Literatura Catalana Postguerra: Monzó, Poesia i Espriu

Quim Monzó i la Societat Contemporània

Reflex de la Societat en la Narrativa de Monzó

Quim Monzó és un dels màxims representants de la literatura catalana actual. Columnista, novel·lista i contista, ha rebut un bon grapat de premis i gaudeix d'un reconegut prestigi, especialment per la manera tan peculiar i personal d'escriure contes amb humor i ironia. Desenvolupa una narrativa d'ambientació urbana que fa un retrat lúcid, però alhora desencisat, de la societat actual, una al·legoria pessimista de la societat moderna, mancada de sentit i coherència.

Les característiques que més destaquen en la seva obra són:

• L'ambientació urbana: No és una ciutat concreta sinó la ciutat en abstracte, a partir del retrat de la qual emergeixen trets distintius que caracteritzen la vida i el pensament contemporanis.
• Personatges esquemàtics i anònims: Estan caracteritzats per una obsessió que els inhabilita per a dur una existència normal i per a comunicar-se amb els altres (incomunicació).
• Humor i ironia: Recurs per a deixar al descobert l'absurditat de costums i conductes o els falsos mites i clixés (de la política, l'economia, la cultura, la moral...) sobre els quals funciona el món modern.
• Elements absurds i fantàstics: Recursos per a deformar i desmitificar la realitat i fer-nos-la veure amb nous ulls.

La majoria de contes de Monzó no tenen un argument amb plantejament, nus i desenllaç. La narració es construeix sobre una idea bàsica que s'amplia de forma circular o s'exagera, fins a arribar a un final sorprenent, humorístic i sovint ben absurd. Una de les seves obres curtes és: Uf, va dir ell.

La temàtica central de la seva literatura són els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana. Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat es centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que fa a les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia.

Poesia Catalana: Postguerra fins als Anys 70

Tendències Poètiques Rellevants

És el gènere més important del període de postguerra, hi va prendre un valor simbòlic de resistència cultural i lingüística durant la postguerra en què coincidiren diverses generacions de poetes: els consagrats abans de la Guerra Civil (Carles Riba, J.V. Foix, Carles Salvador), els qui havien començat a publicar en els anys trenta (Pere Quart, Joan Vinyoli…) i els joves que es donen a conèixer com a poetes ja en plena postguerra (Xavier Casp, Joan Brossa i Gabriel Ferrater, entre d'altres).

Els corrents poètics més importants de la nostra poesia de postguerra són els següents:

• Poesia postsimbolista: Perfecció formal i allunyament de la realitat són els trets bàsics d'aquesta poesia. La novetat és la humanització del contingut com a conseqüència de la guerra i l'experiència de l'exili. Així, els temes són la mort, el destí personal i col·lectiu, l'exili o l'enyorança de la pàtria, formalitzats per mitjà de símbols i mites.
• Poesia d'avantguarda i experimental: Se centra en l'experimentació formal, amb influència de les tècniques d'expressió de les avantguardes de preguerra i que sovint combina el llenguatge amb les imatges. Autors: J.V. Foix i Joan Brossa.
• Poesia realista: Apareix cap a la fi dels anys cinquanta. Els seus trets són: presència en el poema de la realitat històrica en què viu el poeta; expressió de sentiments i ideals col·lectius; fort component de denúncia de les injustícies socials i la falta de llibertat personal i col·lectiva durant la dictadura franquista, i l'ús d'un llenguatge senzill, viu i directe, que busca la comunicació immediata amb el lector.
• La poesia de Salvador Espriu: que destaca per la profunditat temàtica, i pel seu compromís cívic amb el país i la llengua.

Vicent Andrés Estellés i la Poesia

Aportacions al Gènere Poètic

Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor, pels seus temes, absolutament representatiu de la postguerra, en concret en la dècada dels 70.

Els eixos temàtics sobre els quals gira la seva poesia són:

• La quotidianitat: la gent, els llocs, les coses senzilles de la vida, les situacions històriques, o del dia a dia.
• La mort: El fet que la seva vida estigués marcada de manera directa per la mort (la Guerra Civil espanyola, la postguerra i la mort de la seva filla menuda) va fer que aquest tema esdevingués permanent.
• L'amor: Es tracta d'un amor personal, eròtic, quotidià, aplicant la seva pròpia experiència personal.
• Poesia de caire patriòtic: L'amor a la terra, a la llengua, a la història; la voluntat de voler catalogar de manera detallada el que som com a poble, fa que aquest tema també tingui un tractament important, destacant el Llibre de meravelles.

Llenguatge Poètic d'Estellés

La llengua poètica d'Estellés es construeix a partir de tres bases: La llengua dels nostres clàssics, especialment, d'Ausiàs March; la literatura catalana del segle XX i la llengua del carrer.

Les característiques i les aportacions més destacables del seu llenguatge poètic són:

1. Ús d'un llenguatge acostat a la parla quotidiana: Aquest apropament és motivat per dues raons: facilitar l'acostament als lectors i ser fidel a les pròpies arrels. Cal destacar l'ús d'un registre col·loquial i, fins i tot, vulgar. També hi abunden les expressions i frases fetes.
2. Ús de comparacions d'influència ausiasmarquiana: que relacionen una idea abstracta amb un objecte absolutament quotidià.
3. Ús d'una adjectivació característica: La utilització de la qualificació doble, anteposada i postposada al substantiu (llarg clamor unànime), que provoca un ritme lent.
4. Repetició de mots i sintagmes.
5. Les composicions mètriques són variades.
6. Poema confessió: Empra sovint la 1a persona. Des d'aquest jo concret assumeix la veu del seu poble.
7. El poema diàleg: amb l'amic, l'amant, la mort.

Algunes de les seves obres són: Ciutat a cau d'orella, La nit, El Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys.

Salvador Espriu i la seva Poesia

Característiques de la Producció Poètica

La poesia d'Espriu és essencial per entendre la literatura catalana moderna. Espriu es va decantar per la poesia perquè, entre altres motius, li permetia burlar la incultura de la censura espanyola.

L'obra d'Espriu és una llarga meditació sobre la mort i el pas del temps, que ens condueix al final. Per a ell la mort és la realitat última de l'existència humana: és sabent que hem de morir que la vida començarà a prendre un sentit, que ja no serà una il·lusió, sinó consciència i dolor.

El seu vers és barroc en el seu contingut, però extraordinàriament auster i precís en l'estil. Tota la poesia s'articula entorn de tres eixos: l'elegíac, el satíric i el didàctic.

L'obra d'Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seva obra, alguns de procedència personal com Sinera, Lavínia (Barcelona i, de vegades, Catalunya) i Kolinòsia i Sepharad (Espanya).

El primer llibre publicat després del 1939, Cementiri de Sinera, és una elegia del món destruït per la guerra. Després va publicar Les cançons d'Ariadna i en tots aquests llibres s'insisteix en l'angoixa i la solitud que envolten l'home i, al mateix temps, s'hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble.

La pell de brau va marcar el moment de màxima projecció pública d'Espriu. El poeta, convertit en un oracle o profeta del seu poble, s'adreça a Sepharad (Espanya) per denunciar les injustícies que van seguir la Guerra Civil. Aquesta poesia cívica d'Espriu va adquirir un gran ressò degut a la difusió musical que Raimon va fer de molts dels seus poemes.