Literatura Catalana Postguerra i Transició: Narrativa, Poesia i Assaig

La Narrativa Catalana Postguerra: Context i Condicionants

La pèrdua de la guerra comportà l'extinció de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Amb les institucions democràtiques abolides, els partits polítics declarats il·legals i els sindicats anul·lats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament ni d'expressió, la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica. La cultura valenciana sofrí aleshores un intens procés d'espanyolització i castellanització. Molts escriptors patiren depuracions professionals, deportacions o penes de presó. El nombre dels que escolliren l'incert camí de l'exili fou també considerable. La dictadura del general Franco tallà de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil. D'altra banda, els que començaren a escriure a partir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referències. La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models exteriors, féu que la producció narrativa valenciana coetània es mantinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes. Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les que:

• responien al model del realisme del segle XIX (ex: L'ambició d'Aleix d'Enric Valor, 1960);
• presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica o sentimental (ex: Vides planes, 1962, i L'últim serf, 1965, de Maria Ibars);
• o bé transmetien inquietuds catòliques (I la pau de Miquel Adlert, 1953) o socials (La dona forta de Maria Beneyto, 1967).

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa cultural, malgrat una quantitat enorme d’obstacles. El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural. Fins a la fi de la dècada dels seixanta els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil, present tant a La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda com a Incerta glòria de Joan Sales, considerades les millors del moment. També s’escrigueren novel·les realistes i de recreació d’un món mitificat, com Els horts de Martí Domínguez Barberà, i Bearn, on Llorenç Villalonga novel·là la vida de don Toni de Bearn, un vell aristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de la Mallorca rural del segle XIX.

Mercè Rodoreda: Guerra, Exili i Creació Literària

La producció literària de **Mercè Rodoreda** (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva, 1983) està profundament vinculada a la seua biografia, marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure. La seua obra travessa un dels eixos de la literatura moderna occidental, ja que esdevé contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili. Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura catalana moderna. Com va succeir amb tots els autors de la seua generació, la seua obra està marcada per la Guerra Civil espanyola, una guerra que trencà vides, amors i famílies i que conduí a la infelicitat, la destrucció i al desarrelament de l'exili. L'experiència de l'exili amplia els límits del realisme literari, que de cap manera són suficients per a llegir Rodoreda, per a compartir la memòria del món des del qual ens parlen els seus llibres i els seus personatges. L'obra de Rodoreda és també una reflexió sobre la feminitat i l'amor. L’experiència de la guerra capgirà profundament la vida de la jove periodista que, entre 1933 i 1934, feia periodisme polític, publicava interessants entrevistes a literats del moment i escrivia les primeres novel·les, que no són les que li han donat fama. Però la guerra representà per a ella l'inici del seu veritable jo narratiu, el d'Aloma (1938), una novel·la d'inspiració autobiogràfica que l'autora reescriuria completament trenta anys més tard. Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962), no té res a veure amb l'exili, perquè la protagonista, Colometa, forma part, precisament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d'aprenentatge literari que **Mercè Rodoreda** va fer pas a pas, ja que va haver de viure durant molts anys, primer a diverses poblacions de França, treballant com a costurera, i després a Ginebra. En els seus contes, i també en les seues últimes novel·les (Viatges i flors, 1980; Quanta, quanta guerra..., 1980; La mort i la primavera, 1986), apareix un ventall extraordinari d'exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i, en particular, el monòleg interior. L'exili travessa tota l'obra rodorediana i li dóna sentit. A Ginebra duia entre mans, al mateix temps, les primeres versions del que amb el temps serien La plaça del Diamant (1962), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974) i La mort i la primavera (1986). Entre aquestes opcions, als anys cinquanta va optar per escriure La plaça del Diamant: una opció literària que li va permetre usar l'exili com a territori de reconstrucció de la memòria narrativa.

La Poesia de Salvador Espriu: Intel·lectualisme i Compromís

**Salvador Espriu i Castelló** (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona, 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. A causa de les commocions de la Guerra Civil, fou un altre escriptor oficinista, com **Franz Kafka** o **Fernando Pessoa**, autors, com ell, també hermètics i cabalistes. L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, i la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX. En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). Els quatre llibres següents —Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955)— formen l’anomenat cicle líric. Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat. La posició mística de Final del laberint canvià amb La pell de brau (1960), sens dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l’obra va semblar extremadament modern, malgrat la vaguetat social del discurs del poeta, que només es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau, Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància, i tècniques antigues (ús personal dels símbols i mescla de sàtira, èpica i elegia). No obstant això, el llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment, així com pel fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l’Espanya jueva), la qual cosa va actuar com a catalitzador d'una nova actualitat del poeta, fins i tot a nivell internacional. La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats i cantats per **Raimon** (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

