Què és un idiolecte?

Un idiolecte és una varietat lingüística de caràcter individual, un element més de la identitat de cada persona.

Quines funcions té la varietat estàndard?

Actua com a model de referència supradialectal, garanteix la intercomunicació als mitjans de comunicació, crea la noció de llengua unitària i assegura la transmissió de la llengua a les noves generacions.

Quins factors determinen el registre lingüístic?

El grau d'especialització del tema, el lloc i el canal, els participants en la comunicació i el propòsit de l'acte comunicatiu.

Llengua, varietats i registres: dialectes, estàndard i nivells de formalitat

Resumen

El document explica les varietats de la llengua: idiolectes, dialectes geogràfics, socials i històrics, i els registres lingüístics segons la situació comunicativa. També descriu la varietat estàndard, les seves funcions i la seva base en la codificació de Pompeu Fabra.

Puntos clave

La **llengua** és un conjunt de recursos verbals codificats; els **idiolectes** són varietats individuals.
Els **dialectes** són varietats col·lectives. En el domini català hi ha 6 varietats geogràfiques: 4 del bloc oriental (septentrional/rossellonès, central, balear i alguerès) i 2 del bloc occidental (nord-occidental i valencià).
Les **varietats socials** són usos associats a grups socioculturals; inclouen variants altes i baixes, argots i dialectes socials.
Els **registres** depenen de l'especialització del tema, del lloc i canal, dels participants i del propòsit comunicatiu.
La **varietat estàndard** és una supravarietat regulada per institucions, basada en la codificació de Pompeu Fabra i els principis de modernitat, genuïtat i unitat.

Ponte a prueba

Llengua i varietats lingüístiques

La llengua és un codi format per un conjunt de recursos verbals. Les varietats lingüístiques es classifiquen segons diversos criteris.

Idiolectes i dialectes

Idiolectes: varietats lingüístiques de caràcter individual; són un element més de la teva identitat.
Dialectes: varietats col·lectives, que caracteritzen les diverses col·lectivitats d'una comunitat lingüística.

Varietats geogràfiques (dialectes)

Són parlars associats a les diferents col·lectivitats geogràfiques. En el domini lingüístic català hi ha 6 varietats:

Bloc oriental: dialecte septentrional/rossellonès, central, balear i alguerès.
Bloc occidental: dialecte nord-occidental i valencià.

Varietats socials

Són usos lingüístics associats a diferents grups socioculturals:

Variants altes (més o menys refinades).
Variants baixes (més o menys vulgars).
Argots: usos lingüístics peculiars d'algunes professions o grups marginats de la població.
Dialectes socials: el parlar xava i bleda (parlars molt castellanitzats) i l'ultra (ultracorrecte).

Varietats històriques

La llengua també és una unitat històrica que ha evolucionat amb les necessitats de cada època. Les coneixem a partir dels textos escrits:

Varietats medievals: Ramon Llull (XIII), Ramon Muntaner (XIV), Vicent Ferrer (XIV), Joanot Martorell (XV).
Varietats edat moderna: Cristòfor Despuig (XVI), baró de Maldà (XVIII).
Varietats del segle XIX: Jacint Verdaguer, Serafí Pitarra.

Arcaismes (mots que han caigut en desús) i neologismes (mots d'aparició recent).

Registres

Són variants lingüístiques associades a la situació comunicativa. Depenen dels factors següents:

Especialització del tema: si el grau d'especialització és alt, s'utilitza terminologia específica; si és baix, les expressions són més genèriques, però menys precises.
El lloc i el canal (on ens trobem i per on es transmet la informació): condicionen l'ús lingüístic. En alguns casos serà espontani i desenvolupat; en altres, més formal i mediat.
Els participants: la relació entre ells també condiciona la llengua. El grau de formalitat pot ser alt (formal) o baix (familiar).
El propòsit: en cada acte comunicatiu es pot detectar un propòsit (entretenir, informar, ensenyar...), que determina les característiques estructurals i formals del text.

Registre formal (alt)

Característiques: pronúncia acurada, selecció de lèxic apropiat, construcció de períodes sintàctics més o menys llargs i ús d'estratègies pròpies de la retòrica.

Registre científic/tècnic: registres cultes; to objectiu i impersonal de la informació que transmeten i precisió lèxica.
Registre literari: caràcter connotatiu, elevat grau de subjectivitat i ús de recursos creatius i poètics.
Registre jurídic/administratiu: lèxic especialitzat i ús de fórmules estereotipades, to impersonal, oracions llargues i molta subordinació.

Registre informal (baix)

Característiques: espontaneïtat, improvisació, canvis sobtats de tema, repeticions, sobreentesos, lèxic imprecís i sintaxi simple i vacil·lant. La informació no verbal sol tenir gran importància.

Registre col·loquial/familiar: propi de les situacions de conversa habitual amb les persones del nostre entorn. Conté dèictics i informació no verbal.
Registre vulgar: ús d'expressions ordinàries i formes que s'allunyen de les normes socials o lingüístiques.

La varietat estàndard

L'estàndard és una supravarietat lingüística regulada per un codi i promoguda per les institucions. Té quatre funcions:

a) És una varietat supradialectal que tota la comunitat lingüística accepta com a norma general i model de referència.
b) Possibilita i garanteix la intercomunicació generalitzada, principalment en l'àmbit dels mitjans de comunicació.
c) Crea la noció de llengua unitària i afavoreix la consciència social d'unitat lingüística i la cohesió dels parlants.
d) Proporciona la seguretat necessària perquè els parlants se sentin lingüísticament competents, potencia la lleialtat lingüística i assegura la transmissió de la llengua a les noves generacions.

L'estàndard es basa en la codificació lingüística establerta per Pompeu Fabra. Es va elaborar sobre els principis de modernitat, genuïtat i unitat.