La llengua: varietat, dialectes, estàndard i norma

La llengua: una realitat diversa

La llengua no té una concreció única: tots parlem diverses llengües, però ho fem de maneres diferents segons el lloc de naixement, l'edat que tenim, la nostra activitat laboral i la situació comunicativa en què ens trobem. Aquest concepte no és més que una abstracció que ens permet denominar i entendre com a un conjunt una gran multitud de formes expressives, que comparteixen una gramàtica i un lèxic més o menys ampli.

Dialectes i registres

Per començar, cal dir que en l'àmbit de la lingüística, es denominen dialectes les diferents varietats generals de la llengua segons factors relatius als parlants. Així mateix, es denominen registres les varietats relatives a les diferents situacions comunicatives en què es pot trobar un mateix parlant. El concepte de llengua és indestriable del de dialecte.

D'altra banda, el terme dialecte no té cap mena de connotació valorativa i molt menys despectiva. En canvi, el terme dialecte se sol aplicar despectivament a les varietats geogràfiques que no coincideixen amb la varietat bàsica sobre la qual s'ha construït l'estàndard.

El cas del valencià

Quant al valencià, cal dir que té una entitat ben definida dins del conjunt de parlars, rep el nom de llengua catalana, i s'ha manifestat en dos grans blocs dialectals: l'occidental i l'oriental. En canvi, la denominació valencià té una llarga tradició basada en motius històrics i sociolingüístics.

L'origen de la norma

Respecte a l'origen de la norma, el 1932 les entitats culturals i les personalitats més destacades del món de les lletres i les humanitats del País Valencià van signar les anomenades Normes de Castelló, adaptació valenciana de la codificació ortogràfica realitzada per Pompeu Fabra. En altres paraules, van fer una aposta decidida per la normalitat i la modernitat cultural del nostre poble.

D'altra banda, el 1978 la facultat de filologia de la Universitat de València va aprovar per unanimitat un Informe sobre la llengua del País Valencià, en què es reivindicava la vigència del policentrisme convergent realitzada pels nostres principals gramàtics i lexicògrafs. Així mateix, el mateix any naixia l'Institut de Filologia Valenciana (IFV), tal com ja s'havia plantejat als anys trenta.

Per altra part, l'IFV, reconvertit el 1994 en Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), ha procurat posar-se al servei de la societat valenciana i, en concret, de la comunitat educativa de molt diverses maneres. Per una altra part, el Consell General de l'IIFV acordà, el 1999, l'elaboració de la Guia d'usos lingüístics com a pauta orientadora per a l'ús del valencià.

El paper de l'escola

A més a més, és important el paper fonamental de l'escola en la tasca d'evitar prejudicis i malentesos en l'ús de la llengua.

La variació lingüística

Sobre la variació, cal insistir que es produeix de manera natural. Aquesta variació constitueix la riquesa de la llengua, però, alhora, genera problemes pràctics per a certes funcions com l'escriptura, l'ensenyament o la comunicació mediàtica. En altres paraules, una llengua necessita unes normes comunes per a poder ser usada en totes les funcions que demana la societat actual. En efecte, si no té unes normes comunes només pot ser usada en l'àmbit familiar i això implica la seva desaparició.

Per tant, l'única manera d'evitar el risc és l'estandardització, és a dir, la creació, la difusió i l'acceptació per part dels parlants d'un model de referència de llengua que denominem estàndard. L'estàndard és una varietat lingüística no espontània: es basa en un model lingüístic proposat per una autoritat lingüística reconeguda i es fixa a partir de l'ús formal, en especial el de persones que tenen una projecció d'abast ampli, com escriptors, polítics, periodistes, etc. Es tracta d'un model de referència que serveix a tots els membres d'una comunitat lingüística per a comunicar-se en els àmbits formals.

Característiques de l'estàndard

Convé destacar:

• a) L'estàndard no substitueix la varietat pròpia de cada parlant: és a dir, l'estàndard s'aprèn fonamentalment a l'escola i als mitjans de comunicació de masses, sobretot els orals, i té un caràcter passiu, ja que els parlants no necessitem usar altres varietats no formals.
• b) L'estàndard no és monolític: en altres paraules, es tracta d'una gradació de formes i usos que ens permet seleccionar pronúncies, paraules i construccions per tal d'adequar-nos a la situació comunicativa i a la nostra intenció.
• c) L'estàndard és unitari però no necessàriament uniforme en tot l'àmbit lingüístic: dit d'una altra manera, se sol parlar de varietats de l'estàndard per a donar compte de la variació que es produeix en les grans zones geogràfiques o administratives d'una llengua.

L'estàndard català

En concret, l'estàndard català s'ha definit com a policèntric i composicional:

• a) És policèntric perquè s'ha elaborat a partir de les grans varietats administratives de la llengua, bàsicament del català central, del valencià i del mallorquí.
• b) És composicional, això és, s'intenten recollir aportacions d'aquestes grans varietats i no sols d'una.

La norma lingüística

Per finalitzar, convé destacar que l'estàndard recolza en la norma, un conjunt de regles fonètiques i ortogràfiques, morfosintàctiques i lèxiques que se sancionen com a vàlides per als usos formals. Cal insistir que, per tenir una norma apta, cal sistematitzar la variació lingüística reduint-la al mínim indispensable:

• a) Les paraules i construccions de la llengua no formal que provenen d'altres llengües.
• b) Les formes que tenen un àmbit d'ús restringit a un grup social o geogràfic, en favor de formes més generals.

Conclusió

En conclusió, la norma és clarament una convenció social que selecciona unes formes entre un conjunt ampli de possibilitats. De la mateixa manera, les propostes normatives s'apliquen als àmbits d'ús formals per tal d'adaptar-se a les necessitats dels parlants.