Literatura Catalana: Rodoreda, Espriu i Martí i Pol

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda és una de les autores catalanes més importants del segle XX. La seva obra ha estat traduïda a gairebé totes les llengües i continua sent profusament reeditada. En general, els temes rododerians són les relacions tenses, frustrants, la incomunicació entre l’home i la dona en el marc de la parella. La dona, més aviat passiva, és explotada per l’home i la societat. Un dels aspectes més rellevants de l’obra de Mercè Rodoreda és la riquesa dels símbols. Alguns d’ells –l’aigua, les flors– són universals, d’altres sorgeixen de la realitat –els arbres, el mirall, les joies, la rata–. A més, cada novel·la té un símbol dominant. La flor, a Aloma, significa la infància i la felicitat. El colom, a La plaça..., l’opressió. A Mirall trencat, el jardí i l’aigua, la infantesa i la mort.

La ploma de Mercè Rodoreda és capaç de transformar la llengua col·loquial en literatura. Una llengua aparentment senzilla i popular i, tanmateix, d’un delicat lirisme. L’estil de Mercè Rodoreda, qualificat per Carme Arnau com a “escriptura parlada”, no és una reproducció estricta de la llengua oral, sinó un artifici, una creació lingüística que permet imitar la llengua popular sense caure mai en el vulgarisme o el barbarisme i aconsegueix que frases aparentment quotidianes esdevinguin poètiques. Això ho aconsegueix amb l’ús de frases curtes, el predomini de les juxtaposicions i de les frases coordinades, la tendència quasi obsessiva pel polisíndeton i la repetició d’un mateix mot o d’una construcció gramatical per expressar exasperació o augmentar la tensió dramàtica. Els punts suspensius i l’adjectivació, la personalíssima minuciositat de les descripcions, ressalten el subjectivisme. Una altra constant de l’autora són els sorolls onomatopeics, que contribueixen a crear una impressió de vitalitat. A les darreres obres, les frases curtes alternaran amb les llargues i elaborades amb tons decadents, com a Mirall trencat.

Les seves obres més importants i que alhora representen els diferents períodes creatius que va travessar són:

• La plaça del Diamant (1962), la novel·la que li proporcionà fama i reconeixement. Amb el rerefons de l'arribada de la República i de la guerra civil, La plaça del Diamant narra la història de la Natàlia, una jove com d'altres de la seva època, que accepta sense qüestionar res tot allò que la vida, i el seu marit Quimet, li imposen, fins i tot que li canviïn el nom pel de Colometa. Aquesta resignació acaba amb l'arribada de la guerra. La Natàlia es rebel·la per fi contra tot allò que considera injust. Al final de la novel·la deixarà de ser la Colometa per convertir-se en la senyora Natàlia. Un canvi de nom que significa també un canvi de personalitat. La novel·la és també una crònica fidel de la Barcelona de postguerra i de com va marcar aquest període històric la vida dels seus habitants. Com d'altres novel·les de l'autora, La plaça del Diamant juga amb els símbols. Els coloms que la protagonista cria a casa seva serveixen a Mercè Rodoreda d’element simbòlic per anar mostrant l'evolució a la vida de la Natàlia. A mesura que la seva vida es va quedant sense il·lusions, els coloms del colomar van marxant o es van morint. En alliberar els coloms, la Natàlia s'allibera també d'una part del seu passat i amb el pas dels anys arriba la mitificació. Fent servir com a recurs expressiu el monòleg, Mercè Rodoreda permet que els lectors coneguin els sentiments més profunds de la protagonista. L'autora se serveix d'un estil narratiu simple i planer, carregat de poesia, adequat a la innocència i ingenuïtat de la protagonista.
• Mirall trencat (1975) és la història d’una saga familiar des del seu naixement fins a la seva desintegració, ambientada en una atmosfera de riquesa i ostentació. Al món dels adults, on tothom amaga un secret, es contraposa el món infantil, ple de gelosies. Al centre de la novel·la, la mort i la infància; al fons, el jardí.

La poesia realista o realisme històric

Al voltant del 1960 apareix un nou concepte de poesia: la poesia d’intenció realista i històrica que s’oposa a l’estètica simbolista precedent. Les característiques d’aquesta poesia són:

1. Actitud del poeta. El poeta és un home entre els homes, no un il·luminat.
2. Experiència poètica. La poesia passa a ser l’expressió de l’experiència personal del poeta, compartida amb d’altres persones.
3. Mètode d’abstracció de l’experiència real. Els poemes segueixen el mètode històrico-narratiu i no pas el mitològico-simbòlic.
4. Llenguatge col·loquial i directe. La poesia reivindica la funció comunicativa d’un significat immediat, funció primera i principal de la paraula.
5. Protagonista. El poeta com a persona forma part d’una xarxa de relacions humanes, d’un grup social, de la col·lectivitat.
6. Destinatari. La poesia s’adreça a tots els que tinguin un nivell de cultura suficient per trobar en el poema l’objecte d’interès, d’enriquiment o d’alliberament que aquest ha d’arribar a assolir, i no a un petit nombre d’escollits, l’elit intel·lectual.

