Literatura Llatina Arcaica: Èpica, Comèdia i Historiografia

Orígens de la Literatura Llatina (s. V aC - 240 aC)

El període inicial de la literatura llatina abraça des dels inicis, que es poden situar al segle V aC per a la literatura escrita, fins al 240 aC, quan consta la primera representació dramàtica de tradició grega. La tradició oral existia des de temps immemorials. Les primeres inscripcions conegudes són del segle VI aC, però els primers textos escrits remunten al segle V aC.

La Llei de les XII Taules (c. 450 aC) representa la primera vegada que es posen per escrit lleis anteriorment de transmissió oral.

Primeres manifestacions literàries:

• Himnes de culte religiós: Els cants dels salis, Carmen Arvale.
• Elogis fúnebres: Neniae, Laudatio funebris.
• Representacions teatrals: Atel·lanes.

El primer escriptor conegut és Api Claudi el Cec.

El Període Arcaic (240 aC - 81 aC)

Aquest període comprèn des del 240 aC, quan es representen les primeres obres teatrals de tradició grega per part de Livi Andronic, fins al 81 aC, any en què comença l'activitat literària de Ciceró.

Es caracteritza per l'hel·lenització progressiva de la societat romana en tots els àmbits, que augmenta amb les conquestes romanes de Grècia i d'Orient des del segle II aC.

Pel que fa a la literatura, s'introdueixen els principals gèneres literaris:

• Comèdia
• Tragèdia
• Èpica
• Historiografia
• Oratòria

Els conqueridors dels regnes hel·lenístics es van endur cap a Roma obres d'art i biblioteques. Fins i tot un miler de nobles van ser portats com a ostatges. Entre ells hi havia Polibi, que esdevingué un historiador que celebraria en grec la glòria de Roma. Malgrat això, el Senat va decretar l'expulsió dels filòsofs grecs de Roma.

Cató, cònsol i censor d'origen plebeu, va combatre el luxe, la influència cultural grega en general i els Escipions en particular.

L'Èpica Arcaica: De Livi Andronic a Enni

La primera obra èpica llatina va ser l'Odissea, feta en versos saturnis a mitjans del segle III aC per un grec anomenat Livi Andronic. Els següents autors a Roma van abandonar els mites grecs per centrar el tema en la història de Roma.

Així, el Bellum Poenicum de Nevi se centrava en les Guerres Púniques. En canvi, Enni (239-169 aC), en els seus Annals, va anar més enllà, ja que va voler narrar tota la història de Roma, des dels seus orígens fins a les Guerres Púniques. Enni va ser l’introductor en la poesia llatina de l’hexàmetre, el vers de l’èpica homèrica.

Gneu Nevi: Poeta i Combatent

Gneu Nevi, poeta romà, va combatre a la Primera Guerra Púnica. Es diu que es va guanyar l'hostilitat de la influent família dels Metels i va ser empresonat.

Obra de Nevi:

• Poema èpic: La Guerra Púnica (Bellum Poenicum).
• Obres dramàtiques: Tragèdies i comèdies.
• Satura: (Atribució insegura).

Estil i Tradició de Nevi:

Nevi utilitza de forma diferent el llenguatge en l'èpica i en el drama. En el Bellum Poenicum, els passatges mitològics i religiosos solen ser artístics i rics en al·literacions i assonàncies, mentre que les parts històriques són simples i de caràcter similar a les cròniques.

Trobem en Nevi elements determinants per a l'èpica llatina:

• La llatinització d'epítets homèrics compostos.
• El predomini del present com a temps de la narració.
• Els rudiments d'una sintaxi textual èpica.

Ciceró compara l'art de Nevi amb el de l'escultor Miró. La llengua de Nevi era considerada l'expressió d'un llatí pur, tot i que una mica antiquat. Plaute i Virgili van superar Nevi, motiu pel qual les obres d'aquest van perdre la seva qualitat d'imprescindibles i van desaparèixer. Amb Nevi apareix per primera vegada a la literatura llatina un poeta amb un fort segell personal, creant l'èpica històrica romana. Un mèrit aconseguit per Nevi és la llatinització dels epítets homèrics compostos.

Livi Andronic i Quint Enni: Els Fundadors

Livi Andronic: El Primer Dramaturg

Livi Andronic, poeta romà d'origen grec, va esdevenir esclau de Marc Livi Salinàtor. Andronic fou mestre dels fills del seu amo. Per tal de celebrar la victòria de Salinàtor sobre Hasdrúbal Barca a la Batalla del Metaure el 207 aC, li van encarregar la composició d'un himne en honor de Juno.

Obra de Livi Andronic:

• Drames: Aquil·les, Egist, Àjax, Andròmeda, Dànae, El cavall de Troia, Hermíone, Tereu.
• Odissea llatina en vers saturni.
• Alguns himnes.

Quint Enni: L'Introductor de l'Hexàmetre

Quint Enni (239 aC - 169 aC), poeta i dramaturg romà, va pertànyer a una important família. Era trilingüe i format en la cultura hel·lènica. A Roma va ensenyar grec i va entrar al cercle d'Escipió, relacionant-se amb molts membres de l'aristocràcia romana.

Obra d'Enni:

• Poema èpic: Annals. Poema èpic històric on recull en 18 llibres la història de Roma fins a la seva època. Els fets estan narrats cronològicament. La rellevància d'aquest poema rau en el fet que està escrit en hexàmetres.
• Tragèdies: 20, inspirades en Eurípides.

Estil i Tradició d'Enni:

Enni narra amb tots els elements de la tècnica homèrica, com els discursos, les descripcions dels somnis i les comparacions. El drama està influenciat per la retòrica, els neologismes, l'al·literació o també l'apòcope. Enni col·loca al final de vers paraules de dues o tres síl·labes. A les tragèdies utilitza al·literacions redundants, antítesis, acumulació de sinònims i assonància.