La Poesia Catalana Actual: Simbolisme i Experimentalisme

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de **J. V. Foix** i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de **Pere Gimferrer**, i Poesia rasa (1970), de **Joan Brossa**. La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:

• Nous paràmetres del codi textual: La pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa.
• Pràctica rebel: Connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.—, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
• Nous valors de la paraula poètica: La paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
• La poesia, eina d'investigació: La poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees, que donà lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.
• Nous arguments: Els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

L'any 1973, la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana (Llibres del Mall, 1973, de **Ramon Pinyol** i **Xavier Bru de Sala**), s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren **Joan Navarro** (Grills esmolen ganivets a trenc de por, 1974) i **Salvador Jàfer** (L'esmorteïda estela de la platja, 1974). L’antologia d’**Amadeu Fabregat** (Carn fresca, 1974) recollí aquest canvi d’orientació. Durant els anys 80, la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del "jo", a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament, s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del segle XX: **Foix**, **Brossa**, **Espriu**, **Estellés**, **Pere Quart**. Als anys 90, abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat, i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

L'Assaig de Joan Fuster: Precursor i Referent del Segle XX

**Joan Fuster** és l'assagista més important i més modern de la literatura catalana del segle XX. Fou també un gran precursor del gènere, en especial al País Valencià, on no hi havia antecedents d'importància. Però també a Catalunya, on després del desastre de la Guerra Civil els assagistes escassejaven (**Josep Ferrater Mora**, **Jaume Vicens Vives**). Fuster és autor d'una extensa obra literària de gran diversitat temàtica. Les seues reflexions se centren en l'ésser humà, tant en aspectes bàsics i quotidians com en les inquietuds generals de la seua època. Amb els seus plantejaments, Fuster reflexiona i fa reflexionar els lectors sobre els problemes actuals amb una visió universalista. Els articles de diari de Fuster són assajos en miniatura. Amb El descrèdit de la realitat (1955), començà una brillant carrera d'assagista, de vasta amplitud temàtica, amb un estil incisiu i amb adjectius hàbils i precisos. Després publicà molts altres títols:

• Les originalitats (1956)
• Figures de temps (1957)
• Indagacions possibles (1958)
• Judicis finals (1960)
• Diccionari per a ociosos (1964)
• Causar-se d'esperar (1965)
• L'home, mesura de totes les coses (1967)
• Consells, proverbis i insolències (1968)
• Examen de consciència (1968)
• Diari 1952-1960 (1969)
• Babels i babilònies (1972)
• Sagitari (1985)

Aquestes obres responen a un humanisme clàssic i ètic. També s'hi pot constatar la influència dels moralistes i racionalistes francesos, de **Montaigne** als enciclopedistes. Fuster tracta diversos aspectes de la cultura i de la vida quotidiana, i planteja temes que van de la història a la política. Des del primer moment també publicà treballs erudits sobre història i literatura, amb obres com Ausiàs March: Antologia poètica (1959) i altres. El 1962 publicà Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià. Dins d'aquesta temàtica també escrigué nombrosos estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges:

• Combustible per a falles (1967)
• L'Albufera de València (1970)
• Un país sense política (1976)
• Destinat sobretot a valencians (1979)
• Ara o mai (1981)

La força de la seua personalitat intel·lectual i l'extensió de la seua obra han superat l'àmbit literari estricte i s'han projectat sobre la vida cultural i civil valenciana i catalana. Des de la dècada dels seixanta fins a la seua mort, fou una de les figures més representatives i més influents de la cultura del país.

Joan Francesc Mira: Antropologia i Identitat en l'Assaig

**Joan Francesc Mira** ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. L'article d'opinió és, en les seues mans, un assaig en miniatura. Mira ha après de Fuster els recursos essencials del gènere. Suggereix i argumenta amb gràcia, maneja molt bé la ironia i és un veritable mestre de l'adjectiu. Els coneixements antropològics de l'autor li resulten molt útils per analitzar qüestions fonamentals allà on altres només veurien aspectes superficials. Quan observa un poble, un territori o un costum, Mira compara allò que descriu amb allò que passa al nostre país. Si observa coses que no tenen comparació amb els costums locals, ho constata amb enveja, sorpresa, ironia o curiositat. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l'evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear consciència col·lectiva, i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos molt concrets, ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L'eix genèric d'aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se'n deriven, especialment el seu ús polític. És un escriptor plenament arrelat al país, conscient de les seues virtuts però també de les seues mancances, que observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per l'experiència vital, per la lectura i per la seua dedicació a l'escriptura. Els clàssics i l'humanisme, la democràcia i la raó, sustenten la seua forma analítica i reflexiva d'examinar la vida.