Literatura Llatina: De l'Època Arcaica a l'Augustal

Època Arcaica i Influència Grega

Quan els romans van conquerir la Magna Grècia i van descobrir la civilització grega, van sorgir a Roma dos corrents oposats:

1. Corrent antihel·lènica: Encapçalada per Cató, que deia que Grècia era una civilització lliurada als plaers i a la bona vida. Argumentava que era un poble que Roma havia conquerit i, per tant, havia de ser neutralitzada. Els valors que s'havien d'ensenyar eren els típicament romans: autoritat i disciplina, respecte pels costums i tradicions dels avantpassats llatins.
2. Corrent prohel·lènica: Encapçalada pels germans Escipió, que deien que la civilització grega havia de ser absorbida i que els romans havien d'aprofitar tots els avenços en tots els camps culturals que havien assolit els grecs. La història ens mostra que va guanyar la corrent prohel·lènica i Roma va absorbir Grècia.

Després del contacte amb la civilització grega, els romans van demanar representacions teatrals del tipus grec. A Roma van tenir èxit les comèdies, on els protagonistes eren els homes del carrer i la vida quotidiana. La comèdia podia ser:

• Palliata: Quan el tema era grec i els personatges duien el *pallium*.
• Togata: Perquè tractava assumptes romans i els actors duien la toga.

Plaute (III aC): El Mestre de la Comèdia

És el millor comediògraf llatí; es va entregar al teatre, amb el qual es va enriquir. Va escriure moltes comèdies, de les quals ens resten 20 títols: *Amphitruo*, *Aulularia*, *Miles gloriosus*. Totes són pal·liates. Els arguments són presos de la Comèdia Nova grega, l'autor de la qual era Menandre, un bon coneixedor del poble romà. Plaute practicava la contaminació.

• S'estructura en un pròleg que pretén disposar benèvolament dels espectadors, repartit en cinc actes amb diverses escenes.
• L'acció se situa sempre a Grècia.
• L'acció és complicada i recargolada per mantenir l'atenció del públic. Sap crear situacions de gran força còmica.
• Presenta una societat de classe mitjana, viciosa, decadent i grotesca. Els personatges són paràsits que adulen per obtenir invitacions, esclaus astuts, soldats fanfarrons, noies que només pensen en l'amor.
• Els personatges parlen com el poble romà del seu temps, una llengua viva, plena d'acudits i d'expressions del carrer.
• En les comèdies de Plaute, no s'hi han de buscar intents moralitzadors; no pretén educar sinó divertir, busca la riallada del públic.

Terenci (II aC): Comèdia Ciutadana i Sentimental

Terenci era un africà berber portat de jove a Roma com a esclau i alliberat després. A Roma va adquirir una extensa cultura. Va morir jove, per tant, només va escriure sis comèdies. El van criticar molt, dient que escrivia ajudat d'Escipió; també deien que introduïa personatges de les comèdies de Plaute. És un poeta més reflexiu i el seu art és més refinat que el de Plaute. Menandre va ser una de les fonts més explotades per Terenci. El rerefons tradicional i popular de Plaute va desaparèixer en el teatre de Terenci, que pretenia crear una comèdia ciutadana i sentimental.

Com en el cas de *Hecyra*, aquesta obra va fracassar les dues primeres vegades que es va representar: la primera perquè el públic no l'escoltava, ja que estava pendent d'un funambulista, i la segona perquè el públic va escoltar que s'havia iniciat un combat de gladiadors. En canvi, amb *Eunuchus* va tenir molt èxit, perquè va accentuar més la comicitat i hi va posar més intriga.

La seva frase cèlebre és: «Homo sum: humani nihil a me alienum puto» = «Soc un home: res del que és humà em resulta indiferent».

Època Clàssica

Època Ciceronia: L'Esplendor de l'Oratòria

L'art de la paraula era necessari a la Roma democràtica, on un bon orador podia aconseguir que s'aprovessin o es refusessin les lleis. L'art de l'oratòria era indispensable per aspirar al *Cursus honorum*, la carrera política. L'ensenyament de l'oratòria comença amb la presència a Roma dels grecs.

Escoles d'Oratòria:

1. L'Asiàtica, caracteritzada per un estil rebuscat.
2. La Neoàtica, que propugnava la concisió.
3. La Ròdia, que mantenia una posició intermèdia.

