Literatura i Teatre Català i Valencià: De la Postguerra al Segle XXI

El Teatre Català i Valencià durant el Franquisme (1939-1970)

La victòria de Franco i la dictadura del 1939 va situar el teatre en proscripció. La prohibició taxativa fins al 1946 de representar teatre professional i d'aficionats en qualsevol llengua que no fos el castellà, la marginació dels escenaris dels nostres autors, la prohibició de traduccions i la desconnexió amb l'estranger, i la desaparició del teatre popular d'abans de la guerra, van marcar aquesta època. A partir del 1946 es va permetre la representació d'algunes obres en català d'autors del segle XIX. Les seves obres havien de passar la censura (cap al·lusió en contra de la dictadura, la religió i l'església). Aquesta lleu recuperació no es va donar en el teatre valencià, on només va reviure el sainet. Van començar a desaparèixer teatres o es van convertir en sales de cinema. Als anys 50 es va intentar renovar el teatre. Es pot destacar Martí Domínguez, que va dignificar el sainet tradicional i va incorporar la línia de l'humanisme cristià del teatre catòlic europeu, i Burguera, que ens ha llegat L'home de l'aigua. Tots dos escriuen en valencià correcte.

Als anys 60 van començar a aparèixer grups de teatre independent i col·lectius que van incorporar els corrents teatrals europeus i van realitzar una gran tasca pedagògica. És el cas de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona o l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Autors com Joan Brossa i Manuel de Pedrolo van escriure d'acord amb el teatre surrealista i de l'absurd. Els corrents que més van influir van ser el teatre èpic i el documental, presents en les obres de Maria Aurèlia Capmany, de Jordi Teixidor, les primeres de Rodolf Sirera, Josep Maria Benet i Jornet i Manuel Molins. Entre els anys 60 i 70 van aparèixer a Catalunya alguns grups que realitzaven espectacles de creació col·lectiva:

• Els Joglars
• Els Comediants
• Dagoll Dagom
• Tricicle
• La Fura dels Baus

També al País Valencià van sorgir grups com:

• Carnestoltes
• El Rogle
• Teatre 49
• La Plaja
• La Cassola

Manuel de Pedrolo: Vida i Obra d'un Autor Prolífic (1918-1990)

Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) és un dels autors més prolífics de la nostra literatura contemporània. A partir del 1946 va començar a escriure regularment i va treballar d'assessor literari, traductor, corrector de textos i altres tasques. Més tard va dirigir la col·lecció La Cua de Palla, d'Edicions 62, en la qual va reunir els millors mestres del gènere novel·lístic policíac. El 1954, va guanyar el Premi Joanot Martorell per la seva novel·la Estrictament personal, i va començar un intens període com a dramaturg que va tancar voluntàriament a principis dels anys 80. Entre altres obres teatrals destaquem:

• Els hereus de la cadira
• La nostra mort de cada dia
• Cruma
• Homes i no
• Darrera versió per ara
• Aquesta nit tanquem
• D'ara a demà

Va escriure poesia com:

• Ésser en el món
• Lleida, vuit poetes
• Simplement sobre la terra

El més conegut i llegit és el gènere narratiu, amb títols com:

• Es vessa una sang fàcil
• Totes les bèsties de càrrega
• Mecanoscrit del segon origen
• Joc brut
• Text Càncer

Pedrolo va aplicar al realisme, base de la seva narrativa, les aportacions tècniques renovadores del segle XX. Va tenir una gran influència sobre la societat catalana dels anys 70 i 80 com a escriptor i figura pública. Va guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1979.

El Teatre Català Actual: Renovació i Reptes (Des dels 70)

El nostre teatre entra dins l'òrbita de la modernitat. Als anys 70, uns grups de teatre van renovar amb conceptes dramàtics alternatius que insistien en l'espectacle i els muntatges, bandejant l'individualisme a favor de la col·lectivitat. Es va substituir l'espai escènic tradicional per un de polivalent amb noves tècniques dramàtiques. El 1964 va començar una nova etapa del teatre d'autor amb l'estrena d'Una vela, coneguda olor de Josep M. Benet i Jornet, i altres. L'èxit d'aquestes obres era l'existència d'autors joves que volien fer un teatre diferent, de qualitat, innovador i de denúncia social. En les dècades posteriors s'han creat algunes institucions teatrals que han millorat i han consolidat la infraestructura del nostre teatre. També la televisió ha contribuït amb l'emissió de sèries en valencià. El nostre panorama teatral de final del segle XX i començament del segle XXI es pot definir per la seva riquesa i dinamisme. S'ha ampliat la nòmina d'autors i s'han consolidat molts dels grups teatrals dels anys 60 i 70, i se n'han creat de nous. Però la política teatral institucional no acaba de donar el suport que el teatre en valencià necessitaria.

