeix al fet senzill que són conscients de les seves accions i ignorants de les causes que els determinen” Spinoza, B. (1632-1677)

L’EXISTÈNCIA DE LLIBERTAT:

Malgrat la consistència dels arguments deterministes, molts pensadors es resisteixen a acceptar aquesta concepció filosòfica i les seves conseqüències. Els defensors de la llibertat al·leguen contra els deterministes que aquests han confós el que són factors condicionants amb factors determinants. Així, doncs, fan la distinció següent :

- Factors determinants → Equivalen a les causes de l’acció. El comportament humà es considera conseqüència inevitable de factors que l’ésser humà no controla. Per exemple, diem que un factor com el perill causa l’acció de sortir corrent, perquè sempre que es produeix aquesta situació, inevitablement sortim corrent.

- Factors condicionants → Equivalen als motius de l’acció. El comportament humà està influït per aquests factors externs, però no se’n considera el resultat. Així, una situació de perill és un factor que motiva que surti corrent, però no determina inevitablement que ho faci, ja que podria quedar-me paralitzat.

La defensa de la llibertat acostuma a comportar una defensa de l’indeterminisme, en el sentit que les nostres accions i decisions no estan determinades, sinó condicionades. Ara bé, en aquest punt cal fer un aclariment que eviti confusions; afirmar l’indeterminisme en l’actuació humana no significa afirmar-hi la indiferència. Amb això, volem dir que considerar que les nostres decisions no són causades per determinats factors, com ara el codi genètic, l’educació o la situació econòmica..., no significa que ens sigui indiferent fer una cosa o una altra, és a dir, que no hi hagi res que ens inclini en les nostres decisions.

Segons alguns/es pensador/es, considerar que la nostra elecció és indiferent a qualsevol factor representaria pensar que la nostra acció és arbitrària i irracional, ja que decidiríem sense que ens inclinessin motius racionals. Per això ha de quedar clar que defensar l’indeterminisme no equival a defensar la indiferència i tampoc no significa promoure la inacció o la irracionalitat en la conducta.

L’indeterminisme nega que hi hagi factors determinants de la conducta, però no nega que la conducta estigui condicionada i influenciada per motius i raons.

LA RESPONSABILITAT DES DEL DETERMINISME:

Allò específicament del comportament humà és el seu caràcter obert i voluntari. Tanmateix, des del determinisme s’afirma que tot, des de l’arribada de la primavera fins a la meva elecció amorosa, està determinat o causat; és a dir, que no hi ha lloc en el món per a la llibertat. Aleshores, quina és la diferència entre el que fan les persones i el que passa al seu voltant? Des d’aquesta perspectiva no hi ha cap diferència, ja que del determinisme se’n deriva que no hi ha acció com una cosa diferent de la resta dels esdeveniments del món.

Quan parlem d’esdeveniments com els següents: una pedra que es desprèn de la muntanya cau sobre en Pep i li produeix una commoció; o un cavall que, espantat, arrenca a córrer, em tira a terra i se’m trenca una cama..., no acostumem a dir que la pedra i el cavall siguin responsables de la commoció i de la fractura, respectivament. En general, no pretenem que es facin càrrec i responguin dels seus actes. I no ho pretenem perquè considerem que els fets no podrien haver estat d’una altra manera, ja que ni la pedra ni el cavall són lliures per a decidir què fan. En canvi, sí que demanem responsabilitats al conductor begut o als pares d’en Jesús. I els en demanem perquè pensem que podien haver actuat d’una manera diferent. Ara bé, des del determinisme, afirmar això és una contradicció, ja que ni tan sols els éssers humans tenen la llibertat d’actuar d’una manera diferent. El que s’acostuma a anomenar acció es considera un esdeveniment com qualsevol altre, causat i determinat.

Sembla, doncs, que la definició que hem donat de responsabilitat no és vàlida des de la concepció determinista. Des d’aquesta perspectiva, només podem parlar metafòricament de responsabilitat, donant-hi un significat idèntic al de causa. Així, doncs, algú o alguna cosa (la pedra, el cavall, el conductor o els pares) és responsable d’un esdeveniment quan n’és la causa. Aquest és, evidentment, un sentit que s’allunya del que, intuïtivament, donem al concepte de responsabilitat.

LA RESPONSABILITAT DES DE L’INDETERMINISME:

L’indeterminisme diferencia les accions de la resta dels esdeveniments: les accions són fruit d’un agent conscient i voluntari que actua lliurament i espontàniament. Els esdeveniments, en canvi, no tenen aquest caràcter. Per aquesta raó, des de l’indeterminisme és lògic d’atribuir responsabilitats al conductor begut i no ho és de demanar-ne a la pedra o al cavall.

L’indeterminista se sent còmode amb la definició que hem donat de responsabilitat. Un agent que escull lliurament entre diverses opcions té l’obligació de respondre i fer-se càrrec de la seva acció. Tanmateix, què vol dir respondre d’una acció? Vol dir respondre del resultat previst i desitjat d’aquesta acció, o vol dir fer-se càrrec, també, de les conseqüències imprevistes? Aquest és el problema amb el qual es troba l’indeterminista quan intenta precisar en què consisteix la responsabilitat i en quin sentit hem de respondre de les nostres accions.

-De què som responsables? Des de la posició indeterminista s’accepta com a evident que som lliures i que, per tant, és lícit demanar-nos responsabilitats. Ara bé, la pregunta és: de què hem de sentir-nos responsables? De les nostres accions, sens dubte. Però recordem que només són accions els actes intencionals.

(L’acció és intencional perquè tendeix o apunta a alguna cosa que és més enllà, però que pretenc assolir en actuar. El caràcter intencional de l’acció està molt lligat a l’estat conscient i voluntari que ha de tenir l’agent perquè aquell esdeveniment sigui considerat una acció. S’hauria de fer una distinció entre les conseqüències no previstes (les accions, a més de tenir èxit o no tenir-ne, poden desencadenar seqüències d’esdeveniments no previstes per l’agent, tot i que causades, més o menys, per ell) però previsibles, i les que, malauradament, són pràcticament imprevisibles. A l’hora d’actuar hem de tractar de preveure o tenir en compte quines poden ser les conseqüències de les nostres accions, encara que siguem conscients que és impossible poder-ho preveure tot.

Allò que faig de forma inconscient, involuntària, no és acció i no és objecte de responsabilitat. Tanmateix, les coses no són tan senzilles. El punt clau de la qüestió consisteix a esbrinar si també se’n poden demanar responsabilitats o no per les conseqüències imprevistes (les conseqüències d’una acció són tots els esdeveniments causats per una acció, però al marge de la conducta intencionada de l’agent, és a dir, no pretesos per l’agent). Segons alguns/es autors/es, la resposta és clara: no. Per què? Doncs perquè no són pròpiament accions, ni res que escollim lliurament. Tanmateix, la forma en què atribuïm responsabilitats quotidianament no s’ajusta a aquesta consideració intel·lectual.

Respecte de l’atropellament d’en Jesús ens preguntàvem qui n’era el responsable. En sentit estricte, cap dels implicats atropella intencionadament en Jesús; per tant, no hi ha acció, sinó un esdeveniment similar a un terratrèmol o a una posta de Sol. Però aquesta solució no acaba de satisfer-nos, ja que no sembla que connecti amb el que passa en la realitat quotidiana. Qualsevol jurat hauria atribuït als implicats algun tipus de responsabilitat, almenys al conductor begut, i és que tenim l’obligació de preveure les conseqüències de les nostres accions, i atropellar algú conduint en estat d’embriaguesa no són tan previsibles, no està tan clar com hauríem d’exigir responsabilitats. Aquest és l’origen del problema i les dificultats que origina l’atribució de responsabilitat.

TEORIES CONSEQÜENCIALISTES:

Justifiquen i fonamenten la correcció moral d’una acció únicament en les bones conseqüències que té. Bons resultats d’accions, són criteri per determinar si l’acció es bona o obligatoria moralment. També es diu “teories ètiques de bens”.

Egoisme ètic

El bé que compta és l’agent i utilitarisme

Bé total de persones afectades més l’agent.

- EGOISME ÈTIC, HOBBES: Afirma que la correcció moral d’una acció es justifica i fonamenta amb benestar més gran que l’agent proporciona. Accions moralment bones resulten més satisfactòries, tenint en compte resultats i conseqüències. Actuar moralment ser egoista racionalment. Actuar racionalment tenir en compte benestar dels altres.

Utilitarisme

La correcció moral d’una acció es justifica i fonamenta perquè és més útil, produeix bé. Utilitat d’un acte capacitat que té per produir bé. Bé produït per una acció balanç de bones i males conseqüències, a curt i llarg termini els afectats. Conseqüència acció és correcte moralement perquè produeix bé (evita més mal) al nombre més gran de persones.

Quina és la raó per complir una promesa segons l’utilitarisme? Aquests compleixen fer promeses perquè és el que farà feliç a les persones afectades.

Utilitarisme de l’acte el fonament de la correcció moral, és la quantitat més gran de bé que és conseqüència de cada acció concreta.

Utilitarisme de la regla el fonament de la correcció moral d’una acció és la quantitat més gran de bé que és conseqüència d’un tipus d’acció. Les millors conseqüències s'obtenen amb l'acceptació o compliment de regles morals.