Literatura Llatina: Influència grega i autors destacats

LITERATURA LATINA

En el desenvolupament de la literatura romana hi va tenir una gran influència la cultura grega, especialment des del moment en què els romans van conquerir les colònies gregues de la Magna Grècia (sud d’Itàlia). Els romans es van sentir atrets per la refinada cultura dels grecs i van anar adoptant progressivament les formes, els gèneres i els temes de la seva literatura.

Autors llatins més importants de la cultura romana:

• CRONOLOGIA AUTORS

Segle III aC – segle II aC * Plaute 255 aC ? – 184 aC * Terenci 194 aC ? – 159 aC

Primera meitat segle I aC * Ciceró 106 aC – 43 aC

Segona meitat segle I aC – 14 dC

• Octavi August 63a C – 14 dC
• Mecenàs 69 aC – 8 aC

• Virgili 70 aC – 19 aC
• Horaci 65 aC – 8 dC
• Ovidi 43 aC – 17 dC
• Tit Livi 64 aC o 59 a C – 17 dC

Els Gèneres Poètics (en vers)

a. La lírica

A l’antiga Grècia, on aquest gènere va néixer i va tenir els primers grans poetes, la poesia lírica era aquell tipus de composició en vers que es cantava acompanyada d’una lira. La lírica romana copiava, sovint, els models grecs, però ja no era cantada amb una lira sinó només recitada. Predominen l’element i el to afectiu, sentimental i emotiu.

b. L’elegia

Antigament a Grècia, on va néixer aquest gènere, s’anomenava elegia tota composició poètica escrita en dístics elegíacs (un hexàmetre seguit per un pentàmetre). La temàtica podia ser diversa (cants militars, cançons per a banquets, etc.) En època posterior, mitjançant aquest tipus de vers, els poetes cantaven les alegries i les penes de l’amor en una ambientació mitològica. A Roma l’elegia va arribar al seu esplendor en època d’August. Tanmateix, en lloc de cantar els amors de déus i d’herois, els poetes romans cantaven els seus propis amors.

c. L’èpica

A Roma, com a Grècia, la poesia èpica comprenia poemes en hexàmetres en els quals es cantaven la glòria i les gestes dels herois mitològics. A l’inici de l’obra hi havia una invocació a la Musa per tal que fos propicia. L’autor més important va ser, sens dubte, Virgili

d. La comèdia

La comèdia romana podia ser palliata (de pallium indumentària grega) o togata (de toga, peça de vestir romana). Les palliatae eren adaptacions de comèdies gregues, vistes des d’una òptica humorística. Les obres de Plaute i de Terenci eren palliatae. Els temes eren copiats de les comèdies: l’amor entre dos joves, l’adulteri del marit, la confussió de personalitats, etc.

e. La sàtira

L’únic gènere pròpiament romà, no copiat dels grecs. La sàtira és una poesia que té per objectiu escarnir, fer burla i ridiculitzar la manera de vida i els costums propis d’una persona o d’un grup de persones. Horaci va escriure dos llibres de sàtires

Els Gèneres en Prosa

a. La historiografia

Els romans van aprendre dels grecs a escriure la història com un gènere literari; els primers historiadors romans, els annalistes (s.III-II a C), van escriure en llengua grega. La primera obra en llatí van ser els Origenes de Cató el Censor. A diferència dels grecs que concebien la història com una “recerca” del passat, els romans consideraren el gènere historiogràfic un instrument de propaganda política (en favor o en contra de determinat personatge) i d’afirmació nacional (mostrar les virtuts que havien fet de Roma una potència).

b. L’oratòria

L’art de la paraula va ser molt necessari a Roma, on un bon orador podia fer que s’aprovessin o rebutgessin lleis a les assemblees, que un acusat fos declarat innocent o culpable, o que un candidat fos escollit per a un càrrec. El coneixement de l’oratòria era imprescindible per a tot aquell que volgués prosperar en el poder. Com a gènere literari l’oratòria es defineix com l’art d’elaborar discursos i pronunciar-los d’acord amb les normes de la retòrica. A Grècia, la retòrica fixava unes regles per a l’expressió oral i escrita que s’havien perpetuat i enriquit en la tradició successiva.

