La llengua catalana: història, evolució i estandardització

Història de la llengua catalana

La romanització de les terres on actualment es parla català començà l'any 218 a.C. Amb el temps, el llatí va generar les diferents llengües romàniques. Aquestes llengües deriven del llatí vulgar: el llatí parlat. Les causes principals d'aquesta progressiva (i lentíssima) fragmentació del llatí serien:

• La influència de llengües que es parlaven abans del llatí.
• La intensitat de la romanització.
• La influència d'altres llengües en una etapa posterior.

Són llengües romàniques el portuguès, el castellà, el català, l'occità, el francès, el retoromànic, el sard, l'italià i el romanès (també hi hagué el dàlmata, desaparegut al segle XIX). Són dialectes: el gallec, l'asturlleonès o bable, l'aragonès, el gascó, el francoprovençal, el cors i el sicilià. De les èpoques anteriors a la romanització, en queden algunes restes lingüístiques, especialment a la toponímia.

Dels orígens al segle XI

L'ocupació musulmana a partir de l'any 711 va suposar un trasbals i una llarga influència. En aquesta etapa, als actuals Països Catalans, trobam:

a) Per una banda, una població que té com a llengua, almenys de cultura, l'àrab.

b) Per una altra, una població cristiana d'ascendència preislàmica que viu en territori musulmà i que continua parlant la seva varietat romànica, el mossàrab.

c) Uns nuclis cristians al nord que resisteixen i que parlen el primitiu català que s'estendrà cap al sud.

Aquesta etapa del català s'anomena preliterari, perquè no en conservam testimonis escrits, ja que la llengua que usaven els catalans en els registres cultes era el llatí. Del món àrab ens van quedar unes empremtes lingüístiques.

Del segle XII al segle XV

Aquesta és l'etapa d'expansió i consolidació de la llengua i la cultura catalanes.

• 1229.- Jaume I (1213-1276) conquereix Mallorca als musulmans.
• 1235.- Conquesta d'Eivissa.
• 1232-1245.- Conquesta del regne de València.
• 1282.- Pere el Gran conquereix Sicília.
• 1287.- Alfons el Franc conquereix Menorca.
• 1323-1327.- Alfons el Benigne conquereix Sardenya.
• 1354.- Pere el Cerimoniós reconquereix i repobla l'Alguer.

Es configura el domini lingüístic actual. El fragment escrit més antic que conservam en llengua catalana és una traducció literal del Liber iudiciorum. El mallorquí Ramon Llull (1232-1315) va assolir en la seva obra extensíssima una maduresa sintàctica, una modernitat expressiva i una riquesa lèxica impressionants, que en fan la figura literària més rellevant de l'època. La Cancelleria Reial fou un organisme burocràtic que va donar al català un model unificat de llengua culta. El segle XV s'ha anomenat el segle d'or de la literatura catalana, amb la poesia d'Ausiàs March i les novel·les cavalleresques Tirant lo Blanc de Joanot Martorell i Curial e Güelfa (anònima). El català s'havia convertit en l'idioma dominant de la major part dels territoris conquerits.

El segle XIX

La repressió lingüística

Després d'una oficialitat efímera del català durant la dominació francesa, continua durant tot el període la imposició oficial d'una llengua única a l'Estat espanyol:

• 1837: edicte del Govern Superior Polític de les Balears que obliga els mestres a castigar els alumnes que parlin en català.
• 1849: imposició de l'ensenyament exclusiu de l'espanyol a les escoles de formació de mestres.
• 1857: obligació d'ensenyar exclusivament la gramàtica i l'ortografia castellanes.
• 1867: prohibició del teatre escrit exclusivament en dialectes de les províncies d'Espanya.
• 1869: imposició de l'ensenyament exclusiu en espanyol en la nova Constitució.
• 1870: obligació de l'espanyol al registre civil, al notariat i als judicis civils.
• 1896: prohibició del català en les converses telefòniques.

Les manifestacions orals no oficials ni acadèmiques es fan majoritàriament en català durant tot el segle. En els primers trenta anys, es publiquen més de 370 llibres en català. Fins al 1857, amb la llei Moyano, no es farà efectiva l'escolarització obligatòria en espanyol, que determina l'extensió del castellà en l'àmbit de l'escriptura.

