Literatura Catalana de Postguerra: Exili, Clandestinitat i Renovació (1939-1975)

T-9. Context Històric

Política Exterior

L'any 1939, poc abans que acabés la Guerra Civil Espanyola, va esclatar la Segona Guerra Mundial, que finalitzà el 1945. Hitler i Mussolini, líders dels nazis alemanys, iniciaren una política d'expansió que va forçar els països democràtics d'Europa a aliar-se amb els comunistes russos per aturar-los. La intervenció dels Estats Units donà la victòria al bloc aliat. Amb milions de morts i el llançament de dues bombes atòmiques, la guerra va deixar un rastre de destrucció sense precedents.

Política Interior

L'alçament del general Franco contra la República va provocar la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). La victòria de les tropes franquistes, amb el suport dels feixistes europeus, va representar el final de la democràcia espanyola i l'entrada en una etapa marcada per la repressió política, social i cultural. La cultura catalana pren dos camins: l'exili i la clandestinitat.

Context Literari

Literatura de l'Exili

Constitueix la producció literària escrita i editada a l'estranger entre 1939 i 1954 pels escriptors catalans que es van exiliar a altres països d'Europa i, sobretot, d'Amèrica. Els autors incorporen nous ambients dels indrets on resideixen.

Literatura Clandestina

En la primera etapa del franquisme, l'activitat literària catalana transcorre en la més absoluta clandestinitat. Cap al final dels anys quaranta i a la dècada dels cinquanta, es permet alguna publicació en català: apareixen les col·leccions «Biblioteca Selecta».

La Narrativa de Postguerra

L'experiència traumàtica que suposa la guerra en tots els àmbits: el dolor provocat pel conflicte bèl·lic… El sentiment de pèrdua plana en les pàgines de la literatura de postguerra, que, des de la visió estrictament personal, hi predomina la novel·la psicològica, que aprofundeix en els sentiments i pensaments més íntims dels personatges. Alguns autors recorren a la fantasia i als símbols per evitar parlar directament d'una realitat que rebutgen.

Pere Calders (1912-1994)

Va estudiar disseny gràfic a Barcelona, tot i que la seva vocació era la literatura. L'any 1936 va publicar el primer recull de contes, El primer arlequí, en què ja es manifestaven les característiques del seu estil: el joc entre la realitat i els elements màgics o sobrenaturals, l'humor i la reflexió irònica sobre la realitat. Va seguir escrivint i publicà diversos reculls de contes, com Demà a les tres de la matinada i Aquí descansa Nevares.

Mercè Rodoreda (1908-1983)

És una de les escriptores més universals de la literatura catalana. Va començar publicant contes en la premsa i després va redactar les primeres novel·les, com, per exemple, Aloma. Després de la guerra, va haver d'exiliar-se; residí primer a França i, posteriorment, a Ginebra, on va seguir escrivint i publicant de manera regular. Amb una escriptura molt innovadora i una visió pessimista de la vida, posa en veu de figures femenines el desencís personal i col·lectiu, a través d'un univers simbòlic que creix al llarg de la seva trajectòria literària. La plaça del Diamant, publicada l'any 1962, és la novel·la més traduïda de l'autora i una de les més importants de tota la postguerra. Mostra influències de Proust i Joyce.

La Poesia de Postguerra

Segueix les principals tendències del segle XX: el postsimbolisme, la poesia experimental i una poesia de base existencial. La vivència de la guerra i la duríssima postguerra generen una poesia que es lamenta de la situació i es rebel·la contra la injustícia. Els poetes més representatius d'aquesta etapa són, d'una banda, els que continuen l'obra iniciada abans de la guerra i, d'altra banda, una nova generació d'autors més joves.

Pere Quart (1899-1986)

Poeta, dramaturg, prosista, traductor i periodista. Va iniciar la seva carrera amb obres satíriques contra la classe social. Participà en el moviment avantguardista i, el 1934, va publicar el primer recull de poemes, Les decapitacions. A partir d'aleshores signarà sempre la seva obra poètica amb el pseudònim Pere Quart. En la seva poesia destaca el to satíric, però després de l'experiència de la guerra i de l'exili, tracta el tema del dolor, l'enyorança, la soledat i la mort.

Salvador Espriu (1913-1985)

Poesia narrativa i obres de teatre. Espriu és un gran creador de mites, a partir dels quals expressa un món personal i col·lectiu. El mite principal és el de Sinera. Els temes centrals de la poesia d'Espriu són la mort, com a destí tràgic de l'ésser humà, i la destrucció, a causa de les circumstàncies històriques que va viure.

El Teatre de Postguerra

El teatre fou el gènere més afectat per la repressió durant la primera etapa del franquisme, perquè entre 1939 i 1946 es van prohibir les representacions en català. Es va crear, l'any 1955, l'Agrupació Dramàtica de Barcelona.