Literatura Catalana Postguerra: Exili i Obra de Salvador Espriu

La Literatura Catalana de Postguerra i l'Exili

La guerra provocada pel cop d’estat del 18 de juliol de 1936, promogut per part de l’Exèrcit, part de l’Església i part de les classes altes, va suposar una època de crisi absoluta en tots els nivells de la vida quotidiana. La victòria dels colpistes va implicar la implantació d’una dictadura autoritària i amb trets feixistes, inspirats per la Itàlia de Mussolini. Aquesta nova situació política va comportar la persecució de tots aquells que no combregaven amb la ideologia dels sublevats.

Un bon nombre dels perseguits foren assassinats o empresonats, i més de mig milió es van exiliar a França. Tot i això, a causa de la invasió nazi de França l’any 1940, molts es van veure obligats a exiliar-se a Amèrica. És per això que parlem d’exili europeu, referint-nos a autors que viuen a Europa i tornen quan poden, com Carles Riba o Mercè Rodoreda (que va tornar després de la mort de Franco), i d’exili americà.

Aquesta nova situació social i política va tenir una gran incidència en la literatura, ja que la Guerra Civil, l’exili a Europa o a Amèrica, i l’experiència en els camps de concentració europeus van començar a formar part de la literatura catalana de l’època.

L'Exili Exterior: Carles Riba i Mercè Rodoreda

Carles Riba: Poesia i Noucentisme a l'Exili

Carles Riba (Barcelona, 1893-1959), professor de grec a la Universitat, és hereu del noucentisme. També va col·laborar en el Diccionari Fabra. Com a professor, fou mestre d’Espriu i Rosselló-Pòrcel, entre d’altres.

Va publicar Estances (1919), un recull de poemes de joventut que mostren la influència de la millor tradició europea. La seva obra evoluciona tècnicament i temàticament, reprenent el tema amorós al segon llibre d’Estances (1930). Aquesta línia va derivar cap a una expressió més depurada i esquemàtica a Tres suites (1937). També va publicar Del joc i del foc (1946). L’autor descriu en els seus poemes l’experiència del recolliment i de l’acarament amb si mateix com un camí que el porta a trobar les arrels de l’ésser i a retornar a la seva pròpia realitat profunda.

L'Exili Interior: Una Realitat Literària

Però hi ha autors que no es van exiliar i van romandre al país. Ara bé, van viure en una situació d’aïllament, sense cap tipus de relació cultural amb la població ni de reconeixement públic. És el que anomenem exili interior: viure al país, però com si no hi fossis.

Salvador Espriu: La Veu de la Consciència

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) va estudiar dret, història antiga i llengües clàssiques. Durant els anys 30 va escriure narrativa.

La Narrativa Primerenca d'Espriu

En narrativa va escriure: El doctor Rip (1931), Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935)... Tota la seva publicació narrativa original és anterior a la Guerra Civil. Acabada la guerra, es va sentir més inclinat per la poesia i el teatre.

L'Obra Poètica de Salvador Espriu

• Existencialisme: Reflexió sobre l’existència humana i el paper de l’individu en la societat. Impulsat per Kierkegaard, segons el qual només es pot entendre l’home des de dins ell mateix, segons allò que ha viscut. Espriu té una poesia existencialista provocada per l’experiència de la Guerra Civil i les morts absurdes de persones estimades, com el seu pare o Rosselló-Pòrcel. Obres destacades: Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d’Ariadna (1949).
• Realisme: Tracta els problemes quotidians, però, a diferència del realisme clàssic, amb una poesia plena de metàfores i símbols. Obra destacada: La pell de brau (1960).

L'Obra Teatral de Salvador Espriu

Destaca Antígona (1939). L'altra obra teatral destacada és Primera història d’Esther.

Temes Recurrents en l'Obra d'Espriu

L’obra d’Espriu és densa i hermètica. Els temes recurrents són:

• La mort d’éssers estimats.
• La pèrdua de la llengua i del país.
• El compromís del poeta amb el seu poble, per al qual demana respecte i tolerància.

El pessimisme en contemplar l’enfonsament del seu món, de vegades, es veu atenuat per la ironia i la sàtira.