Literatura Llatina: Oratòria, Filosofia i Poesia a Roma
Enviado por Chuletator online y clasificado en Latín
Escrito el en catalán con un tamaño de 20,95 KB
Finals de la República
Des del 81 aC fins que Octavi (August) obté el poder el 31 aC. Període de gran inestabilitat política, cada vegada més són les classes altes que es dediquen a les lletres.
Oratòria tardorepublicana
Per triomfar en política no n'hi havia prou amb ser de bona família, ara calia també tenir cultura i talent oratori. Els joves benestants en les escoles retòriques conreaven un estil propi:
- L'estil àtic, ensenyat a Atenes, sobri, sense èmfasi. Juli Cèsar.
- L'estil asianista, de l'Àsia Menor, era abundant i florit. Hortensi, rival de Ciceró.
- L'estil rodi, propi de l'illa de Rodes, era a mig camí de la sequedat àtica i la sobreabundància asianista. Ciceró.
Ciceró, l'orador: Discursos
- Verrines (In Verres): Els sicilians van acudir a ell perquè actués com a fiscal contra Verres quan aquest va deixar el càrrec de governador de Sicília i va ser acusat de corrupció. El seu zel va donar un èxit fulminant. Els discursos mostren un estil encara no prou madur, amb un excés d'efectes.
- Catilinàries (In Catilinam): Ciceró, en quatre discursos davant el Senat, va descobrir la conjuració (cop d'estat), va fer fugir de Roma Catilina, va aconseguir la pena de mort per als conjurats que havien restat a Roma i va desmantellar així la seva organització.
- Defensa de Miló (Pro Milone): Miló era del partit optimat i feia servir la violència al carrer. Miló és acusat de la mort de Clodi i Ciceró s'encarrega de la seva defensa. Fa una argumentació maldestra i precipitada, que no impedeix la condemna de Miló a l'exili. Després, Ciceró va publicar el discurs que hauria hagut de pronunciar: un discurs ideal, modèlic pel seu equilibri i l'habilitat de l'argumentació, basada a demostrar que va actuar en defensa pròpia.
- Filípiques (In M. Antonium orationes): Catorze discursos contra Antoni. Filípiques va establir un paral·lel amb les Filípiques de Demòstenes, conjunt de discursos que aquest orador atenès va pronunciar per salvar la llibertat de Grècia davant l'amenaça de Filip II de Macedònia. Demostra que Ciceró va aconseguir igualar el seu model grec. Són presents temes filosòfics. La íntima aliança entre retòrica i filosofia fan de les Filípiques l'obra mestra de l'eloqüència de Ciceró.
Retòrica
- De l'orador (De oratore): Ciceró atribueix el seu èxit al coneixement de gairebé totes les ciències humanes: la literatura, la història, el dret i, sobretot, la filosofia. Defineix l'oratòria com l'art de parlar bellament i abundantment i exposa la doctrina per confegir un discurs.
Parts bàsiques en què ha d'ordenar-se un discurs:
- exordium: inici,
- narratio: exposició de la causa,
- confirmatio: argumentació per sostenir les idees defensades,
- peroratio: final.
Operacions que cal realitzar per a escriure i pronunciar un discurs:
- inventio: buscar les idees que es diran,
- dispositio: posar-les en ordre,
- elocutio: triar els mots per exposar les idees, amb l'ornament i les figures necessàries,
- actio: representar el discurs amb gestos i dicció,
- memoria: memoritzar el discurs.
Mitjans per persuadir els oients:
- probare: convèncer pel raonament,
- movere: commoure per aconseguir l'adhesió subjectiva,
- delectare: agradar per la bellesa del discurs.
- Brutus (Brutus): Escrit en diàleg entre Brutus, Àtic i Ciceró. Partint de la mort d'Hortensi, narra la història de l'oratòria romana des dels seus inicis fins a la seva culminació en el mateix Ciceró. S'hi deplora la manca de llibertat per a l'eloqüència causada pel règim de Cèsar.
