Literatura del segle XX: De la barbàrie a la modernitat

La literatura del segle XX: Entre la barbàrie i la modernitat

El segle XX va ser un període marcat per la barbàrie i les grans matances, com la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola. Fins al llançament de la bomba atòmica, sembla que el primer món no estava disposat a renunciar a la violència. La posterior "Guerra Freda" va abocar a una escalada militar que va desembocar en moltes guerres noves. El segle XX, tot i ser una època de benestar per als països del primer món, també va ser el segle dels grans contrastos i de la gran diferència de riquesa entre el primer i el tercer món. Aquestes desigualtats es van agreujar amb els processos de descolonització de les antigues colònies europees. L'ideari marxista, amb la Revolució Russa, va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín i el desmantellament del bloc soviètic. Malgrat tot, les aportacions del pensament marxista van ser rellevants. El segle XX va ser el període dels grans avenços tècnics i científics aplicats a la vida quotidiana. La ciència també va arribar al món de la medicina i la salut, amb la lluita contra la tuberculosi, per exemple. Les transformacions van venir acompanyades d'una sèrie de successos que van dur l'home modern a una crisi existencial. La democratització de la cultura va comportar l'extensió de l'alfabetització a tota la població. El mercat editorial va créixer tant que van sorgir nous gèneres literaris relacionats amb la literatura de consum.

La poesia del segle XX

La poesia pura o postsimbolista

La literatura del segle XX és una continuació de la de finals del segle XIX. La poesia d'arrel romàntica i simbolista continua sent la que predomina, on els poetes aprofundeixen en el model de poesia pura, hermètica i difícil que arrenca de Mallarmé. Aquesta poesia tracta la concepció mimètica de l'art: en el llenguatge hi ha l'essència de la nova realitat que el lector no cal que comprengui del tot; n'hi ha prou que la intueixi, que es deixi endur per les sensacions de les paraules i les imatges. Molts d'aquests poemes plantegen qüestions metafísiques i transcendents a través d'un rigorós mètode de treball. Els poetes han de recórrer a algunes de les tècniques experimentals dels avantguardistes o aprofitar la tradició clàssica. L'allunyament d'aquesta poesia difícil del gran públic neix tant per la perfecció formal i el llenguatge que adopta com per la intel·lectualització de la temàtica i la dissolució de la veu poètica en altres veus que s'expressen en una mena de monòlegs dramàtics, aliens a la identitat individual del poeta.

Les avantguardes

Són molts els moviments estètics de començaments del segle XX que intenten incorporar el món modern a l'art i copsar-ne la bellesa a través de la intel·ligència. En pocs anys, neixen i moren diversos ismes o moviments artístics que es donen a conèixer a través de manifestos i de revistes culturals i literàries, i que es coneixen globalment amb el nom d'avantguardes. Sorgeixen durant el primer terç del segle XX i es desenvolupen entre les dues guerres mundials. Es tracta d'una de les revolucions estètiques de més transcendència. Conceben la literatura com una ruptura radical amb la tradició anterior, com una recerca constant de noves formes d'expressió artística. Incorporen a la creació literària un irracionalisme i un esperit inconformista. Les innovacions es produeixen en el camp de la poesia i de l'assaig. El trencament amb la preceptiva literària tradicional fa que se substitueixin l'estrofa, el metre i la rima pels cal·ligrames d'Apollinaire, les paraules en llibertat de Marinetti i l'escriptura automàtica de Breton.

Cubisme

Moviment que defensa que l'obra artística ha de reflectir la realitat sense imitar-la. Per arribar a la idea o essència de l'obra, l'artista ha de descompondre la realitat, interpretar-la i reordenar-la. En el terreny literari, s'aplica el collage, tècnica d'incorporar elements al text, com si hi fossin enganxats. També proposa l'ús de diferents lletres d'impremta. La proposta més original en poesia és el cal·ligrama, d'Apollinaire. Els poemes conversa són frases soltes que barregen diversos materials.

Futurisme

Moviment que proposa l'acceptació d'un art nou d'acord amb el món modern. Exalta les innovacions, sobretot les mecàniques. Marinetti defensa l'ús de les paraules en llibertat, la destrucció del discurs, la sintaxi i la puntuació.

Dadaisme

Té per objectiu confondre la gent creant una situació caòtica que reflecteixi el caos polític, social i moral provocat per la Primera Guerra Mundial. Mitjançant l'ús de l'atzar en lloc de la lògica, la moral i el bon gust. Proposa una actitud de negació de tot, la destrucció per la destrucció. Els literats dadaistes creen l'escriptura automàtica i els seus representants més coneguts són Tristan Tzara i Francis Picabia.