La varietat estàndard

És un model o varietat comuna de la llengua que és comprensible per a tots els parlants i permet entendre tots els missatges. És una variant supradialectal (es troba per damunt dels dialectes), neutra (no aporta informació de procedència, etc.), està a disposició de tota la comunitat i facilita la comunicació entre diversos parlants allunyats geogràficament o de varietats diastràtiques. L'estàndard és una variació dinàmica (es troba en formació constant) i en la seva formació intervenen factors com el model de llengua parlat per la majoria o parlat pels que tenen més influència. Avui en dia els mitjans de comunicació, l'ensenyament i les institucions socials són els grans promotors de l'estàndard. També apareix en la llengua literària, però l'estàndard prescindeix dels elements estètics en tenir una funció més pràctica. No s'ha de confondre amb la llengua escrita o la llengua normativa, ja que l'estàndard és l'ús viu de la llengua, no sempre regit pels criteris gramaticals. La varietat estàndard no és la llengua de la literatura (té una funció més pràctica i prescindeix dels elements estètics) sinó que és literària (és a dir, escrita), no és la normativa sinó que la normativa s'inclou en l'estàndard.

Característiques:

• Posseeix una normativa pròpia.
• És cultivada estilísticament pels autors.
• És el mitjà de comunicació utilitzat pels mitjans.
• És el model de llengua que empra l'administració.
• És ensenyada a les escoles.
• És elaborada, i segons en quins camps s'utilitzi, com ara el científic, tècnic, industrial, filosòfic, etc., encara més.
• Gaudeix de prestigi.

L'estàndard és la varietat de tothom perquè tots els parlants la poden fer seva en el moment que trobin necessari, però és la varietat de ningú ja que no és el parlar propi de cap grup de parlants. No és una varietat superior sinó una part del total de la llengua. No podem parlar d'un únic model d'estàndard, sinó que dins l'estàndard podem distingir unes opcions regionals anomenades estàndards regionals, ja que l'estàndard busca l'equilibri entre tots els dialectes i la riquesa de la llengua.

Llengua i dialecte

Es poden definir aquests dos conceptes des de dues perspectives diferents:

a) A nivell intralingüístic: La llengua és un sistema de signes coherent que permet la intercomunicació entre els parlants d'una comunitat lingüística. El dialecte és cadascuna de les maneres d'utilitzar aquest sistema de signes en funció d'una sèrie de condicions (geogràfiques, socials...). Partint de la lingüística, una comunitat lingüística està formada per parlants d'una mateixa llengua, tenint consciència o no d'estar compartint un mateix codi lingüístic. Així tothom parla una llengua i un dialecte al mateix temps.

b) A nivell extralingüístic: S'enfoquen els dos conceptes partint de la interpretació lingüística o social. Partint de la lingüística, una comunitat lingüística està formada pel conjunt de parlants que comparteixen el mateix sistema lingüístic, mentre que des del punt de vista de la sociologia o psicologia una comunitat lingüística està formada per parlants d'una mateixa llengua i tenen consciència de parlar-la. Així sols els parlants no secessionistes formen part d'una llengua comuna, perquè una comunitat lingüística parla un dialecte geogràfic, però té consciència que el seu dialecte forma part d'una llengua comuna.

En alguns casos també es fa difícil marcar una frontera entre llengües pròximes i apareix un continuum lingüístic. En el cas de la llengua catalana, tenim un continuum entre el català i l'aragonès amb una forta influència gascona, on trobem el benasquès.

Hem d'apuntar, finalment, que tota llengua té un cert grau de variació dialectal, ja que una llengua sense aquesta variació no pot ser de cap manera una llengua viva.

La paradoxa de les llengües considerades dialectes i els dialectes considerats llengües

Al llarg de la història, en determinades èpoques s'han confós dialectes amb llengües i viceversa. Aquesta confusió perjudica les llengües minoritàries.