LA COMÈDIA ROMANA: Plaute i Terenci

Plaute i Terenci van ser els dos poetes còmics més importants de la literatura llatina. Tots dos conrearen un tipus de peça teatral que podríem anomenar comèdia a la grega, ja que van imitar models procedents del teatre hel·lènic, tant pel que fa a l’acció com als personatges. Aquestes obres, l’argument de les quals sempre es desenvolupà en ciutats gregues, es coneixen amb el nom de fabulae palliatae, “comèdies amb pal·li” (pallium), vestit típic grec que portaven els actors. La imitació d’obres gregues no impedia múltiples referències al món romà; al contrari, les obres estaven plenes d’anacronismes provocats per la paradoxa de voler presentar la vida en societat romana en el marc del món hel·lènic.

ESTRUCTURA D’UNA COMÈDIA

Començava amb un pròleg que contenia l’argument i uns passatges
amb els quals es volia guanyar la benevolència dels espectadors; després hi
havia una part dialogada, i una part lírica, recitada per un cantor mentre un
actor feia la mímica d’allò que recitava. El cor o bé no existia o bé quedava
reduït a funcions accessòries

PLAUTE
Sobre la vida de Plaute només tenim dades incertes, exceptuant
potser la data de la mort, el 184 aC. Va néixer a Sàrsina, una ciutat de
l’Úmbria, probablement cap a l’any 255 aC.
La tradició biogràfica el fa actor abans que autor, perqupe de les
seves obres s’intueix un gran coneixement de l’escena. Va viure la invasió
d’Itàlia per part d’Anníbal i cap a l’any 215 aC començà a escriure.

Personatges
Els autors treballaven amb un repertori de caràcters que solien repetir
en totes les comèdies:
1. El noi (adulescens): és un jove enamoradís; necessita ajuda per
aconseguir la seva estimada

2. La noia (virgo): és l’objecte de l’amor de l’adulescens; bonica i al servei
d’un alcavot (leno) en un prostíbul, o bé és una esclava. Aquesta noia, en
realitat, no és d’origen servil sinó que és la filla perduda d’un amic del pare
o similar. El reconeixement és possible gràcies a algun element que porta la
noia a sobre (un anell, una marca de naixement, etc.)
3. El vell (senex): pot ser el pare del noi, sovint sever i preocupat pel seu
fill disbauxat; a vegades també enamorat de la mateixa noia que el fill.
4. Un esclau (servus): ajuda al noi per ensarronar el pare i aconseguir els
diners amb què comprar la llibertat de la noia. Aquest és el personatge
plautí més ben definit i, en el fons, el veritable heroj de l’obra. Els esclaus
que apareixen solen ser espavilats i els encarregats de resoldre els embolics
dels seus amos; altres, en canvi, són tanoques i serveixen d’objecte de
burla.
5. El soldat (miles gloriosus): presumeix de ser valent i admirat, però en
realitat és vanitós i estúpid; tothom se’n riu d’ell d’amagat.
6. El tranctant d’esclaves (leno): sol ser l’amo de la noia; home immoral i
amant dels diners, a qui l’esclau llest enganya perquè entregui la noia al seu
jove amo.
7. El paràsit (parasitus): és un vividor que viu de gorrejar menjar als altres.

Obres
Va escriure nombroses obres; en època antiga se li van atribuir un
total de 130, de les quals Varró (segle I aC) va considerar-ne originals
només 21; la tradició literària les ha anomenades “varronianes”. Aquestes
són:
1. Amfitrió (Amphitruo): L’única comèdia conservada de tema mitològic.
Júpiter, pren l’aspecte del rei Amfitrió per seduir-ne l’esposa, Alcmena;
Mercuri l’acompanya i es fa passar pel criat del rei, Sòsia, generant tot
tipus de confusions respecte als vertaders personatges.
2. La comèdia dels ases
3. La comèdia de l’olla
4. Les germanes Baquis
5. Els captius

