Literatura del Renaixement: Rabelais, Montaigne i Teatre

Gargantua i Pantagruel de François Rabelais

Dins del context de l'humanisme al Renaixement, Gargantua i Pantagruel explica la història de dos gegants, pare i fill, que van viatjar per França, cosa que permet a l’autor fer una sàtira de la societat francesa de l’època. L’obra segueix l’estructura de les novel·les de cavalleries i de gegants medievals que van contant cronològicament la infantesa, l’educació i les proeses de l’heroi.

Un dels trets estilístics bàsics de la narrativa de Rabelais és la comicitat, a la qual afegeix un profund coneixement dels clàssics i contínues referències a l’actualitat. Així aborda temes com la llengua, la religió, la justícia, l’educació, el matrimoni, etc. Sota l’aparença humorística, però, hi trobem un missatge de tolerància basat en l’aplicació de les idees de l’humanisme que troba el sentit de les coses en el retorn a les fonts i a la naturalesa.

Sàtira contra l'obscurantisme

Com a sàtira contra la intolerància i l’obscurantisme, representant els escolàstics de la Universitat de la Sorbona de París, Rabelais creu que l’ésser humà té prou enteniment per seguir la seva pròpia disciplina. No és estrany que l’Església condemnés l’obra de l’autor i la inclogués a l'Índex de llibres prohibits.

El to humorístic i atrevit de la seva obra l’aconsegueix per diversos camins: la deformació i el contrast. Empra una barreja de registres, varietat de vocabularis, jocs de paraules i grolleries. La seva obra reflecteix la vitalitat renaixentista i una concepció alegre de l’existència.

Michel Eyquem de Montaigne i l'Assaig

Michel Eyquem de Montaigne, de Bordeus, en morir el seu gran amic, opta per retirar-se de la vida pública i instal·lar-se en una torre circular del seu castell que adapta especialment com a biblioteca; pràcticament no se’n mourà durant uns deu anys. Treballarà en la que serà la seva única obra: Els assaigs. Esdevindrà un nou gènere no narratiu que prendrà el nom definitiu de l’obra de Montaigne: l’assaig.

Educat sota els principis de l’humanisme, aprèn a pensar sense prejudicis i a esdevenir tolerant i prudent, respectuós, independent, escèptic i amb sentit de l’humor. Gran amic dels llibres, lector de clàssics grecs, llatins i moderns, avorreix la violència. L’Església acabarà incloent l’obra de l’autor entre els llibres prohibits a causa del seu hedonisme, tolerància humanista, individualisme i, sobretot, modernitat. Practica el relativisme cultural, la tolerància i l’obertura del pensament.

El Teatre Elisabetà a Anglaterra

Durant la segona meitat del segle XVI a Anglaterra, tot just s’inicia el Renaixement sota el regnat d’Elisabet I. Les característiques del teatre del Renaixement europeu són:

• Ús freqüent de mites i de figures clàssiques.
• Elaboració de tragèdies sota la influència de Sèneca: amb molta crueltat, assassinats, venjança, luxúria, etc.
• Redacció de comèdies seguint la petjada de Plaute i de Terenci.
• Manteniment de les unitats clàssiques (d’acció i de temps) amb l’afegitó d’una tercera: la unitat de lloc.
• La divisió de l’obra en cinc actes.

Peculiaritats del Teatre Anglès

En general, el teatre elisabetià presenta algunes característiques peculiars que l’allunyen en part del teatre continental: no fa cap diferenciació entre el teatre culte i el teatre popular. L’enemistat que enfronta Anglaterra amb Espanya durant el regnat d’Elisabet I per motius religiosos i colonials, blinda la cultura anglesa a les influències del Barroc.

El teatre elisabetià comença a representar-se de manera minoritària en l’àmbit universitari. S’estrenen algunes obres teatrals escrites per advocats que prenen com a model les tragèdies de Sèneca. Un altre gènere que es desenvolupa en aquesta època és el drama històric, que tindrà en Shakespeare el seu millor representant.

L’aparició dels escriptors professionals laics, joves graduats a Oxford o a Cambridge, fa el teatre elisabetià més literari. Aquest darrer es pot considerar el predecessor del teatre de Shakespeare, especialment de les seves tragèdies, centrades en la preocupació pel destí dels individus.