Llengua i Edat Mitjana: Origen, Societat i Cròniques

Origen i evolució de la nostra llengua

La nostra llengua actual és el resultat de l'evolució d'un sistema lingüístic previ, el llatí, que ha anat modificant-se al llarg dels segles i adaptant-se a les necessitats comunicatives dels parlants. La major part del lèxic valencià prové del llatí vulgar, forma col·loquial del llatí clàssic, que es va introduir a la península Ibèrica al segle II aC amb l'arribada dels romans. Altres llengües també han deixat la seva traça en el nostre lèxic: utilitzem paraules d'origen celta i es presenten antropònims d'origen germànic. L'àrab és la llengua que més hi ha influït, a causa de la convivència continuada durant segles.

Les llengües romàniques

El llatí vulgar dels pobladors de l'Imperi Romà (I.R.) va anar diferenciant-se del llatí clàssic o literari, sobretot a partir de la divisió política posterior a la desfeta del poder de Roma. Va evolucionar de formes diferents en cada territori i va donar lloc a les llengües romàniques. En la formació d'aquestes llengües han influït factors com el grau de romanització en cada territori i la proximitat a Roma, que facilitava l'arribada de les innovacions lingüístiques sorgides a la capital.

En l'actualitat hi ha una dotzena de llengües romàniques a Europa; algunes, com el dàlmata, han desaparegut.

El pensament medieval i la visió del món

Per als europeus de l'edat mitjana (E.M.) no existia Amèrica ni Oceania, ni la major part d'Àfrica o Àsia. El món conegut per a un valencià es reduïa a Europa, part de la costa africana i part d'Àsia. Els homes i les dones de l'E.M. es pensaven que la Terra era plana, que constituïa el centre de l'univers i que al seu voltant giraven, per aquest ordre:

• la Lluna
• Mercuri
• Venus
• el Sol
• Mart
• Júpiter
• Saturn

La humanitat no tenia massa coneixement sobre el món. Un home de l'E.M. donava més importància a la vida eterna que a les coses terrenals. Aquesta mentalitat, segons la qual Déu era el més important, s'anomena teocentrisme.

La societat medieval: estructura i classes

• Rei: Era la persona més important.
• Noblesa: Conformava una minoria que acumulava riqueses i privilegis.
• Clergues: Situats al mateix nivell que la noblesa, censuraven qualsevol forma de pensar diferent de la seva.
• Burgesos: Vivien a les ciutats i posseïen una certa quantitat de riqueses, encara que limitada.
• Poble: Constituïa la classe més nombrosa i estava formada, majoritàriament, per persones analfabetes.

Situació política medieval: Península i Corona d'Aragó

Durant l'edat mitjana, les fronteres no coincidien amb les de l'actualitat. La península Ibèrica estava dividida en dues meitats: la nord, controlada pels cristians, i la sud, pels musulmans.

A partir de l'any 1000 comença la Reconquesta, i els regnes cristians del nord van conquerir a poc a poc els regnes musulmans del sud. La Corona d'Aragó era un país conformat per territoris autònoms, principalment Aragó i Catalunya. El Regne de València va incorporar-s'hi després de la seva conquesta. Catalans, valencians i aragonesos compartien uns símbols comuns i un mateix rei que governava els diversos territoris. La Corona d'Aragó va ser un lloc pròsper, famós pel comerç marítim. Al segle XV, una sèrie de problemes molt greus, com les pestes o l'escassetat demogràfica, van assolar la Corona, encara que el Regne de València es va mantenir, en certa manera, com una excepció durant part d'aquest període.

Les Grans Cròniques Medievals

Les cròniques són narracions històriques fonamentals per entendre l'edat mitjana a la Corona d'Aragó. Les quatre més destacades són:

La Crònica de Jaume I o Llibre dels fets

Aquest rei va conquerir els regnes de Mallorca i València, i ens consten aquestes proeses en el Llibre dels fets, obra autobiogràfica en què destaca la religiositat, el providencialisme i la bel·licositat. L'estil sembla un poc desorganitzat perquè es pensa que el rei dictava conforme li acudien els records al cap. La forma de relatar els fets és viva i detallada, amb estil directe i l'ús de la primera persona del plural majestàtic (nós).

La Crònica de Bernat Desclot

Narra els fets relatius al regnat de Pere II el Gran, fill de Jaume I. Utilitza un estil neutre i concís. Aquesta crònica destaca per la seva gran objectivitat i rigor històric.

La Crònica de Ramon Muntaner

És la crònica més extensa i elaborada. Narra els fets que ocorregueren aproximadament entre 1207 i 1328, i destaca especialment les conquestes i gestes militars de la Corona d'Aragó. Muntaner escriu amb un estil bastant col·loquial i subjectiu, amb una clara intenció patriòtica.

La Crònica de Pere el Cerimoniós

Es tracta d'una crònica en què el rei Pere III el Cerimoniós (IV d'Aragó) intenta justificar la seva política. En aquesta obra, el rei no es presenta tant com un monarca heroic tradicional, sinó com un polític estratègic i astut, la qual cosa ha portat alguns a considerar-lo fins i tot calculador o implacable.