6. Càsina
7. La comèdia del cistell
8. El corc
9. Epídic
10. Els germans Menecmes (Menaechmi): Dos bessons, que van ser
separats de petits, es retroben després de protagonitzar diversos embolics.
11. El comerciant
12. El soldat fanfarró (Miles gloriosus): L’obra més antiga. És una farsa
on un esclau intenta recuperar l’estimada del seu amo, que ha estat raptada
per un soldat cregut, de qui tothom se’n burla.
13. La comèdia del fantasma (Mostellaria): L’esclau fa creure al seu amo
que hi ha fantasmes a la casa familiar per evitar que descobreixi la mala
vida del fill.
14. La comèdia del bagul
15. El petit cartaginès
16. Psèudol (Pseudolus): És considerada la millor comèdia de Plaute.
Pseudolus és un esclau que intenta unir la seva filla (ha estat venuda a un
soldat) amb el jove lliure que l’estima.
Tret de la comèdia Amfitrió, els arguments de la resta d’obres de
Plaute presenten molts punts en comú.
El principal objectiu de Plaute era provocar rialles de l’espectador.
Per aquesta raó, sovint, o es preocupava de donar coherència a l’acció, la
qual avançava inconnexa i caòtica fins a resoldre’s d’una manera sobtada,
però no sorprenent. Això ha provocat que les obres plautines s’hagin
qualificat de fabulae notoriae, es a dir, “comèdies trepidants”, ja que,
generalment, ens trobem davant de “comèdies d’embolic” el mèrit de les
quals no és conèixer-ne el desenllaç -que és del tot previsible-, sinó la força
còmica que tenen. Les reflexions de tipus moralitzant hi són molt escasses,
tot i que Plaute aprofita que l’acció sempre se situa a Grècia per criticar el
món hel·lènic com a sinònim de vici i comoditat enfront de l’austeritat del
món romà. L’esclau, servus, essencial en les comèdies plautines i gràcies
als tripijocs del qual progressa l’acció.
La poesia de Plaute és molt rica en ritmes variats que l’autor domina
perfectament a l’hora de combinar les parts declamades (diverbia) amb les

parts cantades o recitades amb música (cantica), el volum de les quals és
considerable. Malgrat totes aquestes característiques, la gran originalitat i
importància de Plaute les trobem en l’ús que fa de la llengua. A causa de la
peculiaritat dels personatges que descriu i del públic al qual es dirigia, ens
ha transmès un model de llengua farcit de característiques pròpies del
registre col·loquial. La base dels seus textos és el sermo vulgaris, o sigui la
llengua parlada a la Roma de la seva època; juga amb les paraules, inventa
mots, fa frases curtes, explica acudits grollers, etc.

TERENCI
No gaire temps després d’haver mort Plaute, ocupa el seu lloc
Terenci, en un moment històric de característiques molt diferents de
l’anterior. Roma havia vençut els cartaginesos i, en un lapse de temps molt
curt, passava de ser la ciutat més important d’Itàlia a ser la més important
de la Mediterrània. Probablement Terenci va néixer a Cartago cap a l’any
194 AC i arribà a Roma sent esclau i temps després va ser alliberat.
Aleshores el poeta va entrar a formar part del grup d’intel·lectuals presidit
per Publi Corneli Escipió Emilià, conegut amb el nom de cercle dels
Escipions, que representava les posicions filohel·lèniques de la societat
romana enfront del corrent tradicionalista encapçalat per Marc Porci Cató.
La convicció que Terenci tenia sobre la bonesa de la influència de la
cultura grega sobre el món romà el convertí en un intèrpret fidel de les
idees polítiques d’aquest cercle. Això va provocar que els seus col·legues
dramaturgs intentessin desprestigiar-lo i l’acusessin de o ser el responsable
de les seves comèdies. Mentre censuraven Terenci, que era un llibert,
atacaven indirectament les idees polítiques d’un clam molt poderós, el dels
Escipió, que podia esdevenir un perill per a la República.
El dramaturg va morir l’any 159 aC mentre feia un viatge a Grècia.
Se n’han conservat 6 obres amb títols grecs:
1. La sogra
2. La noia d’Andros
3. El paràsit
4. Els gemans
5. L’eunuc
6. L’autocastigador
Les seves obres son adaptacions d’originals grecs, especalment de
Menandre, del qual va pendre l’argument de quatre de les seves comèdies.

