Llenguatge, Comunicació i Anàlisi Textual: Guia Essencial

El llenguatge i el pensament

El llenguatge és una característica que compartim tots els éssers humans.

La nostra espècie es coneix com a Homo loquens (home que parla).

Gràcies al llenguatge, tenim consciència de la nostra individualitat.

Comprenem les coses, ja que les identifiquem amb noms.

L'existència del pensament racional és possible gràcies al llenguatge.

La capacitat lingüística està directament relacionada amb el creixement del cervell.

Definicions clau:

• Llenguatge: capacitat de comunicar els pensaments i sentiments a través d'un codi o sistema de signes.
• Llengua: codi o sistema verbal que fa servir una comunitat per comunicar-se.
• Parla: Ús concret que cada parlant fa de la llengua.

Comunicació

Els animals són capaços de comunicar-se a través de senyals.

Comunicació i els signes:

Els humans ens comuniquem i interpretem a través de signes que provenen de l'experiència i els coneixements culturals. Segons com els interpretem, poden ser visuals, auditius, tàctils, olfactius i gustatius.

Tipus de signes

• Indici: relació natural de causa-efecte (exemples: fum indica foc, glaç indica fred).
• Icona: relació de semblança entre el signe i l'objecte.
  • Sense caràcter natural: imatges, indicadors de lavabos públics.
  • Onomatopeies, originades com a icones: "catacrac" (reprodueix un so).
• Símbol: representa un objecte o concepte (exemples: banderes, senyals de trànsit, llenguatge verbal).

El signe lingüístic

Els signes lingüístics són símbols que formen part d'un codi.

La unitat més bàsica que constitueix la llengua és el signe lingüístic, format per:

• Significant: forma acústica o visual (els sons o les lletres, com per exemple "taula").
• Significat: concepte o imatge mental associada (el concepte d'una taula).

Característiques del signe lingüístic

1. Linealitat: Els signes lingüístics s'encadenen successivament en el temps (en la parla) o en l'espai (en l'escriptura).
2. Arbitrarietat: La relació entre el significant i el significat és immotivada, convencional, no hi ha una raó natural per la qual un conjunt de sons s'associa a un concepte.
3. Productivitat (o Creativitat): Capacitat de generar un nombre il·limitat de missatges a partir d'un nombre finit d'elements.
4. Doble articulació: El llenguatge s'articula en dos nivells:
   • Primera articulació: Unió de monemes o morfemes (unitats amb significat) per formar paraules i enunciats.
   • Segona articulació: Unió de fonemes (unitats distintives sense significat) per formar monemes/morfemes.

Comunicació: Procés mitjançant el qual es produeix un intercanvi d'informació entre un emissor i un receptor en un context determinat.

Signe: Element que es percep gràcies als sentits i que s'associa amb una informació o un significat.

Comunicació verbal i no verbal

Comunicació verbal: utilitza el signe lingüístic (paraules, frases) i pot anar acompanyada d'elements paralingüístics.

Comunicació no verbal: transmet informació sense paraules, a través de gestos, postura corporal, mirada, expressió facial, etc.

Elements paralingüístics

Aquests elements són components de la veu humana que matisen o complementen el significat del missatge verbal:

• Volum
• Entonació
• Fluïdesa
• Timbre
• Velocitat
• Ritme
• Silenci

Gest: moviment de les mans, el cap o altres parts del cos que acompanya o substitueix un discurs.

Postura: posició del cos que denota l'actitud o estat emocional de l'interlocutor.

• Retracció: retrocés del cos cap enrere; pot indicar rebuig, por.
• Acostament: inclinació del cos cap endavant; pot indicar atenció, interès.
• Expansió: elevació d'espatlles i tòrax, ocupant més espai; pot indicar domini, orgull.

L'espai en la comunicació (Proxèmica)

L'espai i la distància física entre els interlocutors (proxèmica) tenen implicacions directes en la comunicació. La transgressió de les distàncies considerades adequades culturalment pot dificultar o afectar l'intent de comunicació.

Elements de la comunicació

La comunicació implica la interacció d'un conjunt d'elements:

• Emissor: qui produeix i emet el missatge.
• Receptor: qui rep i interpreta el missatge.
• Missatge: la informació transmesa.
• Codi: sistema de signes i regles compartit per l'emissor i el receptor (ex: la llengua catalana).
• Canal: mitjà físic a través del qual es transmet el missatge (ex: aire, paper, ones electromagnètiques).
• Context (o situació comunicativa): conjunt de circumstàncies (lloc, temps, relació entre interlocutors, coneixements compartits, etc.) que envolten l'acte comunicatiu i influeixen en la producció i interpretació del missatge.
• Soroll: qualsevol interferència que dificulta la transmissió o recepció clara del missatge.

Les propietats textuals

Perquè un text sigui eficaç comunicativament, ha de complir certes propietats:

• Adequació: fa que un text sigui apropiat a la situació comunicativa. Considera factors com:
  • La relació entre els interlocutors (grau de confiança, formalitat).
  • La intenció comunicativa (informar, convèncer, entretenir).
  • El canal de comunicació.
  • El tema tractat.
• Coherència: es refereix al significat global del text; les idees han d'estar organitzades de manera lògica i comprensible, girant al voltant d'un tema central. Implica:
  • Tema clar i definit.
  • Informació pertinent i suficient.
  • Estructuració lògica de les idees.
  • Progressió temàtica (desenvolupament ordenat de la informació).
• Cohesió: fa que les diferents parts d'un text (paraules, frases, paràgrafs) estiguin ben unides i relacionades gramaticalment i lèxicament. S'aconsegueix mitjançant mecanismes com:
  • Referència (pronoms, determinants, sinònims, hiperònims).
  • Connexió (connectors textuals que estableixen relacions lògiques: addició, contrast, causa, conseqüència, etc.).
  • El·lipsi (omissió d'elements sobreentesos).
  • Repetició i ús de camps semàntics.

El text argumentatiu

És un tipus de discurs amb l'objectiu de convèncer o persuadir algú sobre una idea o punt de vista, o d'expressar una perspectiva personal raonada sobre un assumpte determinat.

Exemples de textos argumentatius:

• Discussions personals
• Fòrums virtuals
• Articles cientificotècnics (en seccions de discussió o conclusions)
• Discursos polítics
• Articles d'opinió
• Editorials de diaris
• Cartes al director
• Defenses i acusacions en judicis

Estructura del text argumentatiu

Tot i que pot variar, una estructura habitual és:

• Introducció: presentació del tema i, sovint, de la tesi que es defensarà.
• Tesi: idea o opinió principal que l'autor defensa o vol demostrar.
• Desenvolupament (o cos argumentatiu): presentació ordenada dels arguments (raons, proves, exemples) per defensar la tesi o refutar tesis contràries.
• Conclusió: síntesi d'allò que s'ha exposat, reafirmació de la tesi i/o propostes de futur o reflexions finals.

Tesi: És la posició o punt de vista de l'emissor enfront de l'assumpte tractat, la defensa de la qual es fa mitjançant arguments.

Arguments: Són les raons, proves o exemples que s'addueixen per demostrar la validesa o bondat de la tesi, amb l'objectiu de convèncer el receptor.