- L'orador (Orator): reprèn la seva idea que, enfront de la nuesa estilística dels aticistes, com pretenia ser Brutus, l'orador ideal ha de dominar els tres estils, el senzill, el moderat i l'opulent, per aplicar el que convingui a cada ocasió.
Ciceró, el filòsof
La finalitat de Ciceró és presentar en llatí la filosofia grega. No és una obra original, sinó eclèctica, recull idees de filòsofs grecs, (Plató, l'estoïcisme, l'escola peripatètica, al voltant de temes ètics). El seu mèrit és la capacitat de síntesi, la claredat expositiva, generalment en forma de diàlegs, la creació de tot el llenguatge filosòfic llatí. No va tenir gaire èxit entre els seus contemporanis, perquè els romans cultes solien llegir filosofia en original grec, fins a l'antiguitat tardana que va adquirir un paper divulgador important, igual que durant el Renaixement.
- Escrits morals: En Els límits del bé i del mal i les Tusculanes, defensa una norma de vida pròxima a l'estoïcisme considerant la virtut com el mitjà d'aconseguir la felicitat. L'amistat és una breu però fina anàlisi de l'amistat, de la seva naturalesa i les seves limitacions.
Cèsar, l'escriptor
L'amplitud de la formació i la varietat dels seus interessos es palesen en els diversos gèneres literaris que va conrear, fos com a complement de la seva activitat política en el cas de l'oratòria i els commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), fos com a distracció per a les estones de lleure en el cas de la gramàtica, la poesia i la tragèdia. De tota la seva obra resten solament els commentarii:
- Guerra de les Gàl·lies (De bello Gallico): Narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 aC) en vuit llibres, l'últim va ser escrit pel seu lloctinent Hirci: hi fa una breu descripció del país, i relata les campanyes contra els helvecis, els germànics i els belgues, les expedicions a Britànnia i l'esclafament de la revolta general gal·la de Vercingetòrix. A cada any li correspon un llibre, tot i que no van ser redactats fins a la fi de la campanya.
- Guerra civil (De bello civili): En tres llibres relata les causes i el desenvolupament de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 aC) en diversos llocs de l'imperi (Itàlia, Gàl·lia, Hispània), la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la persecució del seu enemic fins a Egipte, on és assassinat. L'obra es considera no acabada, ja que no narra la continuació de la guerra a Egipte i al nord d'Àfrica, que va ser represa per dos relats escrits per dos dels seus partidaris.
Les dues: no són formalment historiogràfiques sinó que es presenten com uns commentarii. Cèsar va més enllà dels simples commentarii, no solament per la seva elaboració acurada i una estructuració meditada, sinó també perquè, si bé la matèria principal és bèl·lica, hi ha, a més, digressions geogràfiques i etnogràfiques, reflexions i anàlisis dels motius i l'evolució dels esdeveniments, més propis de la tradició historiogràfica. Influït per Xenofont, l'estil de Cèsar és concís, funcional i despullat, de vegades proper al llenguatge jurídic, propens a utilitzar la paraula justa i a evitar la variació lèxica, tot i que s'hi aprecia un creixent ús de recursos literaris segons avança el relat. Aconsegueix una elegància, una puresa i una claredat admirables. Malgrat l'ús de la tercera persona per a les accions protagonitzades per ell mateix, Cèsar és un mestre en la presentació tendenciosa dels esdeveniments. Tots els seus actes i totes les seves paraules responen als seus interessos i a la finalitat d'obtenir el poder.