Marc Tul·li Ciceró (106-46 aC)

Va ser el primer *homo novus* (no noble de naixement) que va seguir el *cursus honorum*. El van ensenyar els millors oradors i juristes. L'any 81 va pronunciar el seu primer discurs com a advocat defensor. Després d'un viatge per Atenes, Rodes i Àsia Menor, va estudiar retòrica i filosofia. A Roma va iniciar la seva carrera política en favor de la noblesa. Va ser elegit qüestor i va exercir el seu càrrec; a Roma va fer de fiscal i va pronunciar els discursos contra Verres, on el van confirmar com un dels millors oradors. És nomenat edil, pretor i finalment l'any 63 cònsol.

El seu consolat està marcat per la seva acció i el seu èxit contra Catilina. Va pronunciar al senat les quatre *Catilinàries*. La conjuració va ser sufocada sagnantment i Ciceró, quan va deixar el consolat, va ser censurat. I quan es forma el Primer Triumvirat amb Crassus, Cèsar i Pompeu, Ciceró s'exilia en veure els seus béns confiscats i la seva casa destruïda. Un any més tard, va ser cridat pels triumvirs a Roma, i va tornar envoltat de glòria i popularitat, com a possible salvador de la caòtica situació en què es trobava la República: la inseguretat ciutadana i la corrupció van tornar.

Quan esclata la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, Ciceró es posiciona al costat de Pompeu, i Pompeu perd la primera guerra, però Cèsar perdona Ciceró. Cèsar és assassinat l'any 44 i es proclama el Segon Triumvirat, format per Marc Antoni i Octavi August. Ciceró veu en Marc Antoni aspiracions imperialistes i pronuncia al fòrum les 14 *Filípiques* (discurs destinat a censurar l'actuació d'algú amb comportaments demostrables). Marc Antoni no és generós com Cèsar, i envia a casa de Ciceró uns mercenaris que li tallen el cap i la mà dreta i els passegen per tot el fòrum. Marc Antoni i Octavi August s'enfronten; guanya Octavi August i amb ell comença l'Imperi de Roma.

Obres de Ciceró:

A) Producció Oratòria (Discursos)

Discursos Jurídics

Són aquells que pronuncia davant un tribunal, fent de defensor (discursos *pro*) o fent d'acusador (discursos *in*). Les set *Verrines* el van fer famós. Les quatre *Catilinàries* són molt famoses: la primera s'inicia amb la frase: «Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?» = «Fins quan abusaràs de la nostra paciència, Catilina?»

Tractats d'Oratòria

Són obres d'oratòria on es proposa ensenyar com es forma un orador i com es compon un discurs. El *Brutus* explica la història de l'eloqüència romana. El *De oratore* explica què cal tenir per ser un bon orador: primer, tenir disposició natural; segon, una cultura extensa; i tercer, dominar la tècnica.

Les Cinc Parts de l'Art de l'Oratòria

1. Inventio: Consisteix a trobar els temes i arguments adequats al discurs que es pretén fer.
2. Dispositio: És l'art de distribuir els diferents temes i arguments en l'ordre ideal.
3. Elocutio: Recerca dels mots i les frases més adequades per tal que el missatge resulti convincent.
4. Memoria: L'art de saber memoritzar l'ordre dels temes, dels arguments i de les frases.
5. Actio: És la posada en escena del discurs, on són molt importants el gest i la dicció.

Obres Filosòfiques

Tractats Polítics

El *De Republica* i el *De Legibus* discuteixen els fonaments del dret i de les institucions.

Tractats Morals

Són tractats breus, on l'actitud moral depèn d'un problema personal.

Tractats de Religió

*De Natura Deorum* tracta de l'existència dels déus.

Producció Epistolar

Aquí Ciceró manifesta la seva autèntica personalitat humana, escrites sense cap pretensió literària, sota la influència dels esdeveniments. Són considerades un document excepcional per conèixer la vida política, social i religiosa de la República.

Època Augustal (Pax Romana)

Octavi és amo absolut de l'Imperi i li atorguen el títol de «Diví». L'època d'August es caracteritza per la *Pax Romana*. Promulga lleis sobre la protecció de la família, de la religió, de la moral i de la tradició. Va recórrer als homes de lletres, que l'ajuden en la difusió dels nous ideals i rebran a canvi la seva protecció. Els homes de lletres es converteixen en col·laboradors privilegiats de la política i del seu ministre Mecenes. L'eloqüència minva en importància; en canvi, la poesia arriba al seu màxim esplendor. El poeta ocuparà un important lloc en la vida de la nació.