Llengües considerades dialectes: Parteix de la ideologia lingüística que cerca eliminar totes les llengües que no siguin la ''llengua nacional'' (Revolució Francesa), per tant, atribueixen el nom de dialecte a llengües per menysprear-les i restar-los importància. En èpoques de persecució lingüística s'ha considerat que el català, el gallec i el basc eren dialectes del castellà.

Dialectes considerats llengües: Quan es fomenta el secessionisme lingüístic s'acaba posant diferents noms a una llengua, donant diferents noms a cada dialecte. Quan es considera un dialecte una llengua, es considera independitzat de la llengua real a la qual pertany, provocant la pèrdua de la seva unanimitat - es fa més feble. El secessionisme no es promou amb la intenció real de crear una llengua nova sinó posar entrebancs als avanços de la llengua. Per aquest motiu, trobem exemples com el de València on la major part dels secessionistes parlen el castellà.

Del segle XVI al segle XVIII

La pèrdua progressiva de poder polític comporta una minva de la confiança en la llengua pròpia i una davallada quantitativa i qualitativa de la producció literària culta en català. La unió dinàstica du a l'hegemonia clara de Castella. Encara que es mantenien les institucions i el règim jurídic propis, les estructures polítiques i econòmiques de la Corona d'Aragó es varen veure afeblides per la manca d'autocentrament. Comença un procés de castellanització. Altres aspectes per explicar la Decadència són:

• La crisi econòmica, provocada per la disminució demogràfica, pels problemes a la Mediterrània i pel monopoli castellà del comerç amb Amèrica.
• La Inquisició castellana, que desarticulà una de les bases més actives i innovadores de la cultura d'expressió catalana i fou la primera institució que usà el castellà en els processos i en la documentació en el nostre territori.
• Les revoltes antiaristocràtiques de les Germanies a València i a Mallorca, reprimides dràsticament, que tingueren greus repercussions econòmiques i que representaren una major subordinació (també lingüística) a la monarquia per part de la noblesa.
• La guerra dels Segadors (1640-1652) contra la monarquia de Felip IV de Castella, a causa de l'oposició de les institucions catalanes al centralisme del comte-duc d'Olivares, que va suposar la incorporació a França de la zona de Catalunya formada pel Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent i part de la Cerdanya, en la qual s'inicià el procés de substitució del català pel francès.

Les classes altes acceptaven que la llengua pròpia quedàs en un pla secundari. Altres llengües d'Europa s'imposaven definitivament al llatí. Per tot això, la producció literària culta en català minva en tots els gèneres i a tot el domini lingüístic. La llengua literària suportarà un procés de castellanització. Apareixen escrits de caràcter justificatiu que lloen o defensen l'idioma català. Cada vegada més denominacions particularistes per a la llengua: català (en sentit restrictiu), valencià, mallorquí..., mentre que per denominar la llengua antiga comuna es fa servir sovint, erròniament, el terme llemosí (nom d'una variant de la llengua occitana). Es produeix un conflicte lingüístic. La castellanització, procés lent i progressiu que en un principi afectà només determinats sectors del Principat i sobretot del País Valencià i, ja al segle XVIII, d'una manera superficial, les Illes Balears. La immensa majoria de la població continuà usant sempre el català a nivell oral i escrit. Amb Felip V s'inicia un nou ordre polític i administratiu amb els decrets de la Nova Planta, que abolien el règim jurídic propi, les institucions d'autogovern i l'autonomia monetària i fiscal dels regnes de la confederació, i suprimien l'ús oficial del català en els tribunals de justícia. Menorca quedà sota domini anglès la major part del segle XVIII.

L'ofensiva jurídica per imposar el castellà i desplaçar les altres llengües continuarà durant tot el segle XVIII, amb una intensificació notable durant el regnat de Carles III i durant el XIX. Tanmateix, la recuperació econòmica de Catalunya i la influència de la mentalitat il·lustrada motivaren, al llarg del segle XVIII, l'aparició d'acadèmies, l'estudi del passat literari i la producció de les primeres obres lexicogràfiques i gramaticals.