Ciceró: Biografia
Marc Tul·li Ciceró va néixer a Arpí (al Laci) el 106 aC, de classe eqüestre. Va rebre l'ensenyament superior a Roma: retòrica i filosofia (estoïcisme i platonisme). Va ampliar els seus coneixements amb un viatge a Atenes, Àsia Menor i Rodes de tres anys. Als trenta anys és a Roma com a advocat i comença la seva carrera política. Va exercir com a qüestor a Siracusa, ciutat grega de Sicília. El seu primer gran èxit en els tribunals va ser el procés a Verres. Ciceró va seguir amb èxit la seva carrera política, anava ocupant les magistratures suo anno, (l'edat mínima exigida). Els nobiles el menyspreaven per homo novus, però alhora se'n servien. Va ser pretor i l'any 63 aC va esdevenir un dels dos cònsols, els més alts magistrats, pel partit dels optimats. Des del consolat va enfrontar-se amb la conjuració de Catilina per derrocar el poder constituït. Catilina va morir en un combat contra l'exèrcit romà i Ciceró va arribar al cim de la glòria. Tres anys més tard tenia tothom en contra: els optimats pel suport a Pompeu, els populars per haver promogut l'execució dels partidaris de Catilina sense donar-los el dret legal d'apel·lar al poble. L'any 60 aC aconsegueix el poder el triumvirat (format per Pompeu, Cèsar i Cras), el tribú de la plebs, Clodi, fa que desterrin Ciceró i destrueixin les seves propietats. Al cap d'un any pot tornar a Roma gràcies a Sesti i Miló, però es retirarà de la vida pública i escriurà obres d'oratòria teòrica com el De oratore. Retorna a la política acostant-se al triumvirat. L'any 52 aC s'encarrega de la defensa de Miló. El 51 aC Ciceró va a governar Cilícia, on va obtenir algunes victòries militars. Havent tornat a Roma, va esclatar la guerra civil (Pompeu i Cèsar) i es va posar al costat de Pompeu. Aquest va ser vençut (48 aC), però Cèsar va perdonar Ciceró. Els anys següents, va viure retirat escrivint tractats retòrics, dedicats a Brutus, amic de Cèsar. El 45 aC va morir la seva filla Túl·lia, un cop molt fort que el va impulsar a dedicar-se a la filosofia i escriu diversos tractats. El 44 aC, Cèsar va ser assassinat, i Ciceró va tornar a la política amb la intenció de restaurar la República.
Era un senador, va organitzar la resistència contra Marc Antoni: el va declarar enemic de l'Estat, va donar a Brutus i Cassi poders militars excepcionals, va obrir el camí a Octavi, jove hereu de Cèsar. D'aquesta etapa són els discursos contra Antoni. Era una joguina dels més poderosos, intentava que el Senat acceptés la pretensió d'Octavi sobre el consolat, aquest negociava la formació del segon triumvirat amb Lèpid i Antoni i va haver de consentir a sacrificar-lo. El desembre del 43 aC va ser mort pels sicaris d'Antoni, que va exhibir-ne el cap i la mà dreta a la tribuna dels oradors del fòrum. Va contribuir des de diversos gèneres: l'eloqüència i la teoria oratòria, la filosofia i les cartes. Després de la seva mort els rètors, els gramàtics i els filòsofs el van prendre de model, com ara Quintilià i Erasme de Rotterdam. Si la seva obra literària va triomfar, no es pot dir el mateix de la política: com a homo novus era mirat amb suspicàcia i a causa del seu profund conservadorisme era malvist pels populars. A la fi va fracassar en la seva recerca del consensus dels bons ciutadans entre els dos extrems i en la seva defensa d'una República de la qual ell va ser l'últim brillant exponent.
Corneli Nepot
Va viure aproximadament entre el 100 i el 25 aC. Nascut al nord d'Itàlia, es va traslladar aviat a Roma, on es va dedicar a les lletres, amb estudis d'erudició històrica, sense política. La seva obra principal és Homes il·lustres (De uiris illustribus), 16 llibres amb breus biografies de grans homes de l'antiguitat, reunits per especialitats: generals, poetes, filòsofs, etc. Cadascuna d'aquestes es dividia en 2 llibres, un per a romans i un altre per a estrangers. D'aquesta resten 22 biografies de cabdills estrangers i 2 d'historiadors romans. La finalitat és proporcionar un manual per donar una educació moral posant els diferents personatges com a bons i mals exemples i entretenir amb anècdotes. El resultat és mediocre, tant per la informació que aporta com pel seu estil gris i rudimentari.
