Literatura Catalana: Tirant, March, Decadència i Cançoner

Literatura Catalana: Un Viatge a Través del Temps

C s'enamora d'ajudatr per G, una dama noble, però se n'enamora de Laquesis, dama d'estament encara superior, cosa que provoca el trencament amb G. Després C viatja per Terra Santa i Grècia i naufraga a prop de Tunis. Allí és fet esclau, s'amaga sota el nom de Joan i no correspon a l'amor inconfessat de Camar, la filla del seu amo. Quan és alliberat, esdevé capità de l'exèrcit cristià i príncep d'Orange i es casa amb G.

Tirant lo Blanc: Cavalleria i Canvi

Tirant: representa el pas de cavaller a militar - val per l'estratègia. Es mou entre la utopia i el desengany, abandonant els ideals medievals (religió, cavalleria) i adoptant els ideals burgesos (plaer, raó, humor). Exposició dels fets mitjançant la lògica de la realitat, no per la fe o el misteri. T és un personatge de la vida real i l'obra manifesta la cavalleria en crisi. Doble llenguatge: retòric (militar) i col·loquial. L'ideal cavalleresc ja no es correspon amb la realitat.

Ausias March: Amor i Mort

Ausias March: senyor-fidelitat-vasall / dona-amor-amant / Déu-amor-ànima / dona angelicata-amor-amant / dona-amor-home. Inici cap al 1425 - cants d'amor, de mort, morals i espirituals. Suposa un trencament amb la tradició dels trobadors. És el primer poeta que es despulla de la ficció. Ús del català = la seva llengua real. En cap moment pretén la bellesa formal (duresa de mots inusuals, absència d'un món amable - hivern, tempesta, presència de personatges marginals - malalts, condemnats, esguerrats, conceptes molt condensats dins els versos).

La Decadència: Pèrdua i Transformació

Decadència: pèrdua de la consciència lingüística, minva de la producció d'obres cultes i de creació en llengua catalana, progressiva disminució de la presència política dels països amb llengua catalana.

Causes de la Decadència

• El 1412, compromís de Casp - amb la mort sense successió de Martí I l'Humà, entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara - els castellans esdevenen llengua familiar de la cort.
• El 1474, les cases reials d'Aragó i Castella s'uneixen en el matrimoni de Ferran i Isabel. Des d'ara la cort serà castellana.
• La noblesa catalana es desintegra dins la noblesa castellana per enllaços matrimonials.
• La burgesia catalana no pot assumir el paper de classe dirigent (crisi econòmica, davallada demogràfica - pesta negra 1349, pèrdua d'importància de les rutes mediterrànies, presència de la pirateria).
• Amb la desaparició de la cort reial desapareix també la cancelleria, pèrdua del sentit unitari de la llengua i d'un model estàndard.
• La universitat ensenya en llatí.
• Coincideix amb el Segle d'Or castellà que esdevé un model.
• Les polítiques centralitzadores dels Àustries - Guerra dels Segadors (1640-1652/59).
• Política centralitzadora dels Borbons - Guerra de Successió (1700-1714/15 - Decret de Nova Planta - prohibició ús català).

Poesia Culta del Renaixement

La decadència va tenir el seu reflex en els gèneres poètics. Al segle XVI, s'aprecia un grau important de castellanització a la poesia. Joan Boscà (Barcelona) escrivia en castellà. La poesia catalana es caracteritza per la influència d'Ausias March, pels intents d'introduir innovacions mètriques d'Itàlia i per un aire popularitzant i tradicional. Dos poetes: Pere Serafí i Joan Pujol.

Poesia Culta del Barroc

L'estil barroc predomina en la poesia catalana dels segles XVII i XVIII. Imitació dels models poètics castellans caracteritza la poesia catalana en l'aspecte mètric (sonet, hendecasíl·lab, quintilles, dècimes, romanços). Vessant retòric: hipèrbole, batologia, antítesi, paradoxa, metàfora. En l'expressió lingüística abunden castellanismes lèxics i sintàctics.

El Cançoner Popular Català

Cançoner: L'home ha cantat a Catalunya sempre: bressol, camí, treball, guerra, devoció, dona, ball, taverna, insult, dolor, alegria, joc. Han cantat totes les classes socials sobre tots els temes, nivells i registres del llenguatge.

• Cançó popular: popular - no recollida fins al segle XVI / autor culte - imitació popular.
• Goigs, nadales, religioses, de bandolers, corrandes, de pandero, de casament.
• Cançó: gènere folklòric nascut entre el poble i conreat generalment per no professionals, difós per tota la societat gràcies al seu doble vessant expressiu: lletra i música.
• Allunyada de la subjectivitat - expressa el món i els mites d'una col·lectivitat.
• Transmissió oral.
• Autoria anònima.
• Variació i adaptació al llarg del temps.
• Llengua senzilla, amb arcaismes, dialectalismes, predomini de les oracions coordinades.

El Romancer Català

Romancer: Atestat des del segle XV. Consolidació fonamental durant els segles XVI-XVII-XVIII, època de decadència. El poble ha estat l'únic mantenidor i creador. Llengua: popularismes, barbarismes, incorreccions, repeticions. Temàtica: sentimental, fantàstica, narrativa. La seva coneixença prové de la tradició oral - al segle XIX Manuel Milà i Fontanals i Marian Aguiló en van recollir la major part.

Arrels del Romancer

• Ultrapirenenca (XV): 3 tambors, presó rei França, presó Lleida.
• Castellana (XVI).
• Autòctona:
  • Històrics: Comtat Gran, Bac de Roda, Guerra de la Independència.
  • Bandolers (XVI-XVII): Perot Rocaguinarda, Joan de Serrallonga, trabucaires i contrabandistes (XIX): Xafarroques, Pau Xemeneia, el Cabrer.
  • Diners: Hereu Riera, Testament Amèlia, Rei Mariner, Comte Arnau, Dama d'Aragó.