Enni va substituir l'antiquat i nacional vers saturni per l'hexàmetre dactílic. Els Annals es van fer servir com a text escolar, van ser analitzats per filòlegs i imitats pels poetes fins que van ser substituïts per l'Eneida. Lucili i especialment Ovidi el critiquen. Catul l'utilitza com a base per fonamentar la interpretació del mite. Horaci rep alguna influència d'Enni a les odes. Petrarca dignifica Enni, l'igualant amb un triomfador militar.

Plaute: La Comèdia de la Riallada (250-184 aC)

Plaute va viure a cavall dels segles III i II aC (250-184 aC). Va ser l'autor que més èxit va tenir entre el públic, perquè era un home de poble i escrivia comèdies per a les classes més baixes, amb un llatí col·loquial. L'originalitat de Plaute és el seu llenguatge vigorós i expressiu, que va des de l'obscenitat i l'insult més groller a l'estil líric i la paròdia de la tragèdia. No té preocupació moral o intel·lectual, només vol divertir i fer riure el seu públic.

S'han conservat 21 de les seves comèdies, entre les quals destaquen:

• Aulularia
• Amphitruo
• Bacchides
• Miles gloriosus
• Menaechmi

Personatges Estereotípics de Plaute:

Els personatges de Plaute no presenten la complexitat psicològica dels de Menandre, són simples estereotips que es repeteixen d'una comèdia a una altra. Respecte als models grecs, l'autor romà potencia aquells personatges còmics com l'esclau o el paràsit, i exagera certs trets ridículs d'aquests mateixos o d'altres personatges, aconseguint resultats molt divertits. (Exemples de noms: Mnesíloc a Bacchides).

• Senex "vell": És sever, colèric i avar, enganyat per l'esclau astut.
• Servus "esclau": És el protagonista de la comèdia de Plaute. N'hi ha de dos tipus: l'esclau astut i l'esclau assenyat.
• Virgo "donzella": L'enamorada, rarament apareix en escena.
• Meretrix "cortesana": Hi ha la fidel al seu amant (i s'hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen tots dos) i la professional que és cínica i cobdiciosa.
• Uxor o matrona "esposa": Caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de mal geni.
• Parasitus "paràsit": Un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable.

Característiques de la Comèdia Llatina

La comèdia romana imita la Comèdia Nova grega, el principal autor de la qual és Menandre. Són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per una marca o un objecte. Acostuma a haver-hi un conflicte amorós.

Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols. Partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo, sinó que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio): allargaven o escurçaven els diàlegs o els monòlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega. Els personatges tenen noms grecs, els actors porten els vestits típics grecs, i el lloc de l'acció és sempre una ciutat grega.

Una diferència important de la comèdia llatina respecte de la Comèdia Nova és el lloc destacat que hi tenen la música, el cant i la mímica. Només queden comèdies de dos autors: Plaute i Terenci.

Terenci: El Somriure i la Preocupació Moral

Terenci, d'origen nord-africà, va viure al segle II aC (m. 159 aC). Va ser esclau d'un senador que aviat li va donar la llibertat. Va morir jove, als 25 o 35 anys, en un viatge a Grècia. No va aconseguir tant d'èxit com Plaute, perquè era un autor proper a la noblesa i més allunyat del poble, amb una llengua més culta i una gran preocupació moral.

Tot i que tots dos tenen els mateixos models de la Comèdia Nova grega, les diferències entre les obres són molt grans: Plaute tendia a exagerar les escenes més còmiques, a fer més caricaturescos els personatges, a buscar els arguments més moguts, mentre que Terenci tendia a suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades. Per altra banda, la influència grega és més accentuada en Terenci.

Obres de Terenci:

Va escriure sis comèdies:

• Adelphoi
• Andria
• Eunuchus
• Hecyra
• Heautontimorumenos
• Phormio

Els Orígens de la Historiografia Romana

La historiografia romana va néixer a finals del segle III aC com a conseqüència de les Guerres Púniques. En vèncer Cartago, els romans prenen consciència que han esdevingut una gran potència i els ve interès pels seus propis orígens i per entendre la victòria obtinguda i donar-ho a conèixer als altres pobles mediterranis.

És per això que els primers escriptors romans que narren el passat de la seva ciutat van escriure en grec, aleshores la llengua de comunicació internacional i que tenia ja una tradició d'historiografia. Aquests primers historiadors consignen els esdeveniments any per any, seguint la pauta marcada pels arxius oficials de l'Estat, especialment els Annales maximi. Els annalistes eren nobles que veien la historiografia com una extensió de la seva activitat política.

Marc Porci Cató: El Primer Historiador en Llatí

És el mateix cas de Marc Porci Cató (234-149 aC), orador i el primer autor que va escriure historiografia en llatí. En els primers rengles de la política, va redactar, amb el títol d'Orígens (Origines), una obra que comprenia la història de Roma i d'altres ciutats itàliques.

L'ús del llatí en Cató es deu a raons ideològiques: malgrat que tenia un bon coneixement de la cultura grega i que a la seva obra és evident la influència de la literatura grega, era un acèrrim detractor de l'hel·lenització creixent que la societat i la cultura romanes sofrien en el seu temps i blasmava els annalistes que empraven el grec. L'estil de Cató és directe, i aconsegueix força expressivitat gràcies al recurs de figures retòriques. En els Orígens, el poble romà és l'heroi col·lectiu de la narració. Cató ja és més pròpiament un historiador que no pas un annalista. Després de Cató, els annalistes i la historiografia continuen escrivint en llatí, però fins al segle I aC no va sorgir una historiografia de gran volada.