Catul, la passió poètica
El model de poesia èpica és el predominant fins al segle I aC, quan una generació de poetes joves (poetae noui) reaccionen contra aquest corrent i revolucionen la poesia llatina amb aportacions inspirades en Cal·límac i altres poetes alexandrins. Ells pertanyien a la joventut benestant de finals de la República. D'entre tots ells destaca Catul, l'únic amb l'obra conservada. Gai Valeri Catul va néixer a prop de Verona dins una família de l'aristocràcia i amb activitats comercials. La seva vida va ser breu: va durar uns trenta anys, del 84 al 54 aC. De jove s'estableix a Roma per estudiar i s'hi va quedar. Es va abocar a l'otium: la vida de societat, les relacions amb els amics, l'amor i la poesia. L'obra reflecteix la seva vida, un recull de 116 poemes de longitud diversa. El primer porta una dedicatòria al seu amic i paisà Nepot. Els poemes es poden classificar en tres grups, segons el contingut:
- Poemes erudits: models alexandrins on fa ostentació de la seva erudició mitològica. Són els més extensos. N'hi ha que es consideren les primeres elegies romanes.
- Poemes dedicats als amics i als enemics: surten amb noms propis. Mostra un profund afecte i una sincera gentilesa, de vegades bromejant-hi, d'altres compartint el seu dolor. Els motius: invitacions, salutacions, mostres d'admiració o d'agraïment, confidències, retrets... Amb els enemics aflora tot el seu odi i la seva rancúnia despietadament, sense aturar-se en res, ni en les amenaces ni en els insults més cruels. La majoria de cops els atacats són rivals en els seus amors. Diversos contra Juli Cèsar.
- Poemes d'amor: escriu alguns sobre amors passatgers com un jovenet Juvenci o algunes noietes fàcils. Les seves millors tracten dels seus amors amb"Lesbi", nom literari que dona a Clòdia, dona casada amb inclinacions literàries, que escandalitzava tot Roma amb la seva vida lliure, les seves relacions incestuoses amb Clodi i la seva multitud d'amants. Els poemes mostren totes les vicissituds per les quals van passar les seves relacions amb Lesbia en els 7-8 anys que van durar: felicitat de les primeres trobades, sofriment i retrets d'ell per les constants infidelitats de la seva estimada.
L'obra es caracteritza per la passió i per la subjectivitat, en composicions amoroses o en les que reflecteixen la seva vida privada, i també en poemes erudits.
Lucreci i la natura: la filosofia feta poesia
Titus Lucreci Car va viure a Roma durant la primera meitat del segle I aC. De la seva vida no se'n sap pràcticament res, però sabem que es va suïcidar. L'única obra coneguda és La natura (De rerum natura), un llarg poema en hexàmetres que va quedar sense revisió final per la seva mort. Pretenia donar a conèixer la doctrina d'Epicur, fent-la més atractiva amb la poesia. És un poema didàctic de tema filosòfic. Es compon de 6 llibres, en tres grups de dos:
- I i II: se centren en la física epicúria. S'inicia amb una invocació a Venus, més endavant explica els principis i les propietats dels àtoms, només hi ha matèria i buit. Tota matèria està formada per àtoms, partícules indivisibles i eternes, estan sempre en moviment i formen totes les coses existents, que neixen quan els àtoms s'agrupen i moren quan es disgreguen. També el nostre món ha nascut i morirà lentament.
- III i IV: estan dedicats a la natura de l'home i a la sensació. L'home té ànima i esperit, compostos d'àtoms de vent i mortals com el cos. No hi ha res després de la mort i és estúpid tenir-ne por. Els sentits són la primera font de coneixement.
- V i VI: expliquen la naturalesa de l'univers. El sol, la lluna, la terra, el cel i els astres no són divinitats, perquè els déus viuen a part del món. Per tant, els déus no han creat el món ni hi intervenen mai, sinó que tot ha nascut de l'agrupació dels àtoms. I la civilització l'han aconseguit els mateixos homes amb la seva experiència i el seu instint. Exposa causes naturals per als fenòmens atmosfèrics, els terratrèmols, les erupcions volcàniques i les epidèmies negant que siguin degudes a la voluntat divina.