Les adaptacions són més fidels als originals grecs que les de Plaute, porten
títols grecs, i no inclouen elements romans barrejats com les d’aquell, de
manera que les obres reflecteixen millor el caràcter gre dels originals.
Terenci va ser el portaveu de l’ideal de vida d’aquests intel·lectuals,
que girava al voltant de la humanitas, concepte que segons ell distingia els
pobles civilitzats dels pobles bàrbars i que consistia a mantenir unes
relacions cordials amb els altres, a saber-se comportar en societat, a cercar
el terme mig entre el luxe i l’austeritat, a defugir la rudesa, a tenir gust
artístic, etc.
Les obres de Terenci no tenen la força còmica de les de Plaute, però
estan més ben estructurades. Són comèdies més assentades, més reflexives,
per la qual cosa han estat qualificades de fabulae statariae, és a dir,
“comèdies reposades”. Un resultat directe d’aquest fet és la seva estructura
rítmica és molt menys rica que la de les obres plautines i les parts cantades
cedeixen lloc a las parts declamades.
L’acció es continua desenvolupant a Grècia, però en una Grècia que
és sinònim d’amabilitat i d’honestedat, no pas de vici, com ho és la de
Plaute. Els personatges continuen sent els mateixos, però no són pas
l’excusa per dibuixar una acció desenfrenada sinó que esdevenen el nucli
de l’acció. Terenci treu protagonisme a la figura de l’esclau per atorgar-lo
als joves, l’estudi del caràcter dels quals li permet subratllar els valors de la
bona educació que, en definitiva, és el tema principal de les seves obres.
Som davant de “comèdies psicològiques”, amb una forta càrrega moral,
que ´te com a base les relacions personals de respecte, d’amor i
d’autocrítica, enfront de la burla, de l’egoisme i de l’engany que traspuen
les obres de Plaute.
El llatí de Terenci, més depurat que el de Plaute, intenta reflectir el
registre conversacional de la societat aristocràtica en que viu i evita el
col·loquialisme groller que només té coma objectiu provocar rialles.
Amb tot, el públic, que estava acostumat al teatre fàcil de Plaute, no
va saber valorar el canvi que proposava Terenci i el va castigar amb el
fracàs. La posteritat, en general, ha estat més favorable al segon que al
primer, per bé que ha valorat més l’un o l’altre d’acord amb els gustos de
cada època. Per exemple, el públic de l’Edat Mitjana va preferir Terenci pel
seu missatge moralitat, mentre que el del Renaixement recuperà Plaute per
la visió festiva i humana que donava de la societat.

L’ELEGIA: Ovidi
Vida
Ovidi va néixer l’anuy 43 aC a Sulmona, una ciutat del centre
d’Itàlia. A diferència de Virgili i d’Horaci, Ovidi nasqué en una època de
pau absoluta, fet que explica el caràcter circumstancial i alegre de les seves
primeres poesies. Per conèixer la seva vida, tenim la sort de comptar amb
un poema autobiogràfic, en el qual ell mateix es qualifica de poeta nat.
Rebutjà, per això, dedicar-se a la política i es lliurà a la literatura. Va
entrar a formar part del cercle literari de Marc Valeri Messal·la, cercle que,
a diferència del de Mecenàs, estava allunyat de la sensibilitat i dels
objectius polítics d’August. En la seva biografia hi ha un fet que tingué
conseqüències profundes en la seva obra literària. L’any 8 dC, en
compliment d’una sentència dictada per August, es va haver d’exiliar de
Roma a Tomis, ciutat inhòspita situada a la riba de la mar Negra. Quina fou
la causa d’aquesta sentència tan dura? Ovidi mateix ens n’ha deixat algunes
pistes enigmàtiques en un dels seus poemes.
Ens parla de dues causes, “un error i un poema”, que els estudiosos
han volgut identificar amb l’Art amatoria. És molt probable que
l’argument d’aquesta obra, que exalça l’amor lliure i les arts de la seducció,
molestés molt a August, el qual s’havia proposat promoure el matrimoni
amb la promulgació de lleis.
Pel que fa a l’error, només se sap amb certesa que fou, tal com Ovidi
mateix diu “alguna cosa que ell va veure” però que no s’ha pogut
identificar. Alguns pensen que va ser un afer relacionat amb una
conspiració sobre la successió d’August o bé relacionat amb els amors
adúlters de Júlia, la filla de l’emperador. Sigui com sigui, cap dels intentes
d’Ovidi per ser perdonat i per poder tornar a Roma no va tenir èxit, ni
davant d’August ni davant de Tiberi, el seu successor, per la qual cosa va
morir a Tomis l’any 17 dC.

