Llenguatge preverbal del cinema: gramàtica i subtext

El llenguatge preverbal del cinema (Mackendrick)

1. Idea central: el cinema és preverbal

• Comunica emocions, pensaments i impulsos abans de les paraules. Les imatges, l'acció, el moviment i el so són més potents que el diàleg. Una bona pel·lícula s'hauria d'entendre sense so en un 90% (Hitchcock).

2. Mostrar vs dir (regla clau)

• Regla: ❌ Dir amb paraules. ✅ Mostrar amb imatges i acció.

• El diàleg és secundari: complementa la imatge i mai no ha de repetir el que ja veiem.

Frase clau de Truffaut: «Allò que es diu en lloc de ser mostrat es perd per a l'espectador.»

3. Gramàtica fílmica: com comunica el cinema

• Elements que comuniquen: grandària del pla (primer pla = pensament), enquadrament i composició, punt de vista i angles, il·luminació, música, muntatge, acció i reacció dels cossos.

Tot això transmet subtext (el que no es diu).

4. Subtext: el significat entre les paraules

El significat està entre les paraules, no dins d'elles. El que el personatge diu pot contradir el que sent. La càmera capta mirades, silencis, gestos mínims i reaccions involuntàries.

5. Exemple clau: Les amants de Vérone

• No hi ha explicació verbal.

• Tot s'entén per mirades, objectes (cor de vidre, mirall) i punt de vista de la càmera.

Exemple de cinema pur, impossible d'explicar igual amb paraules.

6. Diàleg en el cinema

• El diàleg és legítim, però no central. El guionista no ha d'escriure diàlegs per explicar, sinó accions visibles.

• Un bon diàleg reacciona a una acció: no explica i no és redundant.

Exemple dolent: «Mira, bestiar de les Highlands» (diàleg que explica allò que la imatge ja mostra).

7. El guionista i el director

• El guionista decideix si la història està explicada amb imatges o només il·lustrada amb imatges.

• El director ha de pensar: «I si els personatges fossin muts?»

8. Cinema vs novel·la

Novel·la: pot explicar pensaments interns, pot ser estàtica i pot no tenir acció.

Cinema: només mostra allò que es pot filmar. Necessita acció, reacció, progressió i tensió.

9. Què és una història (per Mackendrick): és una progressió d'accions amb causa–efecte que genera tensió i condueix a una crisi.

Citació d'Aristòtil: «És millor l'impossible creïble que el possible increïble.»

10. Tensió dramàtica

Neix de l'anticipació i la incertesa. No depèn tant del «què passa», sinó del com passa i del personatge.

11. Personatge: el drama és «jo faig». El protagonista ha de voler alguna cosa, actuar i prendre decisions.

12. Conflicte: sense conflicte no hi ha drama. Pot ser extern (antagonista) o intern (contradicció emocional), però sempre ha de ser visible.

13. Antagonista i personatge vicari

• Antagonista: obstacle al protagonista.

• Personatge vicari: formula les preguntes del públic, exterioritza informació i ajuda a generar tensió.

Exemples: Horaci a Hamlet, Creont a Èdip Rei.

14. Acció concreta, no generalitzacions

❌ «Sovint ella solia…» ✅ Accions específiques filmables.

El cinema no admet abstraccions ni temps indeterminats; exigeix concreció visual.

15. Personatges i relacions: els personatges existeixen en relació amb els altres. El conflicte surt del contrast, de la pressió i de la interacció.

El personatge es defineix pel que fa davant dels altres.

16. Tema i final

El tema no s'explica, es representa. El clímax és la manifestació del tema i és una escena obligatòria.

Pregunta clau: «Qui fa què, a qui, com i per què?»