Literatura Catalana de Postguerra i Renovació: Villalonga, Espriu i Marçal

La Literatura Catalana de Postguerra: Villalonga i Espriu

La postguerra espanyola va suposar un període de gran dificultat per a la literatura catalana, marcada per la censura i la repressió cultural del règim franquista. Tot i això, a partir de 1947 es va començar a permetre, tímidament, la publicació d'obres en català, i diverses editorials van treballar per acostar la literatura catalana al públic. Aquest procés, lent i complicat, culminaria en una certa estabilitat durant la dècada dels seixanta, gràcies també a la instauració de premis literaris que van estimular la creació en llengua catalana.

Durant la postguerra, a diferència de l’etapa de preguerra, no es van poder formar moviments literaris cohesionats per la manca de revistes i plataformes culturals. En aquest context, la producció literària es va centrar en figures individuals com Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu, que van continuar els corrents iniciats abans de la guerra, com la novel·la psicològica o el simbolisme poètic. Al mateix temps, molts autors exiliats van desenvolupar una narrativa centrada en l’experiència de l’exili, dividida en dues línies principals:

• La narrativa testimonial, que relata vivències reals amb valor documental i de denúncia.
• La narrativa de reflexió, que explora qüestions existencials des del trauma personal, com es pot veure en obres de Pere Calders.

L'Obra de Llorenç Villalonga: Novel·la Psicològica i Bearn

Villalonga va rebutjar la narrativa convencional i es va decantar per la novel·la psicològica, inspirant-se especialment en l’obra de Marcel Proust i en les idees estètiques d’Ortega y Gasset. El centre de les seves novel·les són els personatges i els seus mons interiors, amb molt poca acció externa. Hi destaca la nostàlgia per un passat perdut, especialment el món aristocràtic anterior a la Guerra Civil, i una exploració profunda de les contradiccions personals mitjançant tècniques pròpies de la psicoanàlisi. L’anàlisi psicològica, la reflexió filosòfica i la crítica a la societat tradicional mallorquina són constants a la seva obra. Entre les seves catorze novel·les, destaquen Mort de dama (1931), La novel·la de Palmira (1952) i, sobretot, Bearn o la sala de les nines (1961).

Bearn o la sala de les nines és considerada l’obra mestra de Villalonga. Publicada originalment en castellà el 1956 i en català el 1961, la novel·la narra la decadència d’una família aristocràtica mallorquina a través de la veu de Joan Mayol, capellà i confident de la casa de Bearn. El protagonista, Don Toni, encarna l’home culte i racionalista en crisi davant la religió i la tradició, mentre que la seva esposa, Maria Antònia, simbolitza l’ordre i l’estabilitat. Amb un to melancòlic i introspectiu, l’obra reflecteix la fi d’una manera de viure i el xoc entre tradició i modernitat. Temes com la nostàlgia, el pas del temps, la memòria i la complexitat psicològica dels personatges convergeixen per construir una reflexió profunda sobre la condició humana i la desaparició d’un món antic.

Maria-Mercè Marçal: Poesia, Feminisme i Renovació

A partir dels anys setanta, la literatura catalana va experimentar un notable canvi de rumb: l’abandonament de l’estètica realista i l’aposta per la imaginació i l’experimentació com a eixos centrals. Aquesta renovació literària es va produir en un context de transformació social i política, marcat pel declivi de la dictadura franquista i el retorn dels escriptors exiliats. En aquest panorama emergent, va destacar la figura de Maria-Mercè Marçal, una poeta que, amb veu pròpia i compromesa, va esdevenir una de les màximes representants de la poesia catalana contemporània. La seva obra aplega temes com el feminisme, la identitat nacional i l’expressió de l’experiència personal, tot combinat amb una estètica innovadora i trencadora.

Durant la dècada dels setanta, la literatura catalana va viure una revifada, especialment en l’àmbit poètic. Molts joves autors van rebutjar el realisme històric dominant fins aleshores i van recuperar influències avantguardistes i clàssiques, com les de Josep Carner, Joan Brossa o Salvador Espriu. Aquesta etapa es va caracteritzar per l’experimentació formal, l’exaltació de la imaginació i una obertura temàtica cap a l’eros, la crítica social i la introspecció. També s’hi va observar una interrelació entre disciplines com la música, la pintura o el cinema. Tot plegat reflectia una societat en transició i una literatura que cercava nous camins expressius i ideològics.

La Veu Poètica de Maria-Mercè Marçal

L’obra de Maria-Mercè Marçal es caracteritza per una veu poètica rebel, femenina i íntimament compromesa amb la societat. Els seus versos combinen una profunda càrrega simbòlica amb una clara voluntat de denúncia i reflexió.

Temes com el feminisme, la sexualitat, la maternitat, la identitat nacional i la mort són constants en la seva producció. L’ús d’un llenguatge ric, sovint sensual i carregat d’imatges, així com una estructura formal treballada, evidencien una clara voluntat literària d’experimentació. L’evolució de la seva obra mostra un pas de la poesia més política a una de més introspectiva i existencial, tot mantenint sempre una profunda exigència estètica.

Biografia de Maria-Mercè Marçal i Serra

Maria-Mercè Marçal i Serra va néixer a Barcelona l’any 1952, però va créixer a Ivars d’Urgell, un entorn rural que va influir profundament la seva sensibilitat literària. Va estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona (UB), on es va implicar en la lluita política i cultural, destacant pel seu activisme feminista, nacionalista i antifranquista. Va ser membre del PSAN i va participar en diversos moviments de renovació cultural. El 1973 va fundar l’editorial Llibres del Mall, juntament amb altres escriptors com Ramon Balasch i Xavier Bru de Sala. Marçal va combinar la seva tasca com a escriptora amb la docència i, abans de la seva mort prematura el 1998, va impulsar el Comitè d’Escriptores del PEN Club.

"Cau de llunes": L'Inici d'una Trajectòria

Cau de llunes, publicat el 1976, és el primer llibre de poemes de Maria-Mercè Marçal i un dels més emblemàtics. En aquesta obra ja s’hi poden veure clarament els grans temes que marcaran tota la seva trajectòria, especialment la reivindicació feminista i la denúncia social. Un dels seus versos més coneguts és la seva “Divisa”:

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

A través d’aquests versos, Marçal sintetitza la seva posició vital i literària.