La Renaixença

A partir dels anys 30, un nombre considerable de poetes cultes usen i defensen l'ús de la llengua pròpia per a la literatura. Els Jocs Florals de Barcelona ajudaren a donar prestigi i a difondre el moviment, i significaren un augment progressiu de la quantitat i la qualitat de la literatura en català. La Renaixença quedarà consolidada els anys 70, amb figures com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Narcís Oller. Cal remarcar la influència que hi va tenir el moviment romàntic, amb el seu interès per les manifestacions populars i per l'Edat Mitjana, que descobrí un passat en què el català gaudia d'una situació de normalitat i de prestigi. De fet, el Romanticisme va afavorir, en general, el redreçament de llengües, literatures i pobles que havien estat minoritzats per col·lectius més poderosos. També s'ha d'establir una connexió entre la Renaixença i l'ascens d'una nova classe burgesa, que va produir unes inquietuds i un sentiment d'autoafirmació que toparen amb la inoperància de l'Estat espanyol, incapaç d'assolir una administració i una economia modernes. El ressorgiment de la literatura catalana abraçà tot el territori.

El final del segle

Les perspectives que havia obert la Renaixença varen derivar cap a un programa de reivindicacions nacionalistes davant la monarquia espanyola. En el terreny cultural irromp el Modernisme, que vol superar el tradicionalisme regionalista de la Renaixença i fer de la cultura catalana una cultura nacional moderna i oberta a Europa. Al País Valencià i a les Illes l'estructura social no havia avançat de la mateixa manera. La burgesia valenciana començà a parlar castellà. A les Illes, la Renaixença no va arribar a transcendir el terreny cultural.

L'estudi de la llengua i la normativització

El 1901, el manacorí Mn. Antoni M. Alcover fa públic el seu projecte d'elaborar un diccionari i convida tothom a participar en la replega de vocabulari, tant de la llengua oral com de l'escrita. El 1906 se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que suposa la projecció exterior de l'idioma i la presa de consciència de la necessitat d'una normativa vàlida. El 1907 Prat de la Riba funda l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), una corporació acadèmica dedicada a la investigació científica superior. El 1913, l'IEC promulga les Normes ortogràfiques, bàsicament obra de Pompeu Fabra. Les normes foren acceptades per gairebé tothom des del primer moment. Com que tenien en compte la diversitat dialectal, els escriptors dels diferents territoris s'hi van poder adaptar sense gaire dificultat. L'acceptació generalitzada, de tota manera, s'aconseguí als anys 30. El 1918 Fabra publica la Gramàtica catalana que serà oficial de l'IEC. El 1926 apareix el primer fascicle del primer volum de l'ara titulat Diccionari català-valencià-balear, d'Antoni M. Alcover. Aleshores ja hi col·laborava Francesc de B. Moll, que va completar la publicació. El 1932 es publica el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, que serà el diccionari normatiu i que clourà la tasca iniciada el 1913.

La repressió

Malgrat els símptomes clars de millora de la situació, continua en aquest període la repressió del català per part de l'Estat espanyol, que havia començat al segle XVIII. Vegem-ne alguns exemples:

• 1902: un decret obliga a l'ensenyament del catecisme en castellà.
• 1916: la Lliga defensa l'oficialitat de la llengua catalana en un llarg debat al Congrés de Diputats. La proposta només té 13 vots a favor, tots de diputats catalans.
• 1917: el nou Reglament del Notariat imposa l'ús del castellà.
• 1923-1930: durant la dictadura de Primo de Rivera s'accentua la ideologia espanyolista i es persegueixen, en general, les manifestacions públiques de la llengua catalana.
• 1925: una Reial Ordre avisa de la suspensió dels mestres en cas que els inspectors detectin la presència d'algun llibre que no sigui en espanyol.
• 1936: l'aixecament feixista venç a Mallorca i a Eivissa, on s'inicia un procés de persecució de l'ús del català que no sigui estrictament col·loquial.