Obres
La majoria de les obres d’Ovidi pertanyen al gènere literari de
l’elegia. Els poemes elegíacs, que tractaven gairebé sempre temes
relacionats amb l’amor, estaven formats per una successió d’estrofes de dos
versos (dístics), un hexàmetre i un pentàmetre. Des del segle XVI fins avui

el mot elegia s’ha usat per designar composicions poètiques en què
s’expressen sentiments de pena, d’enyor, de lamentació, etc.
Les obres d’Ovidi es poden dividir en tres grans grups, segons
l’època i la temàtica tractada.
Primera època
Comprèn l’últim quart del segle I aC i va escriure:
1. Les heroides, que són un recull imaginari de cartes escrites en versos
elegíacs per heroïnes mitològiques al seu marit o amant que es
trobava absent. El poeta, a més, hi afegí tres cartes adreçades per
barons a les seves amants amb la resposta de les seves corresponsals.
Mitjançant personatges i situacions tan variades, Ovidi es permet fer
un repàs de tots els sentiments amorosos que pot sentir una dona, la
manera que ja podem dir que en aqueta primera obra es fa palès el
tema principal de la poesia ovidiana, l’amor.
2. Els amors són un conjunt d’elegies sobre les situacions més
habituals que es donen en una relació amorosa -les primeres
aproximacions, la dificultat d’accés a l’estimada, els regals, la
gelosia, la infidelitat conjugal, els competidors, la reconciliació, etc-,
encarnades generalment en els amors del poeta envers Corinna, un
nom probablement imaginari amb què l’autor vol representar la
idiosincràsia femenina.
3. L’art amatòria és un tractat didàctic distribuït en tres llibres escrits
en versos elegíacs. En els dos primers Ovidi, a partir d’una
concepció tècnica de l’amor, explica als barons les diferents maneres
d’aconseguir i conservar l’estimació d’una dona. En el tercer dona
consells a les dones per tal d’agradar als homes, tenint cura del seu
cos, dissimulant-ne els defectes i fent gala de la seva cultura.
4. Els cosmètics per a la cara és una obra en la línia de l’últim llibre de
l’art amatòria, en la qual l’autor ofereix una llista de receptes de
bellesa per a les dones.
5. Els remeis a l’amor és una mena de contrapunt a L’art amatòria, en
el sentit que Ovidi dona consells als nois i ales noies sobre la manera
de com alliberar-se dels mals d’amor fins a eliminar definitivmanet
la passió amorosa. Aquests en són alguns exemples: procurar oblidar,

defugir la gelosia, evitar els llos on s’ha viscut l’amor, no llegir les
cartes de l’altre....

Segona època
A partir de l’any 1 aC fins a l’any 8 dC es va dedicar a crear dos grans
poemes didàctics totalment diferents del que havia escrit fins aleshores
6. Les metamorfosis és una composició molt erudita de to èpic, escrita
en hexàmetres, que explica en 15 llibres la història de la humanitat
per mitjà d’una sèrie de transformacions d’homes i de dones en
animals, plantes i minerals per intervenció dels déus. L’argument
comença amb la creació del món, es passeja per la història
llegendària de ciutats i de regions antigues com Atenes, passa a
tractar el temps de la guerra de Troia i acaba amb la narració
d’alguns episodis paradigmàtics de la història de Roma, com ara les
peripècies d’Eneas, la divinització de Ròmul i l’assassinat de Juli
Cèsar i la seva posteiror conversió en estrella. Aquesta obra conté
algunes de les històries més conegudes de la mitologia de Grècia i
Roma, com ara el cicle de transformacions lligades a les figures de
Perseu, de tEseu, d’Hèrcules i d’Orfeu; obé els relats puntuals de
Dafne, d’’Aracne, de Medea, de Píram i de Tisbe, de Jacint i de
Pigmalió.
7. Fastos és un poema inacabat escrit en versos elegíacs que explica
l’origen i la successió de festes religioses que conformaven el
calendari romà. El relat segueix un ordre cronològic estricte per
mesos i, dins de cada mes, per dies. Ovidi, però, a causa de l’exili
que li impedí acabar l’obra, només va escriure la part corresponent
als mesos de gener a juny.

