El llenguatge com a fenomen simbòlic

El llenguatge com a fenomen simbòlic: l’univers semiòtic

1. Introducció: Lingüística i Semiòtica (Saussure, Peirce, Morris, Barthes)

La semiòtica és una disciplina que es presenta com una investigació filosòfica sobre el llenguatge en la seua doble perspectiva de sistema de signes i mitjà d'expressió comunicativa. Però, d'altra banda, la lingüística estudia el llenguatge, i aquest és un conjunt de signes lingüístics usats amb fins comunicatius, per això té relació amb la semiòtica, però aquesta estudia la comunicació en un sentit més ampli. La semiòtica estudia: biòtica, cibernètica, zoosemiòtica, semiòtica musical i semiòtica clínica (comunicació a través de signes). La semiòtica estudia els mecanismes perquè es produïsca l'intercanvi d'informació en el llenguatge natural humà. La lingüística deu considerar-se una disciplina relacionada però no inclosa en la semiòtica. La semiòtica és una disciplina recent.

Saussure diu que la civilització humana es basa en la comunicació a través dels signes i que la semiologia és la ciència que estudia la vida dels signes en el si de la vida social.

Pierce formula el mateix plantejament però als EUA. Ell utilitza el terme semiòtica i no semiologia.

Morris va divulgar els components del codi semiòtic:

• Component sintàctic: focalitzat en l'escriptura entre els elements formals que es relacionen entre si per construir entitats complexes.
• Component semàntic: estudi de les relacions dels signes amb els objectes als quals designen.
• Component pragmàtic: indaga en les relacions dels signes amb els seus usuaris.

R. Barthes: La semiòtica és l'estudi de qualsevol fenomen que manifestés alguna cosa. Hi ha dos tipus de signes:

• Signe històric: aquells que s'han establert amb finalitat semiòtica i ser instruments comunicatius.
• Funció signe: són entitats que ocasionalment han adquirit un valor semiòtic en una societat concreta. Negre = dol.

2. Les unitats semiòtiques

Es van establir unitats comunicatives per saber si hi havia o no intenció comunicativa a l'hora de transmetre un missatge. Les unitats de diferenciació van ser:

CLASSES DE SIGNES:

Segons l'intèrpret:

• Signes humans (paraules, música)
• Signes no humans (dansa d'abelles, grunyit)

Segons l'àmbit en què es donen:

• Signes naturals (llamps, estreles)
• Signes culturals (el negre, banderes)

Segons la relació amb el referent:

• Indicis: apunten al seu objecte i estan afectats per ell. No hi ha intenció comunicativa i la seua interpretació depèn del coneixement del receptor (fum-foc).
• Icones: element mitjançant el qual un emissor comunica a un receptor un fet. Sí que està present la intenció comunicativa.
• Símbols: signe que presenta una relació de convenció entre el significant i el seu significat, no guarda paregut amb el referent. Es tracta d'una representació arbitrària basada en una convenció social (coloma com la pau).

En el cas del signe, la relació entre significant i significat presenta tres característiques:

• A) Constància: la relació entre significant i significat perdura en el temps dins dels límits d'un sistema semiòtic.
• B) Irreversibilitat: un significant mai pot funcionar com un significat del mateix signe i a l'inrevés.
• C) Arbitrarietat: la relació entre significant i significat s'estableix de forma convencional.

3. El llenguatge natural humà com a sistema semiòtic: el signe lingüístic

El llenguatge natural humà és un sistema de signes i aquests s'usen amb fins comunicatius.

Característiques:

• a) Arbitrarietat: unió convencional de significant i significat.
• b) Estructura biplànica: associació entre un fet perceptible (significant) i altre no perceptible (significat); -Significant = diversitat de sons que pot articular la gola humana (substància) + nombre limitat de fonemes (forma); -Significat = totes les possibles comunicacions que un parlant pot fer (substància) + manera concreta d'organitzar la realitat a través d'una llengua (forma).
• c) Caràcter lineal del significant: afecta al significant i situa al signe en el temps.
• d) La doble articulació: permet al signe dividir-se en monemes (plànol del contingut) i fonemes (plànol de l'expressió).
• e) Discretitut: estableix el valor del signe per oposició amb altres signes del sistema.
• f) Caràcter denotatiu i connotatiu: Denotativa és la significació objectiva del signe fora de qualsevol context; Connotativa és la significació subjectiva afegida a la denotativa.

4. El caràcter comunicatiu del llenguatge

• Emissor: subjecte productor de l'acte comunicatiu.
• Referent: allò a què al·ludeix el missatge.
• Codi: conjunt de signes relacionats entre si acord a unes regles de construcció conegudes per l'emissor i el receptor.
• Missatge: conjunt d'informacions que un emissor transmet a un receptor a través d'un canal i mitjançant un codi.
• Canal: mitjà físic pel qual circula el missatge.
• Receptor: subjecte que rep la informació.
• Context: circumstàncies que envolten l'acte comunicatiu.

TIPUS DE COMUNICACIÓ: Segons Moles

• Comunicació pròxima: és aquella en què l'emissor i el receptor comparteixen la localització física, i utilitzen un canal natural.
• Telecomunicació: és aquella en què l'emissor i el receptor es comuniquen a través d'un canal artificial de naturalesa tècnica.
• Comunicació unidireccional: és aquella en què el missatge circula en una sola direcció (com passa als mitjans de comunicació).
• Comunicació bidireccional: és el procés de comunicació en què els interlocutors intercanvien contínuament els seus papers (com passa a les converses quotidianes).