Els progressos en l'ús

En aquesta etapa avança notablement el procés de normalització del català. Les publicacions periòdiques i les editorials es multiplicaren: es traduïren al català els grans clàssics europeus i els autors coetanis de més prestigi. El català va esdevenir la llengua oficial de la Mancomunitat i de les escoles i centres culturals i d'investigació que aquest organisme va crear. L'Estatut d'Autonomia del 1932 va establir, a Catalunya, la cooficialitat del català amb el castellà. Pel que fa a l'ensenyament, el català va començar a ser llengua vehicular d'algunes escoles des del 1898. Durant la República, serà reconegut com a llengua escolar i s'incorporarà, sobretot, a les escoles públiques i a la Universitat Autònoma de Barcelona. El Noucentisme va tenir un ampli abast cultural i fins i tot polític. Es pot parlar d'una nova etapa daurada de les lletres catalanes, que destaquen en quantitat, diversitat i qualitat: Josep Carner, Josep Sebastià Pons, Carles Riba, Josep V. Foix, Joan Salvat-Papasseit, Josep M. de Sagarra, Josep Pla, Llorenç Villalonga,... i els joves que comencen a publicar: Mercè Rodoreda, Màrius Torres, Pere Calders, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, etc.

La dictadura franquista

El nou règim veia l'ús normal de l'idioma català (i del basc i del gallec) com un obstacle que calia eliminar. La victòria de les tropes franquistes el 1939 va suposar, en general, la repressió de les llibertats públiques i, per a molts, l'execució, la presó o l'exili. Comença aleshores l'etapa més dura de la història de la repressió de la nostra llengua, que va truncar, a més, un dels millors moments de la cultura catalana dels darrers segles. El 1938, Franco deroga l'Estatut d'Autonomia del Principat; en conseqüència, el català deixa de ser llengua oficial.

Les prohibicions i la persecució del català i la imposició del castellà es donen arreu del territori i en tots els sectors

• En l'administració i tots els documents. Els funcionaris no podien ni tan sols parlar en català.
• En l'ensenyament públic i privat i de tots els nivells. Molts mestres foren sancionats o traslladats.
• En les publicacions, que havien de ser en castellà. Se substituí el nom català de carrers, places i entitats. Es traduïren els topònims.
• En els mitjans de comunicació.
• En tota classe d'actes públics.
• I fins i tot en l'ús privat.

Les principals institucions culturals catalanes que havien actuat com a agents normalitzadors de l'ús de la llengua són dissoltes. Es presenta el català com un fet del passat, antiquat i sense vigor.

La resistència

L'única sortida per a la cultura catalana serà l'exili o la clandestinitat. A l'exili es publicaren revistes i llibres i s'hi celebraren Jocs Florals. En la clandestinitat es feren diverses tertúlies literàries i es reprengueren les activitats d'entitats com l'Institut d'Estudis Catalans (1942) o els Estudis Universitaris Catalans. Alguns llibres s'editaren sense data o amb data falsa. Després de la Segona Guerra Mundial i arran del triomf dels aliats, el règim es veié obligat a suavitzar d'alguna manera la repressió. Aleshores es permeten les primeres representacions teatrals (1947) i alguns actes culturals en català, com premis literaris, i diverses editorials reprenen l'activitat, sempre sota una forta censura i amb moltes restriccions. El 1950 s'arriben a editar 50 llibres en català (el 1936 se n'havien editat 865!). A partir de finals de la dècada dels 50, es multipliquen les accions a favor del pluralisme polític i cultural: campanyes de reivindicació lingüística, creació d'entitats com Òmnium Cultural (1961) i l'Obra Cultural Balear (1962), que organitzaren l'ensenyament extraescolar de la llengua; naixement de noves editorials dedicades al llibre en català (Edicions 62, Tres i Quatre...); presència del català en els actes de l'Església Catòlica al Principat, a Mallorca i a Menorca... A principis dels 70 ja hi ha estudis de català en diverses universitats (Autònoma de Barcelona, València i Palma). El fenomen cultural més rellevant dels darrers quinze anys del franquisme fou segurament la cançó popular. La literatura, malgrat tots els impediments, va donar, durant la postguerra, obres de qualitat excepcional: Nabí (1941) de Josep Carner, Vacances pagades de Joan Oliver, Bearn (1961) de Llorenç Villalonga, La plaça del Diamant (1962) de Mercè Rodoreda.

