Literatura Catalana Postguerra: Narrativa i Teatre

Narrativa després de la Guerra Civil

Després de la Guerra Civil, la repressió que el règim franquista va exercir sobre la cultura catalana va ser implacable. Es van suprimir els organismes culturals, es va prohibir l'ús de la llengua i molts dels intel·lectuals van emprendre el camí de l'exili. La literatura catalana va patir la censura i la repressió. Les línies dominants de la narrativa van ser la novel·la psicològica, l'existencialisme, el realisme màgic i la novel·la d'exili.

Llorenç Villalonga (1897-1980)

La major part de la seva producció literària (narrativa i teatre) es va publicar després de la guerra. És una literatura basada en la pròpia experiència i influenciada per la novel·la psicològica, que se centrava més en la vida interior dels personatges que no en l'acció. La seva primera novel·la, Mort de dama (1931), és una peça clau de la seva obra. Explica l'agonia d'una dama de l'aristocràcia mallorquina. Bearn o la sala de les nines (1961) és una mena d'autobiografia de l'autor, amagat rere el personatge del baró Bearn, i explica els anys de disbauxa a París amb la seva neboda Xima i, posteriorment, l'època de tranquil·litat al costat de la seva dona Maria Antònia. Va adaptar diverses obres narratives al teatre, de manera que aquest gènere reprèn els personatges, els símbols i els mites de les seves novel·les. L'obra Faust (1962) es basa en la primera part de la novel·la Bearn i A l'ombra de la seu en Mort de dama. També cal destacar Desbarats (1965), un recull d'obres breus de to sarcàstic i properes al teatre de l'absurd.

Mercè Rodoreda (1908-1983)

La seva obra està relacionada amb els esdeveniments més importants de la seva vida i es pot identificar amb les tres etapes:

• De joventut: van ser escrites entre 1932 i 1938. Són un conjunt de cinc novel·les que posteriorment l'autora va rebutjar, amb l'excepció d'Aloma (1938), una obra psicològica i simbòlica sobre l'amor i la infelicitat que Rodoreda va revisar i reescriure al cap dels anys.

Després de la guerra, Rodoreda va emprendre el camí de l'exili. L'any 1958, en l'etapa de maduresa, va publicar Vint-i-dos contes, recull de narracions on assaja diverses tècniques literàries. L'any 1962 va publicar l'obra que la va consagrar com a narradora, La plaça del Diamant, en què explica la vida d'una noia d'origen popular (Natàlia) des d'abans de la guerra fins a la postguerra. Es tracta d'una novel·la que descriu el procés de maduresa de la protagonista seguint la tècnica del monòleg. També cal destacar El carrer de les Camèlies (1966).

• L'última etapa: la inicia Jardí vora el mar i el recull La meva Cristina i altres contes, totes dues l'any 1967. En aquest període la narrativa de Mercè Rodoreda evoluciona del realisme cap a la creació d'un univers literari mític i simbòlic, especialment centrat en la idealització d'un món desaparegut i en l'edat de la infantesa. L'obra clau d'aquesta etapa és la novel·la Mirall trencat (1974), la història d'una família barcelonina que va des de principis del segle XX fins després de la guerra i que està narrada des de diverses òptiques (com un mirall trencat) i en un estil poètic i simbòlic. També pertanyen a aquesta etapa La meva Cristina i altres contes (1978), que és un recull de narracions publicades en diverses revistes, i els últims llibres, publicats l'any 1980: la novel·la Quanta, quanta guerra... i Viatges i flors, que narra i descriu de manera poètica països i flors imaginaris. El 1986 es va publicar, pòstumament, La mort i la primavera, una novel·la inacabada que es proposa, en un estil poètic i inquietant, reflexionar sobre la condició humana.

El Teatre durant la Postguerra

Durant la censura literària tan sols s'hi deixa representar sainets costumistes. L'Agrupació Dramàtica de Barcelona fa possible el teatre català a nivell europeu. El 1963 Franco prohibeix l'activitat de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, però l'escola d'art dramàtic Adrià Gual pren el seu relleu. El 1971 aquesta canvia el seu nom per Institut del Teatre. Entre 1960 i 1970 neixen dues agrupacions teatrals importants: Els Joglars i Els Comediants.

Tendències del Teatre

1. Teatre existencialista.
2. Teatre de l'absurd: té l'origen en l'existencialisme i el surrealisme. Autors europeus: Beckett i Ionesco. Característiques: Destrucció de l'escenografia per demostrar la realitat.
3. Teatre d'influència nord-americana: Característiques: to pessimista, els personatges es mouen per impulsos, crítica del sistema nord-americà, vinculat amb la novel·la psicològica.

Joan Oliver (Pere Quart)

Influenciat pel teatre nord-americà. Neix a Sabadell en una família benestant. Mostra interès per la literatura. Col·labora a La Veu de Catalunya i Mirador. Forma part del Grup de Sabadell a l'avantguarda. Durant la guerra va a França i Xile fins al 1948. Obres: Allò que tal vegada s'esdevingué (abans de la Guerra Civil), Ball robat (després de la Guerra Civil, a l'exili, critica el franquisme). A les seves obres critica la burgesia i parodia els temes bíblics. També fa de traductor (Pigmalió, de G.B. Shaw).

Joan Brossa

Representant del teatre de l'absurd. Diu que el teatre és poesia escènica, un teatre que busca nous llenguatges i mostra la realitat d'una forma expressiva, centrat en personatges de la vida quotidiana. Es forma a l'avantguardisme (surrealisme) introduït per Foix. Forma part de Dau al Set (grup d'artistes). El seu teatre barreja moltes arts. Obres: Cavall al fons, Calç i rajoles.