Llengües a Europa: Oficialitat, Estàndard i Mitjans

Situació Lingüística a Europa

La situació lingüística a Europa es caracteritza per la diversitat de comunitats lingüístiques que conviuen dins de les mateixes fronteres polítiques, fet que requereix la creació de polítiques lingüístiques per a gestionar l'ús de les diverses llengües.

Règim Lingüístic Europeu

El règim lingüístic de les institucions de la Unió Europea (UE) es fixa mitjançant reglaments que són aprovats per unanimitat, d'acord amb l'article 342 del Tractat de Funcionament de la UE. El Reglament núm. 1 estableix que hi ha 24 llengües oficials i de treball, incloent-hi l'anglès, que continua sent oficial malgrat el Brexit, així com a Irlanda i Malta. El reglament també especifica les llengües en què s'han de redactar i publicar les lleis i documents de la UE, així com les normes per als documents enviats entre institucions i ciutadans. Cada institució de la UE pot determinar com aplicar aquest règim lingüístic.

Reconeixement de les Llengües d'Europa

El reconeixement de les llengües es va formalitzar amb un document aprovat pel Consell d'Europa el 1992, que reconeix les llengües "regionals o minoritàries" com una expressió de riquesa cultural. Els estats signants es comprometen a facilitar l'ensenyament i l'ús d'aquestes llengües en l'administració, la justícia i els mitjans de comunicació. El Govern espanyol va signar aquest conveni el mateix any, i el va ratificar el 2001, reconeixent les llengües oficials a les comunitats autònomes com a regionals o minoritàries. La Carta és vigent a Espanya des de l'1 d'agost de 2001.

Què Significa que una Llengua Sigui Oficial?

Una llengua oficial té característiques que la distingeixen d'altres llengües en un territori específic. Això significa que els documents oficials, com ara lleis i tràmits, es poden escriure en la llengua oficial sense necessitat de ser traduïts. A més, qualsevol persona pot comunicar-se amb el govern en la llengua oficial, i el govern ha de respondre en la mateixa llengua. Si hi ha més d'una llengua oficial, el govern ha de respondre en la que el ciutadà esculli. La llengua oficial s'utilitza a les escoles, de manera que els estudiants aprenen en aquesta llengua, i s'espera que tothom conegui la llengua oficial, ja que no es permet que alguns ciutadans la desconeguin.

Conèixer la llengua oficial no és opcional; és obligatori. Això és acceptat per la majoria i no es considera una imposició. Per exemple, a Espanya, s'espera que tothom sàpiga castellà. Se suposa que tota la població coneix la llengua oficial, tot i que hi pot haver excepcions temporals, però no es fan enquestes per a comprovar quantes persones parlen la llengua oficial, ja que s'assumeix que tothom ho ha de fer.

Definició de Llengua Estàndard

L'estàndard és, en la definició que en dona el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, "la varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d'anivellament, de codificació, de confluència i d'acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals i que utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d'una comunitat". Com a adjectiu, i d'acord amb la mateixa obra normativa, és estàndard allò "que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència". La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats geogràfiques, o dialectes, i de les diverses varietats socials, o sociolectes, i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per a respondre a les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per a cohesionar i prestigiar la llengua.

Funcions de la Llengua Estàndard

Les seves quatre funcions són les següents:

1. És la varietat supradialectal que tota la comunitat lingüística accepta com a norma general i model de referència.
2. És la varietat que possibilita i garanteix la intercomunicació generalitzada, principalment en els àmbits dels mitjans de comunicació.
3. És el model que crea la noció de llengua unitària i afavoreix la consciència social d'unitat lingüística i la cohesió entre tots els parlants.
4. És el model que proporciona la seguretat necessària en els usuaris, amb la qual cosa, sentint-se lingüísticament competents, es potencia la lleialtat lingüística i, per tant, s'assegura la transmissió de la llengua a les noves generacions.

L'estàndard de la llengua catalana es basa en la codificació lingüística establerta per Pompeu Fabra durant la primera meitat del segle XX. Aquesta codificació es va elaborar sota els principis de modernitat (es crea un model funcional, apte per a les necessitats d'una societat moderna), genuïnitat (es frena la interferència i la pressió de llengües veïnes, principalment del castellà) i unitat (es crea un únic model estàndard) respectant, però, la diversitat morfològica, principalment en la conjugació verbal, dels grans dialectes.

L'Estàndard Català i els Mitjans de Comunicació

La normalització dels mitjans de comunicació és essencial per a la supervivència de qualsevol llengua moderna. En el cas de la societat catalana, valenciana i balear, un dels grans reptes és el model lingüístic utilitzat, especialment en els mitjans audiovisuals. Perquè els receptors acceptin el model lingüístic, és necessari que:

• Comprensió: El model ha de ser familiar i fàcil de comprendre.
• Identificació: Els receptors han de sentir-se identificats amb el llenguatge utilitzat.
• Valoració i prestigi: El model ha de ser ben valorat i acceptat en contextos formals.

El model lingüístic dels mitjans audiovisuals no ha de coincidir totalment amb el model escrit; pot incloure variants més properes al llenguatge col·loquial. És important partir de la norma escrita i de la seva ensenyança, però si la llengua escrita no satisfà les necessitats dels mitjans, cal acceptar opcions que, encara que no estiguin estandarditzades, garanteixin la comprensió i la identificació del públic.

És essencial revisar les normes, especialment en casos de polimorfisme extrem, que poden dificultar l'aprenentatge de la llengua. Els mitjans de comunicació de masses tendeixen a fixar models lingüístics, però, en el cas català, la varietat estàndard, que molts desconeixen, necessita legitimitat a través de la comunicació de masses, prioritzant la comprensió i l'adhesió del públic.

Encara que el model de llengua que es presenta als mitjans de comunicació ha de tenir una relació propera amb el que es dona a l'escola, no pot ser exactament igual. No seria beneficiós per a la normalització de la llengua ni per a consolidar una varietat estàndard crear una separació total entre l'estàndard oral i l'escrit.

Alguns criteris que han de guiar els usos orals en els mitjans audiovisuals són:

• Adequació a la normativa.
• Acceptació basada en la comprensibilitat, incloent-hi formes locals i valorant el seu prestigi.
• Extensió geogràfica o importància demogràfica d'un aspecte lingüístic determinat.
• Tendència creixent o decreixent en l'ús col·loquial.
• Presència històrica o tradició de l'ús.