Literatura Catalana: Renaixement, Barroc, Neoclassicisme i Rondallística

El Renaixement

El Renaixement s'inspira en les idees i en l'art clàssic de Grècia i Roma. Es desenvolupà a Itàlia als segles XIV i XV i s'estengué poc a poc per Europa. La producció literària en català fou escassa i es mantingué fidel a la tradició medieval, tot i que incorporà els nous corrents italians. Durant el Renaixement es produeix, d'una banda, la renovació de la poesia i l'aparició de nous gèneres com l'assaig i, d'altra banda, un canvi d'actitud envers l'ús de la llengua literària.

Autors i Obres Destacades del Renaixement

• Joan Lluís Vives i Marc (1492-1540): Nascut a València en una família de tradició jueva, estudià filosofia i visqué a Bruges. Escrigué en llatí, que era la llengua de cultura del Renaixement, sobre temes com l'ordenació ciutadana o sobre l'ànima humana i els fonaments del cristianisme. Dugué a terme una important activitat pedagògica.
• Joan Boscà i Almogàver (1490-1542): Barceloní que escrigué en castellà. Fou dels primers escriptors que introduí la mètrica italiana a la península Ibèrica, com el sonet.

Tendències Poètiques

Dins la poesia del Renaixement, podem identificar quatre tendències principals:

1. L'herència d'Ausiàs March.
2. La poesia popular i tradicional.
3. La poesia satírica.
4. La lírica que segueix les innovacions italianes.

• Pere Serafí: Nascut a Itàlia, seguí l'estil del Renaixement italianitzant i és autor d'una obra poètica variada. Mostra la influència de Petrarca i March i combina formes tradicionals amb mètriques renaixentistes italianes i franceses.

El Teatre Renaixentista

En el teatre, destaquen El cortesano, de Lluís Milà, i La vesita, de Joan Ferrandis d'Herèdia. Aquest últim fou un poeta de caràcter popular i autor de peces teatrals bilingües de tipus renaixentista. La vesita mostra la influència de la literatura satírica i reflecteix el canvi lingüístic que s'hi produïa en favor del castellà; el llenguatge fresc i espontani de les dones contrasta amb el castellà artificiós dels homes i personatges importants.

La Prosa Renaixentista

La prosa introdueix el gènere de l'assaig i mostra interès per diverses temàtiques: prosa religiosa continuadora de la tradició medieval, la prosa epistolar i la historiogràfica. Obres destacades són la Història i siti de Mallorca, de Joan Binimelis, i els Col·loquis de la insigne Ciutat de Tortosa.

El Barroc

Des de mitjan segle XVI, els conflictes i guerres o les actuacions de la Inquisició trencaren l'ímpetu, la vitalitat i la confiança dels renaixentistes i degradaren el tracte social. El terme "barroc" ha estat interpretat com allò que és lleig en l'art, o bé excessivament adornat. Les contradiccions i crisis socials del segle XVII són el referent d'una literatura que descriu la realitat en termes de contrastos i oposicions. Hi ha una tendència a l'exageració. L'art barroc pretenia impressionar i, en cert sentit, deformava la realitat en un joc entre la realitat i l'aparença, que podia arribar a la caricatura satírica o al tractament de temes que continguessin una certa lletjor. Dins el Barroc, trobem dos corrents literaris:

• El conceptisme: Tendia als jocs d'enginy.
• El culteranisme: Cercava la bellesa formal mitjançant un estil recarregat.

La Literatura Barroca en Català

Al segle XVII, la narrativa i el teatre en català quedaren reduïts a les manifestacions populars; en canvi, la producció poètica és abundant. La poesia es caracteritza per l'excés retòric i la imitació dels temes i les formes castellanes. A aquesta influència és deguda la introducció dels romanços i d'altres formes italianes que arriben a través d'autors castellans, com és el cas del sonet, considerat durant el Barroc com l'estrofa més perfecta.

Autors del Barroc

• Francesc Vicent Garcia (1579-1623), conegut com el "Rector de Vallfogona": Nasqué a Tortosa i fou l'escriptor més destacat del moment. La seva poesia tracta els temes d'amor, desengany, el pas del temps i la mort. El seu estil pot ser elegant i artificiós, com en els sonets i dècims, o més popular, burlesc i irònic. L'estil burlesc creà el corrent anomenat vallfogonisme.
• Francesc Mulet (1624-1675): És conegut com el principal exponent del vallfogonisme a València.

No tota la literatura catalana de l'època fou circumstancial, sinó que els escriptors morals i didàctics aconseguiren èxits remarcables. Un gènere molt conreat fou el dietari personal, que recull testimonis de l'època.

El Neoclassicisme

A mitjan segle XVIII es produí l'esgotament del model artístic del Barroc i aparegué la Il·lustració, un moviment protagonitzat per la burgesia com a classe social ascendent que aspirava al poder polític i a la transformació de la societat. En l'àmbit artístic, l'estètica dels il·lustrats fou anomenada Neoclassicisme i suposà un retorn als models clàssics grecollatins i als ideals d'harmonia i equilibri. Tingué una curta durada, ja que una nova sensibilitat, que anticipava el Romanticisme del segle XIX, s'estengué per tot Europa. La literatura neoclàssica, com a conseqüència de l'afany científic i investigador, fou sobretot didàctica, i l'assaig fou un gènere molt conreat.

