Literatura Catalana de Postguerra: Autors Clau i Tendències

Literatura Catalana de Postguerra

Context Històric i Literari

En 1939, després de tres anys de Guerra Civil, quedaren abolits tots els progressos polítics i lingüístics de la República. La nostra llengua deixava de ser oficial. La fi de la guerra va donar pas a la dictadura del general Franco. Molts autors iniciaren l'experiència de l'exili. És una època marcada per la situació econòmica negativa, per la poca publicació i perquè els corrents literaris moderns no arribaren ací.

Tendències Narratives

Trobem diversos tipus de tendències narratives:

• Novel·la psicològica: Va dominar el panorama narratiu fins als anys 60. Era una línia continuista de les tendències anteriors a la guerra. Destaquen Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga.
• Novel·la realista: Va ser la novetat. Reflexiona sobre les difícils condicions de vida de la postguerra espanyola i europea. Josep Maria Espinàs destaca en aquest tipus de novel·la.
• Altres tipus de novel·les: la fantàstica i d'evasió, la imaginativa i la de fulletó.

Totes aquestes tendències caracteritzen l'època posterior a la Guerra Civil, fins als anys 70.

Autors Clau

Enric Valor

Enric Valor, autor valencià nascut a Castalla, al si d'una família de la petita aristocràcia rural. Estudià llengua i literatura catalanes de manera autodidacta. Va estar molt implicat en la recuperació del valencià i va defensar activament la llengua durant la dictadura. Va rebre moltíssims premis, com el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes.

Remarquem un triple vessant a la seua obra: novel·lista, rondallista i gramàtic.

• Novel·lista: La seua producció novel·lística comença amb L'Ambició d'Aleix, publicada amb retard per la censura. Simbolitza els pobles i la natura com a refugi contra la destrucció de les ciutats. Destaca la trilogia Cicle de Cassana, també amb la intenció de recuperació del món rural. La seua narrativa tracta, d'una banda, de contar com a escriptor i, d'una altra, d'ensenyar i difondre el coneixement del nostre paisatge i la nostra llengua.
• Rondallista: Va recopilar trenta-sis rondalles, totes situades a espais valencians concrets, seleccionades i amb preocupació pel llenguatge, popular però correcte.
• Gramàtic: Va ser un gran difusor de l'ortografia fabriana i va participar en la realització del Diccionari català-valencià-balear.

Per això és un dels autors més importants de la nostra llengua, tant per la seua obra com per la seua implicació.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda va néixer a Barcelona. L'any 1939 s'exilià, primer a París, després a Bordeus i finalment a Ginebra. Ben entrada la dècada dels setanta tornarà al seu país. És la principal autora de la narrativa psicològica. En les seues obres no interessen els esdeveniments per ells mateixos, sinó la seua repercussió en la consciència. La seua obra està caracteritzada pel simbolisme, l'aparició d'elements de la Guerra Civil, el monòleg interior; les protagonistes són dones amb conflictes amb els homes; utilitza un llenguatge col·loquial i les obres estan escrites en primera persona.

La seua obra es sol dividir en tres períodes: els anys d'aprenentatge, la maduresa i la vellesa.

• Aloma: Tracta de la pèrdua de la pubertat i de l'enfrontament amb el món dels adults.
• La Plaça del Diamant: Una de les obres fonamentals de la postguerra que tracta la història de Colometa, una xica que ha d'afrontar situacions molt difícils en la seua vida.
• Mirall Trencat: Narra la història tràgica d'una família i aborda tres temes existencials: la infantesa, la soledat i la mort.

Quim Monzó

Els contes de Quim Monzó es caracteritzen per tenir referents urbans que esdevenen metàfores dels valors de la societat actual: el consumisme, la soledat, la insatisfacció, la despersonalització de les relacions humanes. L'autor utilitza una ambientació urbana, personatges anònims i esquemàtics, així com també elements absurds i fantàstics per tal de provocar el despropòsit i la sorpresa mitjançant el tractament humorístic i irònic.

Algunes de les seues obres més destacades són: El perquè de tot plegat, Uf, va dir ell i Vuitanta-sis contes. Són obres que se centren al voltant dels conflictes sentimentals i la solitud de les parelles, així com en els trasbalsos i les contrarietats que ha de superar l'individu solitari.

Es pot dir que l'autor té un estil propi particular i una narrativa que sorprén i pertorba, plena de paradoxes, ambigüitats i reflexions, que intenten impactar el lector. Sense dubte es tracta de l'autor més innovador en la societat contemporània, ja que els seus contes admeten diverses lectures i donen al lector múltiples i desconcertants camins.