Literatura Catalana Postguerra: Teatre i Poesia

Renovació Teatral: Postguerra als Anys 70

La trajectòria del teatre en la nostra llengua va de menys a més a partir de la Guerra Civil. El règim franquista va prohibir qualsevol mostra de literatura en català o valencià, inclòs el teatre i, en conseqüència, el gènere es va desvincular dels corrents innovadors que es desenvolupaven a Europa o Nord-amèrica. Fou, però, després de la Primera Guerra Mundial, l’any 1946, que la censura autoritzà representacions teatrals en la nostra llengua. Tot i això, es tractava d’un teatre tímid i sense aspiracions de crítica social fins que alguns autors (Faust Hernández Casajuana o Rafael Martí Orberà) plantejaren a la premsa la necessitat que el teatre reflectira temes compromesos amb la situació del moment.

Els primers moviments cohesionats els trobem a Catalunya l’any 1955, quan es fundà l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). El seu mèrit estigué a representar clàssics (Shakespeare o Txèkhov), editar traduccions d’autors europeus (Ionesco, Brecht) i escenificar textos d’autors catalans com Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo. El fet decisiu seria la creació l’any 1960 de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, impulsora dels nous corrents teatrals que desembocarien en el teatre independent dels anys 70.

Al País Valencià, la renovació fou possible gràcies a les institucions existents (Lo Rat Penat, l’Ateneu Mercantil, etc.) i als autors que, a la seua empara, treballaren per modernitzar l’escena valenciana. A tall d’exemple, Martí Domínguez o Joan Alfons Gil Albors.

Característiques del Teatre Actual

A partir dels anys seixanta, just quan el govern franquista es veu obligat a obrir-se a Europa, comença a aparèixer en l’ambient universitari un moviment teatral que s’oposa al teatre comercial sense pretensions de l’època. D’aquesta manera, va nàixer el teatre independent. Aquest model teatral s’oposava obertament al règim polític del moment i demanaven tres coses:

• La professionalització del teatre.
• La lluita social i política.
• La innovació dels gèneres, basada en la improvisació.

Encara que en un principi aquesta nova forma de teatre va sofrir moltes limitacions administratives i polítiques, va aconseguir crear un públic nou i renovar el panorama teatral. És molt destacable el fet que aquest teatre incorporà noves tècniques (el mim, els gestos, la festa al carrer, i fins i tot, la participació del públic) i li llevà importància al clàssic guió (improvisació). El teatre es reinventà i sortí dels edificis teatrals clàssics per instal·lar-se en qualsevol indret, al servei del públic més popular. Així podem esmentar Els Joglars, que fou el primer d’aquests grups, El Tricicle, Els Comediants o Xarxa Teatre.

Tot i això, també cal destacar autors individuals que han triomfat al marge d’aquest teatre grupal. Alguns d’ells són Jordi Teixidor, Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel, Carles Alberola o Rodolf Sirera.

Tendències Poètiques: Postguerra als Anys 70

Contràriament al que semblaria lògic, la postguerra suposà un període de relativa vitalitat per a la poesia en valencià. De fet, aparegueren les primeres revistes literàries de postguerra (Esclat, Sicània, o el suplement literari de la Societat Castellonenca de Cultura) o les primeres editorials (Torre, Lletres Valencianes, Sicània). Durant aquest període, la poesia es convertí en el gènere més important i el més conreat. Tant és així que coincidiren diverses generacions de poetes: els d’abans de la Guerra Civil (Carles Riba, J.V. Foix, Carles Salvador) i els joves (Xavier Casp, Joan Brossa i Gabriel Ferrater, entre d’altres).

Podem dividir aquest període en dues etapes:

Primera etapa (1939-1951): Conviuen autors i tendències. D’una banda, els simbolistes com Espriu o Riba, que basaven la seua poesia en l’allunyament de la realitat i en l’hermetisme expressiu (poc comprensible). En segon lloc, trobem un grup que vol mantenir l’esperit avantguardista com Joan Perucho i, sobretot, J.V. Foix. En darrer lloc, també hi trobem la poesia realista, que es desenvoluparà en la dècada dels 50 i 60.

Segona etapa (1951-1969): Es caracteritza sobretot pel predomini de l’estètica realista (Vicent Andrés Estellés) que anirà abandonant el llenguatge abstracte del simbolisme i desembocarà en el realisme més compromés durant els anys 60. Les composicions realistes denunciaran molt clarament les injustícies socials i la manca de llibertat personal i col·lectiva de la dictadura franquista. Molt en sintonia amb aquesta poesia realista estigué el moviment de la “Nova Cançó”, amb un grup molt nombrós de cantautors que emetien missatges antifranquistes i que defensaven, per damunt de tot, la llibertat. Com a exemple, tenim Raimon, un dels primers amb la seua cançó Al vent.

Aportacions de Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé biològica i la característica més destacable és que retratà admirablement la vida quotidiana amb temes com l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp o la dona.

Dins d’aquest conjunt de temes, destaca el sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble valencià, mostrant la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim anihilador i repressiu. Es tracta, sens dubte, d’una poesia molt personal que, al capdavall, defineix la València de la dictadura. Tot i que podria semblar a primera vista una crònica amarga d’una època concreta, no es queda en la negativitat, ja que l’esperança és quasi sempre present en el missatge poètic.

Un altre tema recurrent en Estellés és l’amor. I més concretament el sexe explícit i cru, tractat com mai abans en la poesia catalana o valenciana. Tanmateix, el que més sorprén de la seua poesia és la llengua col·loquial usada, comprensible per tothom, però adornada amb adjectius i metàfores que li atorguen un to culte.

Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es llig no només amb facilitat, sinó sobretot amb passió.