Aquestes característiques presideixen la poesia catalana durant tota la dècada dels 60. El realisme ha representat la poesia d’expressió directa i col·loquial, el discurs mític de protesta cívica o política. En acabar-se la resistència antifeixista, la funció de la poesia canvià.

Salvador Espriu

Salvador Espriu és un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. La seva obra constitueix una rigorosa, coherent i lúcida reflexió sobre la condició humana, amb un component cívic i moral, que trobà una gran acceptació social com a encarnació d’un sentiment popular de resistència al franquisme i de reivindicació de la llibertat. Pot dir-se que la mort és el tema principal de la poesia d’Espriu, ens situem doncs davant d’una visió pessimista de la realitat. Espriu és un home d’un extraordinari bagatge cultural que es reflecteix en la seva poesia tant en les referències a diverses mitologies –egípcia, clàssica i hebrea, sobretot– com en un ús extraordinàriament precís i ric del llenguatge. El resultat és una poesia intimista, molt rica en símbols i amb uns temes que comencen sent de caràcter personal per esdevenir, progressivament, col·lectius.

Podem classificar la seva obra poètica en dos blocs:

• El “Cicle líric” o “Cicle de la mort” format per: Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final del laberint.
• Poesia cívica, on destaquen Les cançons d’Ariadna (1949) i La pell de brau.

A més de poesia, Salvador Espriu va escriure quatre peces teatrals: Fedra, Antígona (dues versions separades per més de 20 anys), Primera història d’Ester i Una altra Fedra si us plau. Tota l’obra narrativa d’Espriu va ser publicada abans de la guerra i la conformen les obres El doctor RIP, Laia, Aspectes (llibre de relats) i Ariadna al laberint grotesc (també relats). Amb la seva obra, Espriu crea un univers propi centrat en un espai (Sinera) i en uns personatges que apareixen en diverses obres, fins i tot de gèneres diferents.

Miquel Martí i Pol

L’obra de Miquel Martí i Pol va estar marcada per alguns fets de la seva biografia: la seva condició obrera, la malaltia –una esclerosi múltiple que li impedí de moure’s i parlar amb normalitat– i el compromís amb Catalunya. Martí i Pol utilitza un llenguatge més descriptiu i narratiu que conceptual i això ha facilitat la comunicació amb el lector, la qual cosa l’ha portat a ser el poeta més llegit, conegut i estimat de la poesia catalana contemporània. Els crítics qualifiquen la seva poesia com a marcadament autobiogràfica, “poesia de l’experiència”. La poesia és entesa com un procés de coneixement interior per part del poeta, d’autoanàlisi i, per tant, lligada a l’experiència personal. Martí i Pol entén que la poesia tendeix a expressar el que és essencial de la vida personal i col·lectiva, i a expressar-ho amb senzillesa. L’experiència vital del poeta davant una situació límit, la seva malaltia, és el referent biogràfic que condiciona i determina la vida del poeta i la seva obra. Així, Miquel Martí i Pol, de la seva vida n’ha fet matèria poètica.

En una primera etapa creativa, l’obra de Martí i Pol s’inclou de ple en el corrent anomenat realisme històric. A partir de 1970, quan se li manifesta la malaltia, l’angoixa, la solitud i una certa presència de la mort defineixen un món reduït i tancat, l’únic que percep com a possible amb les noves circumstàncies. Amb tot, no cau mai en la desesperança, sinó que lluita per aferrar-se a la vida, tot i les limitacions. A partir del 1976, Martí i Pol manifesta la superació de l’estat anterior en un conjunt de llibres que posen de manifest un cant a la vida cada cop més esclatant, que arriba al cim amb Estimada Marta (1978) i L’àmbit de tots els àmbits (1981). Ara el poeta aposta pel futur, amb optimisme, amb unes enormes ganes de viure i amb una renovada fe en l’home. Reprèn la poesia amorosa, amb un matís fins i tot eròtic, i convida el lector a una reflexió cívica sobre la necessitat d’aportar cadascú el que pugui en la construcció del país comú. Aquest nou moment es defineix a través de tres vies: la fe en el futur, l’erotisme i la reflexió cívica.

En els llibres que publica a partir dels anys 90, la poesia de Martí i Pol presenta un nou tombant definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat, sensacions íntimes accentuades pel pes dels anys. D’aquesta darrera etapa, marcada també per llargs períodes de silenci, són Un hivern plàcid (1994) i Llibre de solituds (1997). A més de la poesia, Martí i Pol va conrear també la prosa: un llibre de narracions, Contes de la vila de R. i altres narracions (1978), dos volums de memòries, un d’articles periodístics i diverses traduccions.