Un mal panorama

Les generacions que cresqueren durant la dictadura visqueren una situació de diglòssia, ja que sols usaren el català en l'expressió oral col·loquial, un català, a més, amb moltes interferències de l'espanyol (escola, cinema, ràdio, televisió...). Alguns adoptaren el castellà com a llengua familiar. El desenvolupament econòmic, tant al Principat com al País Valencià i a les Illes, va portar una onada immigratòria sense precedents. Aparegueren nuclis importants de població que no podia -sense ensenyament ni mitjans de comunicació- ni sentia la necessitat d'aprendre la llengua pròpia del país. L'arribada de la televisió (1959), que fou exclusivament en castellà fins al 1964, va ser un factor important de castellanització, ja que representava la introducció diària de l'espanyol en la vida familiar. En definitiva, la situació arriba a ser veritablement crítica i la nostra comunitat presenta, lògicament, símptomes clars de descohesió i de pèrdua de l'autoconfiança.

El darrer quart de segle

Després de la mort de Franco, l'any 1975, comença una nova etapa de possibilitats de recuperació per a la llengua catalana:

• El Congrés de Cultura Catalana (1976-1977), un dels exemples més clars dels desitjos generalitzats de consolidar i promoure la nostra cultura.
• La Constitució espanyola del 1978, que reconeix la diversitat cultural i lingüística, però imposa el castellà com a llengua de l'Estat i estableix pertot el deure de conèixer-la.
• La incorporació, durant els cursos 1978-1979 i 1979-1980, de la llengua catalana com a assignatura en l'ensenyament.
• La promulgació dels estatuts d'autonomia del Principat (1979), del País Valencià (1982) i de les Illes Balears (1983).
• L'aparició de la Llei de normalització lingüística a Catalunya, la Llei d'ús i ensenyament del valencià (1983) i la Llei de normalització lingüística de les Balears (1986).
• La celebració del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986).
• L'augment progressiu de l'ús de la llengua dins el sistema educatiu del Principat.
• La creació de mitjans de comunicació en català; el 1983 comença a emetre diàriament TV3, que, amb el Canal 33, ha estat i és segurament l'eina de normalització més efectiva; el cinema en català ha augmentat els darrers anys; les emissores de ràdio, públiques i privades, han incorporat la nostra llengua de manera considerable.
• La normalització de la tasca editorial.

Els avenços aconseguits no s'han d'agrair en cap cas a l'acció d'un Estat. Si s'ha avançat ha estat gràcies a la mobilització popular dels darrers anys de la dictadura i a la perseverança i a l'activisme que uns determinats sectors han mantingut i han transmès al conjunt de la nostra societat. De fet, no han mancat accions contra l'avenç de la normalització del català per part del govern espanyol, les institucions espanyoles, certs mitjans de comunicació d'àmbit espanyol, algun partit polític i alguns sectors socials reduïts.

Principals problemes

• La poca col·laboració entre les respectives administracions autonòmiques dificulta la consolidació d'un estàndard català unificat, acceptat generalment i usat d'una manera normal en l'educació, en l'administració i en uns mitjans de comunicació.
• Hi ha un gran nombre d'immigrats castellanoparlants que no es veuen estimulats a integrar-se.
• En les relacions interpersonals és general la tendència a canviar de llengua.

La variació lingüística

No totes les persones pertanyents a una mateixa comunitat lingüística parlen igual, tot i compartir el mateix codi i tenir uns referents culturals comuns. La variació en una llengua són els canvis concrets que es poden donar, determinats per una sèrie de factors (temps, espai, grup social i context comunicatiu). Així la variació lingüística ens proporciona informació sobre l'emissor i l'identifica segons:

La variació diacrònica

La llengua evoluciona a través del temps (per evolucions en la comunitat lingüística, contacte amb altres llengües...), això es fa evident quan parlem amb individus d'altres generacions, però sobretot quan llegim textos literaris antics conservats.

La variació diastràtica

És aquella que depèn del nivell cultural i l'activitat laboral de cada parlant, que utilitzarà formes expressives típiques del grup social i professional al qual pertany (tria lèxica, expressions típiques, argots...).

• Variació vinculada a una activitat específica d'un grup social: tecnicismes o argots. Aquests poden ser de caire professional o propis de grups marginals, amb paraules pròpies.
• Variació vinculada al grau de culturalització del parlant.

