Llengües i dialectes de la península Ibèrica

Llengua i dialecte

El llenguatge és la capacitat humana de comunicar-se. És una facultat comuna a tothom, però la comunicació no seria possible sense un codi comú de signes: la llengua. Al món actual es parlen aproximadament 6.000 llengües amb una distribució continental molt irregular. La diversitat lingüística es concentra en països molt concrets (per exemple, es calcula que a Indonèsia hi ha entre 700 i 800 llengües). Sovint es confon el concepte de llengua amb el de dialecte, dos conceptes diferents i alhora relacionats.

Una llengua és un sistema de signes lingüístics que permet la intercomunicació entre els parlants d'una mateixa comunitat lingüística. Aquest sistema arriba al punt de màxima concreció en la parla, que és l'ús concret i individual que fa cada parlant d'un idioma. La parla és variable, a diferència de la llengua, que és uniforme.

Les diferències en la manera de parlar dels individus depenen de dos factors: l'idiolecte i el dialecte.

• L'idiolecte és la manera de parlar pròpia d'un individu concret, que depèn de l'extracció social, les motivacions culturals, les afeccions personals, la procedència o petites diferències en els òrgans fisiològics que intervenen en la pronúncia.
• El dialecte és la manera de parlar d'un col·lectiu concret: els membres d'un poble, d'una comarca, els parlants d'una època determinada, d'un grup social o professional, d'una edat, etc. Aquests col·lectius tenen uns trets lingüístics comuns que els diferencien d'altres col·lectius que parlen la mateixa llengua.

Cap dialecte no és la llengua en si mateix. Tots els dialectes són una varietat de la llengua i tota llengua s'expressa sempre a partir d'algun dels seus dialectes. Cap dialecte no és, lingüísticament parlant, superior a un altre. L'estàndard constitueix un marc de referència amb el qual tots els parlants de totes les varietats se senten identificats.

Tècnicament, els termes llengua i dialecte són dos conceptes complementaris. Una llengua es parla sempre a través d'un dialecte. Tothom parla llengua i dialecte alhora. La llengua és la suma de dialectes, i l'estàndard, "el dialecte de tots".

Situació lingüística a Europa

L'Europa de les llengües no es correspon amb l'Europa dels estats. Les fronteres lingüístiques no coincideixen amb les fronteres polítiques, perquè les llengües s'estenen més enllà. Per això, a l'interior d'un estat és habitual trobar llengües diferents. En aquest context de plurilingüisme, no totes les llengües gaudeixen de la mateixa situació política, jurídica i social.

Ni els flamencs de Bèlgica, que parlen neerlandès, ni la minoria alemanya del Tirol, on es parla italià majoritàriament, no es troben en una situació d'inferioritat, ja que la seva llengua és oficial en altres estats: l'alemany és la llengua oficial d'Àustria i d'Alemanya, i el neerlandès és la llengua oficial dels Països Baixos. Culturalment no es troben en perill. En canvi, llengües com el cors, el sard, el gal·lès o el còrnic són llengües minoritzades que no tenen un estat que les empari.

La situació jurídica d'aquestes llengües minoritzades també és diferent en cada estat. Mentre a l'Estat espanyol, el català, el basc i el gallec tenen el reconeixement d'oficials, a Anglaterra, el gaèlic (Escòcia) i el gal·lès (País de Gal·les) no el tenen. La majoria de llengües històriques no són reconegudes oficialment i es troben en una situació d'extrema fragilitat, ja que presenten tots els símptomes d'una llengua en procés de substitució lingüística. En aquest context, i amb la intenció de protegir-les, sorgeix la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRoM).

El Consell d'Europa, una organització internacional dedicada a la defensa dels drets humans i formada per quaranta-sis estats membres, va promoure la CELRoM el 1992. Aquest tractat té com a objectiu protegir les llengües històriques d'Europa que no són oficials. Són trenta-sis llengües que formen part del patrimoni cultural europeu, la protecció i promoció de les quals contribueix a la construcció d'una Europa basada en la democràcia i en la diversitat cultural.

Es calcula que cinquanta milions de ciutadans europeus parlen alguna d'aquestes llengües, però no tots els estats membres del Consell d'Europa han signat la Carta. A dia d'avui, només ho han fet vint-i-cinc estats; per tant, no totes aquestes llengües regionals o minoritàries tenen el mateix grau de protecció. La firma implica que els governs respectius estan obligats a implantar polítiques favorables a l'ensenyament i a l'ús quotidià d'aquestes llengües. Periòdicament, un comitè d'experts independents revisa el grau de compliment de la Carta i n'elabora un informe públic.

Les llengües de la península Ibèrica

La península Ibèrica es caracteritza pel plurilingüisme. Dins els seus límits geogràfics es troben Espanya peninsular, Portugal continental, Andorra, Gibraltar i l'Alta Cerdanya. Entre tots aquests territoris es parlen deu llengües: castellà, català, gallec, basc, aranès, asturlleonès, aragonès, anglès, francès i portuguès.

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat espanyol. El català és la llengua cooficial a les Illes Balears, al País Valencià i a Catalunya, així com també és l'única llengua oficial a Andorra. A més, el català també és present a la Franja de Ponent (Aragó) i al Carxe (Múrcia), on, tot i que és la llengua pròpia, mai no s'hi ha reconegut cap tipus d'oficialitat.

El gallec és llengua cooficial de Galícia. També es parla gallec a les zones limítrofes de Castella i Lleó i d'Astúries, i a tres municipis de Càceres (Extremadura), però en aquests territoris no és considerada llengua oficial.

El basc és llengua cooficial al País Basc i als territoris bascoparlants de Navarra.

L'aranès és la llengua pròpia de la Vall d'Aran (un dialecte de l'occità) i és considerada llengua cooficial a Catalunya.

Fins ara hem vist les cinc llengües amb caràcter d'oficialitat a Espanya, però n'hi ha dues més que, tot i ser pròpies d'alguns territoris, els corresponents estatuts d'autonomia no les consideren llengües oficials:

• L'aragonès, llengua pròpia de cinc comarques del nord d'Aragó. Segons la UNESCO, és una llengua extremadament amenaçada i en perill d'extinció.
• L'asturlleonès (o bable) es parla a Astúries (amb el nom d'asturià) i a la part occidental de les províncies de Lleó i Zamora (amb el nom de lleonès). També és una llengua parlada a la comarca portuguesa de Miranda do Douro (amb el nom de mirandès). Tot i no ser llengua oficial a cap territori, l'asturlleonès compta amb una certa protecció i reconeixement.

Els altres territoris que formen part de la península Ibèrica són Portugal, Andorra, l'Alta Cerdanya i Gibraltar. Portugal té com a única llengua oficial el portuguès, a més del mirandès. Andorra té com a única llengua oficial el català, tot i que el castellà, el francès i el portuguès hi són molt presents a causa de la immigració i del turisme. L'Alta Cerdanya (una comarca de Catalunya Nord que pertany a França) té com a llengua històrica el català, però la llengua oficial és el francès. Finalment, Gibraltar és un territori britànic, per la qual cosa la llengua oficial és l'anglès, encara que molts parlen també castellà i un dialecte del castellà propi (llanito).