Literatura Catalana Postguerra: Autors i Tendències

Autors Destacats en la Literatura Catalana de Postguerra

En el context literari de la postguerra, podem destacar noms com Pere Calders i Maria Aurèlia Capmany.

• Pere Calders: Destacà com a escriptor de contes. Cròniques de la veritat oculta és la seva obra més representativa, on fa una crítica de la vida quotidiana contraposant la "veritat oficial" a la "veritat oculta". És un exemple de la literatura de l'absurd.
• Maria Aurèlia Capmany: Conreà la novel·la, el teatre i l'assaig. Podem destacar Betúlia, novel·la on reflecteix el món social i el malestar viscut al llarg de la postguerra. Com a assagista, dedica molts articles als temes relacionats amb les dones i també a aspectes de la cultura catalana.

Models Literaris a l'Època de "La plaça del Diamant"

Durant l'època de creació de La plaça del Diamant, podem trobar altres models literaris narratius com el realisme, l'existencialisme i la novel·la d'experiència bèl·lica.

• Realisme: Intenta reflectir la realitat amb una posició compromesa. Rodoreda, a La plaça del Diamant, no mostra una posició compromesa; simplement deixa que Natàlia/Colometa expliqui la seva experiència abans, durant i després de la Guerra Civil.
• Existencialisme: Analitza, amb angoixa i sensació de buit, el sentit de la vida. No és el cas de l'obra que ens ocupa, que no acaba amb aquesta sensació, sinó amb l'alliberament de la protagonista de les seves pors i angoixes i amb el seu nou marit; l'obra acaba amb la paraula "contents".
• Novel·la d'experiència bèl·lica: Alguns autors van fer literatura a partir de la seva experiència bèl·lica, mentre que a La plaça del Diamant la guerra es tracta únicament com un fet que condiciona la vida d'una persona, però no té la importància principal.

Evolució de la Narrativa Posteriors a "La plaça del Diamant"

La mort de Franco (1975) suposa el pas a la democràcia. Els canvis socials i polítics faran possible la normalització d'un mercat literari en català. Als anys 70 sorgeix una allau de narradors, com Terenci Moix o Joan F. Mira, que mostraran en les seves obres les preocupacions i la visió d'un món i d'una generació nascuda després de la guerra: la postguerra i l'educació rebuda, la revolta contra una societat que necessita canvis, el feminisme, etc. A la dècada dels 80 es generalitza el conreu de diversos gèneres: novel·la policíaca, de ciència-ficció, de terror, històrica, eròtica. Caldria ressaltar la producció de Jaume Fuster o Quim Monzó. En general, es caracteritzen per allunyar-se del realisme compromès dels anys anteriors.

Autors Destacats Posteriors a "La plaça del Diamant"

Podem destacar autors com Quim Monzó o Montserrat Roig.

• Quim Monzó: Va marcar un estil propi a partir del recull Uf, va dir ell. Analitza les formes de vida de la societat occidental i els estereotips; retrata la societat hedonista, que només pensa en ella mateixa, consumista i falta d'ideologia dels nostres dies amb recursos com la introducció d'elements estranys. La ironia és una de les seves característiques principals.
• Montserrat Roig (Digues que m'estimes encara que sigui mentida): Va ser periodista i escriptora. En la seva obra narrativa destaquen temes com la sexualitat femenina, les relacions entre les dones, els rols socials que se'ls adjudiquen, les relacions entre els sexes, etc. Les històries estan narrades des de l'òptica de les dones que les protagonitzen. Cal destacar en aquest cas la semblança amb Mercè Rodoreda.

Presència d'Autores en la Literatura Catalana

Podem destacar autores com Maria Beneyto, poeta i novel·lista. En els dos gèneres va destacar a partir dels anys 50 amb un llibre de poemes, Ratlles a l'aire, que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona. La dècada dels 60 és la de la seva producció narrativa, amb La dona forta. Altres autores destacades són Montserrat Roig (El temps de les cireres), Carme Riera (Joc de miralls), Maria Mercè Marçal (Sal oberta. Llibre de poesia) i fins i tot altres que comencen a publicar més tard, com ara Maria Barbal amb la seva extensa obra que inclou peces teatrals com L'helicòpter.