Josep M. Benet i Jornet: Mestre de la Dramatúrgia Catalana (1940)

Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940) és l'autor contemporani català que s'ha dedicat amb més intensitat al teatre. La seva producció ha evolucionat fins a una dramatúrgia més personal d'experimentació permanent. Volia aprendre a escriure; el 1962 es va matricular a l'EADAG, i el 1963 va guanyar el Premi Josep Maria de Sagarra amb una obra influïda pel teatre realista espanyol i pel nord-americà: és una visió desencaixada dels anys 60. Entre 1966 i 1969 va estrenar la trilogia sobre el mite de Drudània, que, amb temes simbòlics, reflexiona sobre el país. En Berenàveu a les fosques denuncia el comportament tipificat català. Va accentuar el teatre experimental i imaginatiu en La desaparició de Wendy. Va conrear també diverses obres infantils. Les temàtiques són l'enfrontament entre la raó i l'irracionalisme; la passió per l'escriptura teatral; la tècnica de les escenes simultànies en espais diferents. El 1989 va estrenar Ai, carai!, comèdia de caire realista. Va guanyar diversos Premis Serra d'Or. Finalment, mostra un teatre més personal. És guionista de serials de la Televisió de Catalunya.

Joan Fuster: L'Assagista Clau de la Cultura Valenciana (1922-1992)

Joan Fuster (Sueca, 1922 – 1992) es va llicenciar en Dret, però ho va abandonar per a dedicar-se a la literatura. El 1948 va publicar el seu primer llibre de poesia, Sobre Narcís. Escrit per al silenci va ser l'últim poemari. A partir d'aleshores es va dedicar a la prosa. L'assaig (gènere en prosa breu que aborda d'una manera lliure i no especialitzada els problemes més diversos amb voluntat literària) es caracteritza per la intenció literària i la voluntat d'estil, per no tenir afany d'exhaustivitat i pel subjectivisme. Joan Fuster s'ha convertit en la figura intel·lectual més important de la cultura valenciana contemporània. La seva escriptura manté l'essència de temptativa i provisionalitat. Els seus temes manifesten la universalitat dels seus interessos, i practica com a mètode el racionalisme crític, l'escepticisme i la tolerància. Sempre manté una actitud de compromís explícita. Els seus temes giren entorn a les manifestacions de l'activitat creadora i la crisi de l'individu en la societat actual. Té diverses formes de discurs, és fill d'un humanisme sense fronteres, i manté una actitud crítica contra els nacionalismes estrets i imperialistes. Entre les seves virtuts destaquen: ironia, lucidesa, humor i tendresa. Alguns dels seus recursos lingüístics són: frases curtes, cometes, expressions col·loquials, exclamacions i una adjectivació adequada i abundant.

Joan F. Mira: Humanisme, Literatura i Compromís Valencià

Joan F. Mira és un humanista en tot el sentit de la paraula: va estudiar Filologia Clàssica i es va especialitzar en grec. Interessat per la cultura italiana, va viure llargues temporades a Itàlia. L'antropologia cultural el va dur també a treballar en universitats americanes. A partir dels anys 70 va iniciar la publicació de la seva obra literària, de traducció, d'investigació humanística i política, i del seu quefer periodístic. Destaca la seva obra de reflexió sobre la situació de la llengua i del poble valencià. Ha rebut molts premis literaris; destaquem el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 2004. Com a traductor, va rebre el 2001 la Medalla d'Or de la ciutat de Florència per la traducció al català de la Divina Comèdia de Dante. Podem classificar la seva ingent activitat d'escriptor en diverses facetes:

• Investigació i divulgació
• Narrativa i novel·la
• Biografies
• Crítica literària
• Traducció

El professor d'història és la seva última novel·la, i amb ella va guanyar el Premi de la Crítica 2008 a la millor obra narrativa en català.