Literatura i Teatre Català Contemporani: De Pedrolo a l'Actualitat

Manel de Pedrolo: Obra, Teatre i L'Abstracte

L’obra de Manel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània. Amb més d’un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris.

Entre 1958 i 1963 va escriure un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de l’autenticitat, el sentit de l’existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd.

• En Cruma, Pedrolo va plantejar l’autenticitat de l’home des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior.
• En Homes i No, va tractar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat.
• En peces com ara Situació bis, Darrera versió per ara o L'ús de la matèria, va reflexionar sobre la llibertat des d’una òptica més genuïnament política i social.

Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plantejament existencialista. Més que no el qualificatiu de l’absurd, Pedrolo reivindicava per a la seua obra el de teatre de l’abstracte.

Poesia Catalana Contemporània: Tendències i Autors

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre el context social des dels anys 70 fins a l’actualitat: fi del franquisme, reconeixement dels drets lingüístics, creació d’editorials, nous premis literaris, és a dir, un marc que facilita la divulgació d’obres literàries.

Quant a la poesia catalana, els nous poetes formen una gran varietat de tendències i estils que, d’una banda, tenen en comú el rebuig del realisme reivindicatiu i de denúncia anterior i, d’altra banda, tenen un afany d’investigar i innovar amb el llenguatge que serà un instrument d’indagació en la intimitat pròpia. El poeta és un alquimista que experimenta; la seua poesia és hermètica, formalista i amb influències avantguardistes.

Els autors que podem destacar són:

• Pere Gimferrer (Els miralls): qui usa procediments avantguardistes com l’escriptura automàtica i la intertextualitat a fi de reconstruir el seu món íntim.
• Jaume Pérez Montaner (L'heura del desig): per a qui les reflexions íntimes i el món social formen un conjunt ben articulat.
• Altres poetes rellevants inclouen: Joan Valls, Salvador Jáfer, Josep Piera, Lluís Alpera, Ramon Guillem i Marc Granell.

Teatre Català Actual: Innovació i Nous Camins

A partir dels anys setanta, els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:

• Investigació de nous espais escènics

  Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats. Per exemple, La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral, o La Fura dels Baus o Els Comediants, que converteixen un estadi olímpic en un teatre.

• Rebuig del teatre escrit a priori

  Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup. Rebutgen així la figura de l’autor teatral que escriu sol, a sa casa. En són un exemple Els Joglars.

• Importància de la figura del director escènic

  Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar. Hi ha, doncs, una implicació total en l’obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.

• Rebuig de la visió occidental del teatre

  Davant la crisi que pateix el teatre occidental, ha augmentat l’interès i la investigació per les formes teatrals africanes i sobretot orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques.

• Barreja de mitjans expressius

  Tot és vàlid en l’expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El Tricicle) i el circ (Els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen (La Cubana).