Tercera època
L’última època de la seva producció literària coincidí amb els anys
d’exili i conté una sèrie d’obres de temàtica diferent. L’amor i la religió
van deixar pas a poemes planyívols i suplicants adreçats a amics i coneguts
perquè intentessin entendrir el cor d’August, i després el de Tiberi, amb la
intenció de poder tornar a Roma
8. Les Tristes es tracta de poemes elegíacs en què l’autor insinua
enigmàticament les causes del seu exili; recorda entristit i enyorat el

seu comiat de Roma i les dificultats del viatge a l’exili; es queixa de
les incomoditats i de la incultura de la regió que l’acull, etc.
9. Les Pòntiques són poemes que prenen el nom del pontus Euxinus,
nom que els romans donaven a la Mar Negra. És una obra molt
similar a l’anterior en què Ovidi s’adreça a diferents amics que té a
Roma per tal que intercedeixin davant l’emperador perquè el deixi
tornar, i amb la intenció que el mantinguin informat dels
esdeveniments de la capital.
10. Les halièutiques, el va escriure també en aquest període i és un
poema sobre la fauna marina i la pesca a la Mar Negra
11. També escriu Contra Ibis, una diatriba contra un antic amic anònim
que havia volgut apoderar-se de tota la seva fortuna aprofitant-se del
seu exili.

Les Metamorfosis
Les Metamorfosis d’Ovidi és un extens poema d’uns 12000
hexàmetres dividits en 15 llibres que recullen més de 250 narracions
mitològiques gregues i romanes enllaçades sense pausa, amb la
característica comuna de la transformació de personatges i éssers en
animals, plantes constel·lacions, .... presentat en ordre pretesament
cronològic des de la creació de l’univers fins a la divinització de Juli Cèsar.
Així doncs consisteix en una mena d’història mítica del món, que
després de començar amb un pròleg dedicat a la creació i al diluvi (primers
episodis del llibre I), es divideix en tres parts: primer els protagonistes són
divinitats, després hi ha narracions sobre herois i heroïnes i finalment les
figures que els antics consideraven històriques tot arrencant des de la
guerra de Troia. Donen unitat a l’obra la presència constant del canvi,
l’ordenació temporal i la continuïtat entre episodis proporcionada per la
concatenació de personatges.
Els trets de les Metamorfosis fan difícil encasellar-l en un gènere
concret. De tota manera, és una obra pròxima a l’èpica si tenim en compte
característiques com la mètrica, el seu caràcter narratiu la seva llargària i
molts dels seus temes i personatges, típicament èpics. Tanmateix, a
diferència de l’epopeia tradicional, li manca un protagonista i una unitat de
narració. Es podria considerar un tipus especial d’èpica, èpica de les

emocions, especialment de l’amor, al qual Ovidi dona molta importància en
els mites que conta.
En realitat o pertany de manera absoluta a cap gènere, sinó que
presenta una gran diversitat d’estils, perquè cada episodi es tracta amb
l’estil que el poeta creu més adient. És didàctic al començament, quan
descriu el naixement del món, amb evidents influències filosòfiques,
esdevé èpic quan relata la ira de Júpiter i el diluvi, pren un to entre elegíac i
bucòlic en el mite d’Apol·lo i Dafne, mentre que la narració dels amors de
Júpiter i Io té molgs elements de comicitat. Altres passatges són tràgics.
Així doncs, a les Metamorfosis la varietat i el canvi són incessants, fent
honor al seu títol i al seu tema: canvien els
personatges, els escenaris, els arguments, el tractament,
Les influències que mostra són múltiples: des d’Homer i Hesíode a la
poesia coetania llatina, passant per la poesia alexandrina i la tragèdia grega
i llatina.