Context Històric i Cultural d'"El Verí del Teatre"

El verí del teatre va ser publicada el 1978. Per tant, podem considerar que l'obra de Rodolf Sirera es vincula amb el període teatral actual: Després de la mort de Franco, van augmentar els àmbits d'ús de la nostra llengua i els estatuts d'autonomia van ratificar-la com a llengua pròpia i oficial, al costat del castellà. El teatre es va institucionalitzar des dels governs democràtics, que impulsaren noves polítiques destinades a la creació d'institucions o organismes encarregats de la producció i de l'exhibició teatrals. Gràcies a aquest context polític, social i cultural, es va consolidar el circuit literari teatral.

Trajectòria de Rodolf Sirera i "El Verí del Teatre"

En l'evolució de Rodolf Sirera podem observar quatre etapes:

1. Primera etapa: Es pot veure un fort compromís per la llengua i la història dels valencians (1971).
2. Segona etapa: És en la qual se situa El verí del teatre, i es pot veure una escriptura molt més variada, amb un clar interès per treballar de manera diferent (Bloody Mary Show) (1977-1978).
3. Tercera etapa: Aniria de 1984 a 1994. En ella assistim a la segona trilogia escrita amb el seu germà Josep Lluís, amb obres com la Trilogia de les ciutats. Aquestes obres són ficcions que es relacionen amb la Guerra Civil.
4. Quarta etapa: Després d'uns anys de silenci, tornà als finals dels 90 amb una escriptura més personal. Aquestes peces van acompanyades d'una nota que pretén deixar clar que no es tracta d'obres basades en fets reals.

Característiques del Teatre en el Context d'"El Verí del Teatre"

El teatre valencià ha estat molt influenciat pels germans Sirera. A Rodolf li devem una obra molt coneguda internacionalment, El verí del teatre (1978). Aquest autor va intervenir en el "Manifest del teatre valencià", reivindicant la necessitat d'un teatre actual. Durant els 70 i 80, el teatre és principalment espectacle amb molta expressió corporal, i la imatge és l'objectiu principal. Però a finals del 80, canvia i la paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral. Això va ser possible gràcies a les institucions que s'havien creat als inicis de la democràcia, que van contribuir a millorar i consolidar la infraestructura teatral. En definitiva, el panorama teatral de final del segle XX i principis del XXI es pot definir per la seva riquesa i dinamisme.

Altres Autors Destacats en el Context d'"El Verí del Teatre"

El teatre valencià ha estat molt influenciat pels germans Sirera, però no són els únics autors teatrals. Tenim altres com Sergi Belbel, amb obres com Carícies (1992), o Planck (2002). Josep Maria Benet i Jornet és un altre autor amb obres com Olor (1964), o La desaparició de Wendy. En el seu teatre ressalta la dificultat de comunicació entre les persones en uns entorns que pesen sobre els personatges. I, per a acabar, Carles Alberola, autor-director-actor amb obres com Hau! (1993) o Besos (1999).

El Teatre Abans d'"El Verí del Teatre"

Després de la Guerra Civil, la prohibició de fer teatre va ser gairebé absoluta fins als anys 50, en què el règim relaxa la repressió en un cert grau. A finals dels 50, en alguns cercles universitaris, apareixen grups de teatre independent amb postures més innovadores. Als anys 60 el teatre independent es desenvolupa aportant una renovació per a un públic amb inquietuds culturals i literàries i desvinculant-se definitivament, sobretot en el cas valencià, del sainet. A la fi dels 60 es veu una tendència per l'espectacle, i a partir dels 70, els grups independents valencians introduïren nous gèneres teatrals i plantejaren el repte de tornar a utilitzar el valencià en les seves obres; però un valencià estàndard que permetés la identificació d'un públic amb un divers domini de la llengua.