Literatura Catalana: Renaixença, Gèneres i Autors Clau

Textos Expositius: Funció i Tipus

Els textos expositius són aquells que tenen com a funció específica explicar, informar o difondre una qüestió o tema a fi de fer-lo o donar-lo a conèixer a algú. S'empren molt sovint en l'àmbit acadèmic, pel seu caràcter explicatiu i didàctic. Aporten la informació necessària per a difondre les dades de les ciències i de la tècnica.

Segons el destinatari, poden ser:

Textos Especialitzats: Característiques

Redactats per professionals de la matèria, que s'adrecen a un sector restringit d'estudiosos i que serveixen per a intercanviar informació. S'hi exposen processos científics, treballs d'investigació, etc., com ara en enciclopèdies.

Ortografia Catalana: Vocals i Dígrafs

Vocals

La vocal 'a' és sempre oberta (à). La vocal 'u' és sempre tancada (ú). Les vocals 'e' i 'o' poden passar de obertes a tancades en les paraules derivades.

Dígrafs

Dígrafs que se separen: rr, l·l, ss, sc, tj, tg, tx, tl, tll, tm, tn, tz, mm, nn.

Dígrafs que no se separen: ll, ny, qu, gu, ig.

Els Jocs Florals: Origen i Impacte Cultural

Els Jocs Florals són un concurs o certamen poètic originari de l’Edat Mitjana que es va reprendre el 1859. Foren molt importants perquè crearen un públic lector, afavoriren l’aparició d’editorials, contribuïren a donar un cert prestigi a la nostra cultura escrita i possibilitaren l’aparició de nous autors. Els temes que s’hi tractaven eren la Pàtria, la Fe i l’Amor.

Poetes de Guant: La Veu Conservadora

Els Poetes de Guant eren burgesos conservadors que s’oposaven a la politització de la Renaixença. Els poemes els escrivien en una llengua antiga que anomenaven llemosí. Cantaven a una pàtria idealitzada, molt allunyada de la realitat social. Destaquen autors com Teodor Llorente i Vicent B. V. Querol.

Poetes d'Espardenya: L'Expressió Popular

Els Poetes d'Espardenya pertanyien a les classes socials humils amb ideals liberals i no tenien una formació literària. Tingueren un gran èxit entre les classes populars; propugnaven l’ús del valencià que ara es parla, una llengua col·loquial sense cap preocupació per la gramàtica que retratava una realitat social castellanitzada i diglòssica. Autors destacats: Eduard Escalante i Constantí Llombart.

El Teatre a la Renaixença: Tendències Principals

Durant la Renaixença, l’ascens de la burgesia i de les classes mitjanes urbanes va fer créixer l’interès pel teatre. A partir de l’any 1850, l’activitat teatral presenta dues tendències clarament diferenciades: teatre culte i teatre popular.

Teatre Culte: Romanticisme i Estil

La producció teatral culta, basada en les idees del Romanticisme, recrea ambients històrics, presenta personatges dominats per fortes passions amoroses i per l’afany de llibertat, i s’expressa per mitjà d’un nivell de llengua elevat i arcaic. Els autors més representatius d’aquesta tendència són:

Frederic Soler (Serafí Pitarra)

Frederic Soler (1839-1895), conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra, va començar escrivint obres on criticava la societat i la política del seu temps fent servir una modalitat de llengua molt col·loquial, com Els castells dels Tres Dragons. Posteriorment, va evolucionar cap a la producció de drames romàntics com El Ferrer de Tall.

Àngel Guimerà: Vida i Obra Dramàtica

Àngel Guimerà (1845-1924) ha estat considerat el gran renovador de l’escena teatral durant la Renaixença. Fundà i dirigí la revista La Renaixença, fou nomenat membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1904 va ser proposat per al Premi Nobel de Literatura.

Etapes de l'Obra de Guimerà

• Etapa Romàntica: Influenciat pels corrents romàntics del teatre històric, escrigué obres en vers com Gala Plàcidia (1879), Judith de Welp (1883) o Mar i cel (1888). Es tracta de tragèdies que recreen ambients passats des d’un punt de vista subjectiu, on es posen en relleu la passió humana i els conflictes interns dels personatges.