Surrealisme

Exploració de l'univers dels somnis i del món desconegut del subconscient. Intenta expressar el funcionament del pensament a través de l'escriptura automàtica. Es basa en la creença en una realitat superior a la qual s'arriba per altres vies de revelació psíquica. El seu principal representant és André Breton. Alguns poetes expressen la seva desesperança i angoixa interior rebel·lant-se davant de la religió i fent sentir l'absurd de l'existència humana, tal com els existencialistes. En alguns casos, i sobretot entre els escriptors influïts pel socialisme i el marxisme, optaran per prioritzar la denúncia de les injustícies socials, polítiques i nacionals a través de la literatura compromesa, que a partir dels anys 50 i 60 començarà a divulgar-se a través de la cançó.

Alguns autors destacats

Paul Valéry

És un clar continuador de la poesia simbolista i del camí cap a una poesia pura i hermètica que havia iniciat Mallarmé. Es converteix en una mena de guia entre els poetes i intel·lectuals europeus de la seva generació. Per a ell, el poema és so, música, harmonia i idees. El sentiment és sotmès per la raó a la recerca de la contenció i l'harmonia, cosa que deixa el vers reduït a l'essencial, amb l'objectiu d'aconseguir transmetre al lector el mateix estat d'esperit que ha experimentat el creador en fer el poema. El cementiri marí neix a partir d'una forma: el ritme dels versos decasíl·labs i les estrofes de sis versos.

Rainer Maria Rilke

Poeta amb una forta influència del simbolisme francès, del qual és continuador. Amb els anys, la seva poesia es feu més hermètica, críptica i conceptual. Fou un innovador de l'expressió i la imatgeria poètica en alemany. Les fonts d'inspiració dels seus poemes estan molt lligades als diferents llocs de residència i als cercles d'amics. La seva obra es pot dividir en quatre etapes: la primera gira a l'entorn de la seva relació i la descoberta de Rússia, els seus paisatges i el silenci de la seva gent (El llibre de les hores). La segona és una època de gran relació amb les arts plàstiques, la pintura i l'escultura, de les quals extreu la idea del poema-cosa, equiparable a un quadre o una escultura (El llibre de les imatges). De la seva estada a París en neix Els quaderns de Malte Laurids Brigge, en forma de novel·la, que recull les impressions que d'entrada li suscita la ciutat del Sena, plena d'hospitals i de gent malalta, moribunda a les portes de la mort. La darrera etapa s'inicia amb una profunda crisi poètica i existencial (Elegies de Duino).

Thomas Stearns Eliot

Els seus poemes llargs, La cançó d'amor de J. Alfred Prufrock i La terra eixorca, es caracteritzen per l'escepticisme i el cinisme, com a expressió d'una vida angoixada i desesperada. En la darrera etapa vital, l'escriptor es va convertir a la religió anglicana i es va nacionalitzar anglès. Aquesta etapa coincideix amb la reconciliació i el respecte per la vella tradició cultural i les institucions. En aquesta època de maduresa publica Dimecres de cendra i Quatre quartets.

Constantí Kavafis

La seva homosexualitat és rellevant per entendre la seva poesia, ja que en va fer el centre de la seva vida i molts dels seus poemes recullen l'angoixa i el sentiment de culpabilitat. La seva obra poètica sorprèn per l'aparent simplicitat i concisió. Els seus poemes es poden agrupar de la manera següent:

• Poemes inspirats en esdeveniments de la història, la literatura o la mitologia de la Grècia antiga (per exemple, Ítaca).
• Poemes d'un gran lirisme, plens de referències sensuals a la seva vida personal. Evoca el cansament vital, la fugacitat de la vida i de la bellesa, el desig i el plaer corporal, l'erotisme, l'amor i la passió.
• Poemes reflexius, filosòfics i didàctics sobre la importància del deure, l'honor, la sinceritat, la responsabilitat i la dignitat humanes.

Fernando Pessoa

La característica més rellevant de la seva obra és la multiplicitat de personalitats i de veus que presenta, en un esforç per despersonalitzar-la i allunyar-la del seu jo més íntim. Aquest fet converteix la seva poesia en una de les més noves i exemplificants de la dissolució de la individualitat de l'home modern. A través dels heterònims, Pessoa representa tota una generació de poetes. En el Llibre del desfici, el mateix Pessoa ortònim, a més de connectar la seva poesia amb la tradició lírica portuguesa i el simbolisme europeu, crea alguns moviments renovadors, com el paulisme i l'interseccionisme, que barreja amb el sensacionisme.

Pseudònim: Nom fals per amagar el nom d'un autor real.

Heterònim: Personalitat fictícia d'un escriptor creada per un autor real, però dotant-la d'una biografia i d'un estil i pensament propis, totalment diferenciats dels del seu propi autor.

Ortònim: El creador d'heterònims rep el nom d'ortònim, o el d'ell mateix quan signa amb el nom i la personalitat reals.