Virgili (70-19 aC): El Poeta de l'Imperi

Va néixer a prop de Màntua, era tímid, malaltís i de poca presència física. Es va guanyar l'amistat de Mecenes, i va viure de la poesia perquè el mantenia. Es va dedicar a l'estudi de la filosofia. Va morir després d'haver viatjat a Grècia.

Obres de Virgili:

Les Bucòliques

Deu poemes sobre la vida pastoral; els pastors canten els seus amors. Una d'aquestes èglogues té un interès especial.

Les Geòrgiques

Poema sobre l'agricultura. El primer dedicat al conreu dels camps, el segon al cultiu de la vinya, de l'olivera i dels arbres fruiters, el tercer es dedica a la cria dels ramats i dels animals domèstics, el quart tracta de la vida i de la cria de les abelles. Escrites per encàrrec de Mecenes, on planejava una política agrària fecunda, és l'obra més aconseguida de Virgili.

El Rerafons Llegendari de l'Eneida

• Els déus i els homes estem sotmesos al destí i al fat. El destí diu que la nereida Tetis tindrà un fill més poderós que el seu pare. Una nereida és una divinitat aquàtica, preciosa però molt freda.
• Tetis va ser posseïda per un mortal, Peleu, i el fill que tindran serà un heroi, Aquil·les.
• Tetis està embarassada, i Tetis i Peleu es casen. A la boda hi conviden a tots els déus menys Eris, la deessa de la discòrdia. Eris, enfadada, es va presentar al banquet i va llançar una poma d'or, amb la inscripció: «Per la més bella».
• Tres deesses es disputen la poma:

1. Hera (*Juno*), esposa de Zeus i deessa del matrimoni.
2. Atena (*Minerva*), deessa verge de les arts manuals i els oficis, i de la intel·ligència.
3. Afrodita (*Venus*), deessa de la bellesa femenina, de la seducció i de l'amant de llit.

Tots els déus decideixen que Zeus seria l'àrbitre, però ell, per no tenir problemes amb la seva dona, li dóna l'encàrrec a Paris. Paris és en teoria un pastor innocent, però en realitat és un príncep de Troia, que va ser abandonat en néixer, perquè els destins deien que seria el causant de la ruïna de Troia.

Triple Inspiració de l'Eneida

1. La inspiració d'Homer: Els sis primers cants s'inspiren en l'*Odissea* (relats de viatges); els sis últims en la *Ilíada* (relats de guerres). L'acció de l'*Eneida* comença *in medias res*.
2. La inspiració del passat llegendari: Virgili justifica històricament l'origen diví de la família Júlia, a la qual pertany l'emperador. Ell és conscient del valor simbòlic i poètic de la mitologia.
3. La personalitat de Virgili: Es fa sentir en el seu amor per la naturalesa, amor que veiem clarament en les nombroses comparacions que utilitza.

Estructura i Cants de l'Eneida

Cants I-V: Viatges i Aventures per la Mediterrània

(Els llibres II i III són anteriors al I cronològicament)

• I: Juno demana a Èol que desfermi una tempesta. Els troians arriben nàufrags a les costes de Cartago. Banquet de la reina Dido.
• II: Relat de la destrucció de Troia.
• III: Relat dels viatges des de Troia fins al naufragi (viatge fundacional).
• IV: Història d'amor entre Dido i Enees. Fugida de l'heroi. Suïcidi de la reina.
• V: Jocs fúnebres, naus cremades i mort d'Epilimur.

Cants VI-XII: La Guerra al Laci

(Això és l'*in medias res*)

• VI: Baixada als inferns i lloança d'August.
• VII: Enees arriba al Laci.
• VIII: Enees va a buscar reforços a Arcàdia. Vulcà forja una armadura a Enees. A l'escut hi ha la història de Roma.
• IX: Turn incendia els vaixells d'Enees. Nis i Euríal ataquen el campament Rútul. Turn fa una matança entre els troians.
• X: Assemblea de déus. Les nimfes informen de la mort de Pal·lant.
• XI: Enees ataca la ciutat. Mort de l'amazona Camil·la.
• XII: Combat entre Turn i Enees i victòria final d'Enees, que unirà tots els pobles i els anomenarà Llatins. Enees es casarà amb Lavínia.