Literatura Catalana de Postguerra: Novel·la i Poesia (1936-1980)

Narrativa de Postguerra

Període 1936-1946

La novel·la patí molt la censura. Es passà d’un panorama literari al no-res. Es va veure agreujat per la separació entre l’autor i el lector. La conseqüència és la inexistència de corrents novel·lístics i l’aparició de narradors aïllats. L'únic model que implica una certa connexió és el de la novel·la psicològica, que implica una evasió de la realitat.

Trets de la novel·la psicològica:

1. Deixa de banda els fets externs i la trama argumental per centrar-se en la vida del personatge.
2. Els personatges tenen conflictes interns.
3. Ambientació ciutadana.
4. Reflecteixen la crisi de valors morals.
5. Ús del monòleg interior.
6. Fan ús del narrador protagonista que utilitza la tècnica del monòleg interior.

Període 1946-1955

Els anys 50 impliquen per a la novel·la l’aparició de col·leccions del gènere i el sistema de subscripcions com a mesura per restablir el lligam entre autor i lector.

Període 1955-1970

Fou autoritzada per primera vegada una col·lecció de novel·les traduïdes i la novel·la psicològica hagué de competir. El realisme social troba ressò en l’obra de molts autors.

Trets del realisme social:

1. L’heroi individual és substituït per un protagonista col·lectiu d’una classe social.
2. El temps i l’espai estan ben localitzats.
3. La llengua dels personatges reflecteix la llengua del carrer.
4. El narrador és omniscient.

Poesia de Postguerra

Període 1939-1946

La poesia fou el gènere amb més possibilitats de supervivència, perquè té poques exigències econòmiques, però va estar desconnectada dels nous corrents. Això representava una poesia evasiva vinculada als postsimbolistes dels anys 20 i 30. Màxim representant: Carles Riba.

Període 1946-1955

A principis dels 50 hi ha un canvi d’orientació: d’una banda, continuen amb les tècniques simbolistes, però la temàtica se centra en Déu i la mort; també reaparegueren alguns corrents avantguardistes.

Període 1955-1970

El 1959 es tanca el període de domini dels cànons postsimbolistes i pren protagonisme el realisme històric (Josep M. Llompart).

Trets del realisme històric:

1. Té com a objectiu que l’activitat artística contribueixi a la creació d’un sistema basat en el poder del poble.
2. El poeta ha de ser un home més.
3. L’experiència poètica no té una validesa absoluta.
4. El llenguatge ha de ser viu, directe i comunicatiu, i no abstracte.
5. El destinatari ha de ser tothom i no un petit grup.

Període 1970-1980

Entra en crisi el realisme històric i reapareixen corrents avantguardistes; es torna a valorar la poesia per si mateixa, una poesia que evoluciona del realisme a una poesia moral.