Llengua i Sociolingüística: Conceptes Clau i Dinàmiques

Llengua i Persona

La llengua és un dels trets que configura la persona humana i n'esdevé un senyal característic.

Multilingüisme i Societat

El multilingüisme és la capacitat d'una persona per utilitzar diversos idiomes. La convivència de diferents comunitats lingüístiques en una zona geogràfica és un dels trets que caracteritzen el segle XXI.

Sociolingüística: Llengua i Societat

La sociolingüística s'ocupa d'explicar les relacions entre la llengua i la societat. Parteix de la base que les comunitats no són homogènies i que la variació lingüística està inscrita en el seu ús. Intenta explicar com es perceben i valoren les llengues socialment.

Bilingüisme: Capacitats i Tipus

El bilingüisme és la capacitat d'emprar indistintament, amb la mateixa competència, dues llengues. Es distingeix entre:

• Bilingüisme actiu i passiu (des del punt de vista individual).
• Bilingüisme simètric i asimètric (segons el grau de coneixement).
• Bilingüisme instrumental i integrador (segons els motius).

Bilingüisme Social i Territorial

• Bilingüisme social: Situació en què s'usen dues llengues en un territori, una pròpia i l'altra forana, sovint amb estatus diferents.
• Bilingüisme territorial: Les comunitats lingüístiques estan separades en dues zones.

Diglòssia i Substitució Lingüística

La diglòssia és una situació en què el bilingüisme social està repartit de manera que hi ha una distribució dels usos de la llengua.

El procés de substitució lingüística es produeix quan els parlants han abandonat la seva llengua.

Normalització Lingüística

La normalització es refereix a situacions en què s'inicia un procés de redreçament i la llengua en perill recupera àmbits d'ús i funcions enfront de l'altra.

Fases del Procés de Substitució

1. La llengua forana (L2) comença a ocupar espais per raons polítiques, militars, dependència, etc.
2. Els parlants de la llengua primera (L1) adquireixen la L2, però no a l'inrevés.
3. Les classes socials bilingües van abandonant la L1 i només parlen L2. Aquest procés és afavorit per actituds ideològiques.

Estatus de les Llengües segons l'Estat

Les llengües tenen diferents estatus depenent de l'Estat:

1. Primera llengua de tota la població (ex: Islàndia).
2. Una sola llengua oficial (ex: França).
3. Una sola llengua oficial, amb cert reconeixement a altres idiomes (ex: Regne Unit).
4. Una llengua oficial, que en determinades zones comparteix oficialitat.
5. Més d'una llengua oficial (ex: Finlàndia).
6. Més d'una llengua, cadascuna només oficial en una part del territori.

Terminologia Lingüística Oficial

• Llengua oficial: Designa la llengua preeminent i usada pels òrgans oficials de l'Estat.
• Llengua cooficial: Comparteix oficialitat en un territori.
• Llengua pròpia: Llengua originària d'un territori.
• Llengua minoritària: Llengua amb pocs parlants.
• Llengua minoritzada: Llengua que pateix una situació desfavorida, motivada per la pressió d'una llengua dominant.

Declaració Universal dels Drets Lingüístics

És un document elaborat per les comunitats lingüístiques, no pels estats, que dóna suport a les institucions internacionals capaces de garantir un bon desenvolupament lingüístic.

Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECR)

Serveix per saber el nivell lingüístic de la població. Els nivells són: inicial, bàsic, llindar, avançat, d'èxit i domini (A1/A2, B1/B2, C1/C2).

Formació de Paraules

Habilitació

Procés de creació de paraules en què el mot canvia de categoria gramatical sense modificar la forma.

Barbarisme

És un mot o expressió procedent d'altres llengües que es fa servir en lloc del mot correcte. Són paraules manllevades innecessàriament (ex: toldo en lloc de vela o tendal).

Arcaismes

Paraula antiga que ja no s'utilitza.

Derivació i Composició

Són dos mecanismes de què disposa la llengua per formar paraules noves:

• La derivació consisteix a formar mots nous mitjançant la combinació d'un lexema o un afix.
• La composició consisteix a formar mots nous mitjançant la unió de dos o més lexemes.