La finalitat és lluitar contra la religió, per alliberar l'home de la por dels déus i de la mort que aquesta li infon, per mitjà de l'epicureisme. Segueix fidelment les idees d'Epicur i és una de les principals fonts per conèixer el pensament d'aquest filòsof, ja que resta molt poc del que ell mateix va escriure. L'originalitat cal buscar-la en la seva presentació. Fa un gran esforç per trobar equivalents llatins per als mots grecs emprats en filosofia i ciència.
Sal·lusti
Gai Sal·lusti Crisp (87-35 aC) va néixer a Amitern, a la Itàlia central, dins una família plebea. Partidari de Cèsar, va fer una destacada carrera política com a homo nouus arrenglerat entre els populares. Es va enriquir exercint el càrrec de governador de la província d'Àfrica. Quan va tornar es va fer construir una luxosa mansió amb extensos jardins on, després de la mort de Cèsar, es va retirar de la política per dedicar els deu últims anys de la seva vida a la historiografia. Les tres obres històriques tractaven del passat recent de Roma, dues monografies i una de caire general:
- Conjuració de Catilina (De coniuratione Catilinae): Dins les acarnissades lluites sociopolítiques del segle I aC s'emmarca la narració que Sal·lusti fa de la conjuració de l'any 63 aC. Hi descriu la degradació moral de Roma i a continuació el personatge de Catilina, presentat com el revers negatiu del que ha de ser un ciutadà romà. Narra com Catilina, després de ser dos cops derrotada la seva candidatura al consolat, planeja prendre el poder per la força. La conxorxa és descoberta i Catilina fuig a Etrúria per trobar-se amb l'exèrcit que ha reunit. Els seus partidaris a Roma són arrestats i jutjats pel Senat, que delibera quina pena se'ls ha d'aplicar: la mort, defensada per Cató i Ciceró, o la presó, segons proposa Cèsar. Els conjurats són estrangulats i l'exèrcit dels revoltats és vençut en una batalla en què mor heroicament Catilina.
- Guerra de Jugurta (De bello Iugurthino): En el context de la guerra contra Jugurta, que havia usurpat el tron del regne nord-africà dels númides (finals del segle II aC), Sal·lusti descriu l'enfonsament moral i polític de la noblesa romana, detentora del govern, i defensa l'ascensió al poder d'altres classes socials, encarnades per Mari, el general que va vèncer Jugurta. Aquesta obra guanya en documentació, en profunditat d'anàlisi social i en imparcialitat.
- Històries (Historiae): Era una crònica general de la història contemporània de Roma durant els anys 78-67 aC. Inacabada per la mort de l'autor, solament en queden uns fragments.
Sal·lusti posa en evidència la decadència moral de Roma, però el seu principal mèrit és cercar les causes objectives d'aquest mal a escala general, de l'evolució dels mores o conductes col·lectives. Suposa un avenç en les tècniques literàries: la narració no segueix un estricte ordre cronològic sinó que adquireix més vivacitat per mitjà de salts enrere i digressions o amb la selecció dels episodis més interessants. El punt més alt de la seva mestria és el tractament dramàtic dels personatges i de l'acció i en la profunditat psicològica dels seus protagonistes, caracteritzats pels retrats que en fa i pels discursos que els fa pronunciar. La seva concepció de la història i el seu estil tenen una forta influència de l'historiador grec Tucídides. Tres trets principals de l'estil que Sal·lusti crea per diferenciar-se de la de Ciceró:
- La brevetat, és a dir, expressar molt amb poques paraules.
- L'ús de paraules i girs arcaics.
- L'asimetria en la construcció de la frase.
Des del punt de vista de la veritat històrica dels successos que narra, es deixa endur per simpaties polítiques i per idees preconcebudes sobre el passat, cosa que el du a cometre errors, descuidos i alguna deformació quan relata fets més propers a la pròpia activitat política pretèrita. Ni això ni el contrast entre l'actuació poc honesta durant la seva vida pública i el discurs moralitzador dels seus escrits històrics no han d'entelar la realitat que és el primer veritable historiador de gran talla.