La variació diatòpica

És el canvi lingüístic que es produeix a l'espai geogràfic, de manera que cada zona tindrà les seves peculiaritats pròpies dins una mateixa llengua. Els dialectes o parles es poden classificar en:

• Constitutius: propis de les zones on s'ha originat la llengua.
• Consecutius: propis de les zones que han adquirit la llengua com a conseqüència de l'expansió territorial dels primers.

La variació diafàsica o funcional

Els registres lingüístics són les diferents maneres dutilitzar la llengua en funció de la situació comunicativa en què es troben els parlants i el tipus de receptor a qui sadreça. Aquesta variació determina la nostra competència lingüística en saber utilitzar els registres en les situacions adequades: depenent de làmbit on se dona la situació comunicativa lestructura del text i el vocabulari canviaran.

Els registres poden ser formals o no formals, i els factors que els determinen són:
o TEMA de què es parla: pot ser General o Especialitzat.
o CANAL de comunicació: pot ser Oral (espontani o no espontani) i Escrit (per ser dit, per no ser dit)
o INTENCIONALITAT de lautor en crear el text: pot ser objectiu o subjectiu, estètic o pràctic,...
o GRAU DE FORMALITAT: pot ser alt, mitjà o baix, i ve determinat per la consideració social del que es parla i la relació emissor-receptor.
A grans trets podem distingir entre registres formals, per als que solem utilitzar la varietat estàndard, i no formals.

REGISTRES FORMALS:
? Cientificotècnic: Sol transmetres per canal escrit.
Tracta temes específics de manera objectiva i impersonal.
Es caracteritza per la seva precisió, coherència, universalitat i funcionalitat.
Pretén una expressió molt clara i precisa amb coherència i un estil directe.
Aconsegueix precisió utilitzant la monosèmia i la denotació.
Utilitza un nivell de formalitat neutre i té caràcter verificable.
? Literari: Sol transmetres per canal escrit.
Té una intenció estètica que aconsegueix amb recursos de la llengua com figures retòriques, que aporten gran expressivitat als textos.
Aconsegueix la bellesa formal amb la polisèmia i la connotació.
El llenguatge està molt elaborat i sense espontaneïtat, a més, és imprecís i allunyat de la parla quotidiana.
El receptor és desconegut i els temes se tracten amb subjectivitat i emotivitat.
Utilitza un grau elevat delaboració formal.
REGISTRES NO FORMALS:
? Col·loquial: Sol transmetres per canal oral.
Solen ser textos conversacionals on es parla de temes generals i quotidians. Sutilitza molt la subjectivitat i recursos com la comparació, frases fetes, exageracions, eufemismes i onomatopeies, així com lús abundant dinterrogacions, exclamacions i imperatius per aportar gran expressivitat. Es tracta dun registre informal i poc elaborat, espontani, repetitiu i simple amb frases inacabades i deslligades sovintment. Normalment es reforça amb codis no lingüistics.
? Vulgar: Sol transmetres per canal oral.
Té un to molt expressiu i directe, constantment shi donen transgressions tant en làmbit lingüístic (barbarismes) com en la norma social (paraules grolleres). Es tracta dun registre informal poc elaborat, espontani, repetitiu i simple amb frases inacabades i pobresa lèxica. Shi donen abundants repeticions, frases inacabades, interjeccions i usos de mots jòquer.

REGISTRES ESPECIALITZATS:
? Llenguatge periodístic: Es transmeten tant per canal oral (ràdio i televisió) com per escrit (diaris i revistes). Normalment és un registre formal que es caracteritza per ser clar i eficaç a lhora de transmetre una informació, utilitzant un vocabulari comprensible i recolzant-se en elements visuals. Respon a les 6w bàsiques del periodisme: Qui? Què? On? Com? Quant? Perquè? La informació es recolza amb imatges, gràfics...
? Llenguatge publicitari: Es transmet tant per canal oral (ràdio i televisió) com per escrit (diaris i revistes). És un registre que pretén ser proper, per tant no tant formal com el periodístic, utilitza molt els recursos expressius però transmet un missatge breu (molts cops acompanyat dun missatge subliminal). També es recolza en elements visuals i amb música.