La Llei de Cites: Anàlisi i Context Històric Romà

La Llei de Cites: Origen i Context Romà

Identificació de la Llei de Cites

Aquest text és conegut com la Llei de Cites o Tribunal dels Morts. L’original es troba al Codex Theodosianus (de l’any 438), està dins del llibre primer, títol quart, i és la llei tercera. Però el text, uns anys després, va ser recollit al Breviari d’Alaric (una compilació visigoda feta pel rei visigot Alaric II l’any 506 sobre els drets del Dominat), dins del llibre primer, el títol quart, capítol primer.

Com podem saber, el Codex Theodosianus era una compilació de lleis vigents de l'Imperi Romà, iniciada en temps de l'emperador Teodosi II, sota ordre seva l’any 420. Es van utilitzar com a models el Codi Gregorià i el Codi Hermogenià.

El Codi fou promulgat com a llei a l'Imperi Oriental el 438 i va substituir totes les constitucions anteriors. Teodosi II el va enviar a Valentinià III, el seu gendre, que el va passar pel Senat romà i el va promulgar com a llei a l'Imperi d'Occident. El 447, Teodosi II va enviar a Valentinià III les novellae constitutiones, afegides després de la publicació del codi, i foren també establertes com a llei a Occident el 448. Les normes legals posteriors al Codi de Teodosi foren llavors conegudes com a Novellae, i les darreres que consten són de l'any 468.

El codi principal es dividia en setze llibres, cadascun amb diversos títols:

• Els cinc primers llibres estaven dedicats al dret privat.
• El sisè, el setè i l'octau, al dret administratiu.
• El novè, al dret penal.
• El desè i onzè, al dret fiscal.
• Del dotzè al quinzè tractaven del dret comunal.
• El setzè i darrer estava dedicat al dret eclesiàstic.

Estaven sotmesos al codi els ciutadans romans, inclosos aquells que estaven governats per nacions germàniques (visigots, vàndals, francs) subjectes a la seva pròpia llei. El codi va inspirar l'Edicte de Teodoric (rei dels ostrogots), el Breviari d'Alaric i la llei burgúndia-romana coneguda com a Papiani Liber Responsorum.

Context Històric de l'Imperi Romà Tardà

Fins a aquell moment, l’Imperi Romà era ofensiu, és a dir, atacava, conqueria, capturava esclaus, etc. Tanmateix, davant els atacs dels huns i dels pobles germànics, va adoptar una política defensiva. Aquest fet va provocar que les plantacions, abans conreades amb esclaus, es quedessin sinse mà d’obra, i, per tant, el sistema va entrar en crisi. S’hi afegeix que va ser una època amb una forta devaluació de la moneda, on van pujar els preus. Per tant, la crisi econòmica va repercutir en una baixada de la producció i de les rendes; així, la gent no invertia.

Als segles IV i V, hi va haver diferents intents per part dels emperadors per sortir d’aquesta situació; és a dir, van engegar una sèrie de polítiques econòmiques de caràcter fiscal per recuperar l’economia. Aquestes mesures incloïen:

• Establir exempcions fiscals.
• Posar controls dels preus (preus fixos).
• Intentar augmentar els impostos.
• Fer que les persones quedessin adscrites a un ofici i a una condició social.

Tanmateix, aquestes mesures no van funcionar.

Crisi i Transformacions Socioeconòmiques

Com que aquestes mesures tenien com a focus principal les ciutats, la gent es va cansar i va començar una fugida massiva de la ciutat al camp (ruralització). Allà es van trobar que al camp hi havia grans propietaris amb moltes terres i pocs treballadors. Aquests interessos van trobar un punt d’unió anomenat patronat o colonat, una forma de crear sistemes jurídics per explotar la terra que acontentés ambdues parts. Interessa especialment l’emfiteusi, una figura jurídica que consistia en el fet que el gran propietari dividia la terra en parcel·les petites que repartia entre la gent provinent de la ciutat. Aquesta gent conreava la parcel·la i pagava una part dels beneficis al propietari; a més, a causa d'aquest contracte, podia deixar la seva parcel·la als seus fills i nets.

Als segles VI i VII, l’economia es va tornar autàrquica, van desaparèixer els mercats de la ciutat, fet que implicava que la gent mengés el que es produïa al seu poble o finca. Des del punt de vista social, van néixer dos grans grups socials diferents: els potentiores (més poderosos, amos de les terres) i els humiliores (els més humils, treballadors procedents de la ciutat). Aquests van ser el pas anterior al naixement del feudalisme.

El Dominat: Canvis Polítics i Administratius

El terme Dominat deriva de dominus (amo). Durant aquesta època, els emperadors es consideraven els amos de l'Imperi. Aquest període va presentar molts canvis:

• L’emperador ja no necessitava el suport del Senat de Roma, sinó que ho era gràcies a ser el cap de l’exèrcit. Rebien la delegació perpètua del poder del poble romà anomenada lex regia (se’ls considerava reis, irònicament).

• Dins de l'Imperi Romà, que abastava tota la Mediterrània, es va fer necessari un canvi administratiu que requeria dos emperadors: un per a l’administració (Iovius) i l’altre per a l’exèrcit (Herculius).

• A partir del segle III, Dioclecià va dividir administrativament l’Imperi en Orient i Occident. Aquesta separació, posteriorment, es va convertir en una separació política per Teodosi I l’any 395 d.C., amb la finalitat de dividir l’Imperi entre els seus dos fills: Arcadi (Orient) i Honori (Occident). L'Imperi d'Occident va caure el 476 d.C., mentre que l'Imperi d'Orient va perdurar fins a la conquesta dels otomans el 1453, aproximadament coincidint amb la descoberta d’Amèrica.

• En haver-hi dos imperis, hi havia quatre emperadors, un sistema de govern anomenat tetrarquia, que es caracteritzava perquè tots governaven de manera similar; tots eren autocràcies imperials (una dictadura).

• Mentre l’Imperi va ser pagà, vivint conforme a la religió romana, es creia que els emperadors, a semblança dels faraons, eren déus vivents. Però a partir de Constantí, el 313 d.C. (Edicte de Milà), amb l'assumpció del cristianisme, els emperadors van passar a ser els intermediaris entre Déu i els homes, els representants de Déu a la Terra.

• El seu govern era autocràtic i dictatorial.