Les Apologies de la Llengua Catalana

Durant la segona meitat del segle XVIII, aparegueren diversos estudis lingüístics, gramàtiques, diccionaris i nombroses apologies de la llengua catalana que contribuïren a la presa de consciència lingüística dels parlants i establiren les bases de la recuperació a què aspirà la Renaixença del segle XIX.

La Producció Literària del Segle XVIII

Les tendències estètiques durant el segle XVIII foren: la continuació del Barroc, les formes neoclàssiques i la literatura popular. La poesia barroca fou conreada pels barcelonins Agustí Eura i Ignasi Ferreres; la poesia neoclàssica s'arrelà sobretot a Menorca, on l'ocupació anglesa afavorí el pensament il·lustrat.

• Lluís Galiana (1740-1771): Escrigué en castellà i en llatí part de la seva obra i en català la narració costumista Rondalla de rondalles. És una obra d'un gran interès lingüístic, ja que recull el català col·loquial de l'època i nombrosos refranys, proverbis, dites, dialectalismes, frases fetes i expressions populars.
• Rafael Amat (1746-1819), barceloní autor d'un dietari, Calaix de sastre: Obra de memòries escrita amb un llenguatge col·loquial, farcit de castellanismes. Ens presenta amb humor i detalls pintorescs un recull de costums i personatges.

El Segle XVIII a Menorca: Joan Ramis

Durant els anys de dominació britànica, Menorca queda al marge de la situació crítica que pateixen la resta de territoris de llengua catalana, i pot mantenir el català com a llengua oficial. A més, s'importen les tendències il·lustrades i neoclàssiques. Un bon exemple és la creació de la Societat Maonesa de Cultura, fundada per Joan Ramis, que reunia la major part d'intel·lectuals de l'època. El català era la llengua oficial i obligatòria.

Joan Ramis (1746-1819)

És l'intel·lectual més destacat de la literatura catalana neoclàssica. La seva obra literària es pot dividir en tres períodes:

• Entre 1762 i 1765: Crea unes composicions que denoten la influència barroca adquirida quan era estudiant a Mallorca.
• Entre 1765 i 1783: Incorpora les formes i els temes neoclàssics.
• Entre 1783 i 1818: La producció és escrita pràcticament en castellà, excepte una trentena de composicions en vers publicades amb el nom de Poesies burlesques i amoroses.

Lucrècia

És la millor obra dramàtica de Joan Ramis. Es tracta de la primera i més important mostra del Neoclassicisme a la literatura catalana, on adapta un episodi de la història de Roma respectant les unitats de temps, lloc i acció.

La Literatura Popular

Durant els segles XVI, XVII i XVIII, si bé es produeix la decadència de la literatura culta, la literatura popular aconsegueix una gran vitalitat. Entre els gèneres populars hi ha el tema religiós.

• El romanç: Fou el gènere més habitual. És una composició d'un nombre indeterminat de versos d'art menor i rima assonant dels versos parells. Els romanços recreaven els fets històrics amb una estructura narrativa i un fort dramatisme i contingut emotiu.
• Les cobles o glosses: Són cançons de quatre versos heptasíl·labs, amb gran varietat temàtica: amor, enyorança, treball...
• Els diàlegs: Són peces curtes dialogades en vers; composicions, sovint de versos heptasíl·labs, en forma de monòleg o diàleg dramàtic, amb intenció irònica, que recitaven els col·loquiers.

La Rondallística

És una narració breu en prosa, anònima, sobre uns fets que es presenten com a imaginaris, i que es transmeten oralment, de generació en generació. Els texts de rondalles són els més canviants de tota la literatura popular pel fet que són en prosa, la qual cosa comporta que el narrador no està sotmès a la forma rígida i regular del vers, i tracten sobre fets imaginaris, amb la qual cosa no estan lligats amb la realitat. Aquests contes se situen en un espai i en un temps indefinits.

Classificació de Rondalles

• De bèsties: Són formes narratives breus i senzilles que desenvolupen un sol tema. Els animals que hi apareixen actuen i parlen com a éssers humans i tenen les seves mateixes necessitats.
• Meravelloses: Són les més complexes a nivell argumental, ja que desenvolupen un tema central amb tota una sèrie de motius secundaris. Contenen elements meravellosos d'origen no cristià, com objectes màgics...
• Humanes: Tenen una estructura molt diversa. Poden desenvolupar un tema central amb un seguit de motius secundaris entrellaçats o bé poden desenvolupar un tema simple. Es tracta de rondalles amb un caràcter marcadament realista. Les trames narratives giren al voltant de qualitats o defectes dels protagonistes, amb la qual cosa es destaca l'element moralitzador i didàctic.
• De forma fixa: Són formes narratives molt breus i simples que desenvolupen un sol tema. El que caracteritza aquestes rondalles no és el contingut, sinó la rigidesa de l'estructura formal i la finalitat didàctica i lúdica.