Literatura Catalana: Postguerra, Franquisme i Actualitat

El Context Sociopolític i la Narrativa de Postguerra

1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la guerra civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.

Els canvis polítics que van començar després de la guerra tenien com a objectius bàsics, entre altres, la unificació lingüística i la substitució de totes les llengües minoritàries de l’Estat pel castellà. Es va abolir la Generalitat, l’Estatut i els partits polítics, i es va prohibir l’ús públic i oficial del català, i també l’ensenyament en aquest idioma. La llengua quedà relegada a l'àmbit privat, i la literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i sense viabilitat. Molts escriptors s'exiliaren. En l’exili es van organitzar ben aviat i es van incorporar a revistes ja existents o bé en van crear de noves. Després del 1939 la novel·la en català reapareix lentament. Ho fa primerament a l’exili, a causa de les dificultats de publicació i de la censura que hi havia a l’interior; però, els novel·listes exiliats prefereixen editar les seues obres a Catalunya. Les circumstàncies polítiques de la postguerra són causa que una bona part de la narrativa que es publica fins al començament dels anys seixanta rebutge el tractament directe de la realitat i a explicar-la per mitjà de la simbologia i del mite. Altres autors opten per una literatura imaginativa o fantàstica i per la novel·la psicològica, que va dominar el panorama narratiu fins a la dècada dels seixanta, moment en què es va deixar sentir la influència del neorealisme italià i de la novel·la nord-americana d’entreguerres.

A partir dels anys 60 es produeix un canvi, apareixent actituds més enfrontades al règim franquista. La dictadura va evolucionar fins a posicions més tolerants, a causa de l’obertura internacional que va experimentar, cosa que va possibilitar l’accés dels escriptors a un públic més ampli. Al començament dels anys setanta, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un gran impacte en el món literari.

La Narrativa des dels Anys 70 fins a l'Actualitat

4. Narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat.

Els anys setanta la dictadura franquista es debilita. Amb la mort de Franco, el 1975, a l’estat espanyol s’enceta un procés de transició política que conduirà a un sistema democràtic i a la recuperació de les llibertats. El català recupera la consideració social i legal que havia perdut anys enrere: esdevé cooficial tant al País Valencià com a Catalunya i les Illes Balears i s’incorpora al sistema educatiu. Tot això contribueix a millorar quantitativament i qualitativament la vitalitat de la cultura catalana: augmenta considerablement el nombre d’editorials, de premis literaris i de lectors. Durant aquest període la narrativa ofereix un ventall ric i variat de temàtiques i tècniques que es poden sintetitzar en diferents corrents:

Aquesta dècada destaca l'anomenada novel·la del trencament, que s'allunya de les tècniques narratives clàssiques i que té com a característiques:

• a) És de caire realista.
• b) És una novel·la transgressora, que experimenta amb el llenguatge i les tècniques narratives.
• c) Predomina el realisme psicològic, que comprèn novel·les en què l’anàlisi psicològica dels personatges i la descripció de mons interiors són els ingredients principals.

Pel que fa al contingut, predominen els ambients urbans, la problemàtica de personatges joves, de la seua relació amb el sexe i les drogues com a mostres de rebel·lia.

Als anys vuitanta i noranta s’abandonen les experimentacions i, en general, es reactiva el desig per retornar a formes narratives més clàssiques, tornant la narrativa de gènere (narrativa policíaca, de ciència-ficció, de terror, històrica, eròtica...). Destaquem: Jaume Fuster, Ferran Torrent. Destaca un corrent narratiu que ha estat anomenat realisme brut o costumisme urbà, el qual retrata els trets més contradictoris de la societat capitalista actual amb un cert to de crítica, mostrant una societat urbana, burgesa, conformista, insolidària i consumista.

En l'actualitat, la disparitat de temàtiques i estils, la gran quantitat de títols publicats i la coincidència d’escriptors de generacions diferents fan que siga complicat explicar el panorama literari de la narrativa actual. Però cal destacar:

• a) L'ús habitual de la xarxa com a espai d'experimentació literària i pel rebuig de la literatura més convencional.
• b) L'èxit i difusió de la nostra literatura.
• c) Els escriptors actuals es centren més en la problemàtica de l'individu que en els problemes d'identitat de la societat valenciana.

Alguns dels autors més representatius són: Terenci Moix, Carme Riera i Ferran Torrent.

La Poesia de Postguerra fins a Finals dels Anys 70

6. Poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.

És el gènere més important del període de postguerra, hi va prendre un valor simbòlic de resistència cultural i lingüística durant la postguerra, en què coincidiren diverses generacions de poetes: els consagrats abans de la Guerra Civil (Carles Riba, J.V. Foix, Carles Salvador), els qui havien començat a publicar en els anys trenta (Pere Quart, Joan Vinyoli…) i els joves que es donen a conéixer com a poetes ja en plena postguerra (Xavier Casp, Joan Brossa i Gabriel Ferrater, entre d’altres).

Els corrents poètics més importants de la nostra poesia de postguerra són els següents:

• Poesia postsimbolista. Perfecció formal i allunyament de la realitat són els trets bàsics d’aquesta poesia. La novetat és la humanització del contingut com a conseqüència de la guerra i l’experiència de l’exili. Així, els temes són la mort, el destí personal i col·lectiu, l’exili o l’enyorança de la pàtria, formalitzats per mitjà de símbols i mites.
• Poesia d’avantguarda i experimental. Se centra en l’experimentació formal, amb influència de les tècniques d’expressió de les avantguardes de preguerra i que sovint combina el llenguatge amb les imatges. Autors: J.V. Foix i Joan Brossa.
• Poesia realista. Apareix cap a la fi dels anys cinquanta. Els seus trets són: presència en el poema de la realitat històrica en què viu el poeta; expressió de sentiments i ideals col·lectius; fort component de denúncia de les injustícies socials i la falta de llibertat personal i col·lectiva durant la dictadura franquista, i l’ús d’un llenguatge senzill, viu i directe, que busca la comunicació immediata amb el lector.
• La poesia de Salvador Espriu. Que destaca per la profunditat temàtica, i pel seu compromís cívic amb el país i la llengua.

Característiques de la Poesia Actual

9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual.

Al començament de la dècada dels 70 es supera el realisme i la poesia catalana s'inclina cap al simbolisme i l'experimentalisme de Joan Brossa. La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:

(a) Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta era introduir el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.

(b) Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX -el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.-, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.

(c) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.

(d) La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees, que donà lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric.

(e) Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del jo, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d'experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart. Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta.