Literatura Catalana Postguerra i Actual: Autors, Tendències i Evolució

La Narrativa de Postguerra

La nostra literatura, com la cultura en general, va patir una situació de penúria i foscor durant la postguerra. Aquest període es caracteritza per la manca absoluta de llibertats a tot el territori espanyol. La nostra llengua i cultura van sofrir l'ocultació i la prohibició, i els nostres autors no van tenir altres opcions que l'exili, el silenci o escriure en castellà.

La narrativa, juntament amb el teatre, va ser el gènere que més va acusar aquesta repressió i censura franquista, degut a la manca de capital i de permisos per poder publicar.

Serà a partir dels anys 60 que començaran les primeres manifestacions d'oposició al règim i de represa de les cultures diferents. S'apostarà econòmicament per la publicació de novel·les en català i per la recuperació del públic perdut.

Malgrat l'aïllament dels nostres autors, sense connexions entre ells, els crítics literaris ens parlen d'unes tendències que agrupen els autors d'aquesta època segons les influències estrangeres que van rebre:

• Autors que continuaren conreant la novel·la d'anàlisi psicològica com Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany o Llorenç Villalonga.
• Autors com Josep Maria Espinàs, Maria Aurèlia Capmany o Manuel de Pedrolo que incorporaren en les seves obres realistes noves tècniques, com les dels autors francesos del nouveau roman o del neorealisme italià.
• Autors com Joan Perucho o Pere Calders, influïts pel realisme màgic iberoamericà de Gabriel García Márquez, Laura Esquivel o Isabel Allende.

Enric Valor: Rondallista i Gramàtic

Enric Valor, escriptor i gramàtic valencià, va ser perseguit, censurat i empresonat durant el franquisme, però va mantenir el seu compromís polític, cultural i idiomàtic. És conegut per la seva tasca rondallista. Els 8 volums de Rondalles Valencianes són el producte de l'arreplega i, en paraules del mateix Enric Valor, la literaturització de contes i històries populars a les quals va dotar de riquesa narrativa i lèxica. La rondalla es transforma, en les mans del nostre autor, en la manifestació cultural d'un país lligada al territori.

La seva obra com a gramàtic va tenir com a objectiu primordial impulsar l'adopció de les normes ortogràfiques de Castelló de 1932. Va escriure gramàtiques, vocabularis, diversos treballs i La flexió verbal (1982).

La seva producció novel·lística ha estat menys coneguda i injustament valorada, probablement perquè segueix models narratius psicològics i realistes d'abans de la guerra. No obstant això, la crítica posterior va obviar que es deixà influir per les innovacions de l'època, com ara el discurs indirecte lliure o la focalització múltiple. Les seves novel·les es caracteritzen per la riquesa lèxica, per acurades descripcions i, sobretot, pels seus arguments ben construïts que sempre giren al voltant de dos mons contraposats.

L'última obra publicada d'Enric Valor fou El fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles, que conté un recull de relats basats en fets o anècdotes reals. En totes elles, Valor ens demostra un domini absolut del llenguatge, en tots els registres i variants dialectals.

Mercè Rodoreda: La Singularitat Psicològica i Simbolista

Estic d'acord que, malgrat que dins del que entenem per novel·la psicològica, Mercè Rodoreda presenta una singularitat especial que evolucionarà cap a altres formes de narrar més properes al simbolisme, sobretot a l'etapa de maduresa.

Durant els anys 20 i 30 del segle XX, la novel·la psicològica significà un camí de renovació per a molts autors com ella. Les seves obres se centren en la història i l'anàlisi dels personatges, sobretot femenins en les primeres etapes de la seva producció, als quals, lluitant contra els seus enemics, descobreixen el significat de la seva vida i identitat. Aloma és el punt més interessant d'aquesta primera etapa de formació; és una novel·la sobre la pèrdua de l'adolescència, pessimista i amargant, psicològica i simbolista alhora.

En una etapa posterior de maduresa, Mercè Rodoreda presentarà personatges en situacions límit i els enfrontarà, si cal, al suïcidi. Ja no és l'autor omniscient qui narra l'acció; ara cedeix la paraula als personatges i elimina la distància amb el lector. En les obres que vindran després, substituirà la dona protagonista, el realisme perdrà terreny davant el to fantàstic o oníric, i el subjectivisme anterior deixarà pas al distanciament, que consistirà a donar a conèixer els personatges a través dels seus fets externs. Això és així malgrat que la major part de la seva producció es pot incloure dins el corrent psicològic.

La Narrativa Actual

La narrativa en els últims 40 anys ha millorat respecte als anys de la postguerra. Durant la dècada dels 70, destaca la novel·la de trencament, caracteritzada per les formes expressives i estructures narratives noves, pel reflex d'ambients urbans, el sexe i la relació del jovent amb les drogues, formant part de la contracultura.

Als anys 80 i 90, retornem a les formes narratives clàssiques. Es torna a la narrativa de gènere: Ferran Torrent (novel·la policíaca), Josep Lozano (històrica).

També destaca el corrent narratiu anomenat realisme brut o costumisme urbà, que retrata una societat capitalista, conformista i poc solidària, amb una certa crítica desencadenada o cínica.

L'inici de segle es caracteritza per una gran diversitat. Finalment, la disparitat d'estils i temes dels escriptors actuals els diferencia dels seus predecessors per centrar-se en la problemàtica de l'individu més que no pas en els problemes identitaris de la nostra societat.

La narrativa ha evolucionat a la mà del desenvolupament econòmic, polític i social. Durant aquests 40 anys ha vist augmentar el públic lector i els narradors, gràcies a la introducció de la llengua a l'escola i la proliferació d'editorials, entre altres factors.

Quim Monzó: Reflexió de la Societat Contemporània

Joaquim Monzó i Gómez, nascut a Barcelona, ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres reculls d'articles periodístics seus. Ha traduït obres d'importants autors estrangers. Les seves obres han estat traduïdes a més de vint llengües i han guanyat diversos premis literaris. També cal dir que les freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars.

Les narracions curtes, podem afirmar que reflecteixen la nostra societat actual i hi destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana. Ens mostra una societat marcada pel buit moral i la falta de valors absoluts; una societat influïda per la comunicació de masses, amb personatges profundament narcisistes.

Amb quins recursos ho aconsegueix? Monzó utilitza la paròdia i la ironia per qüestionar els pilars de la moral difosa per aquesta literatura canònica que és la moral de la societat que la va crear. La manera de fer referència a aquesta literatura és la metatextualitat, un recurs molt habitual en les seves narracions.

Per reflectir aquesta societat, són freqüents els antiherois, personatges desproveïts de nom i identitat, com un objecte més d'aquesta societat postindustrial i despersonalitzada.

La Poesia de Postguerra

Enmig d'un ambient de carestia i desolació, els nostres poetes no van tenir altres opcions que l'exili, el silenci, la clandestinitat o l'escriptura en castellà.

Quan va esclatar la guerra, Foix seguia els corrents avantguardistes, el surrealisme; Riba i Carner participaven de l'estètica simbolista; Sagarra representava la poesia d'arrel popular.

Quan després de la guerra es va reprendre l'activitat poètica, el panorama no havia canviat. El simbolisme postulava l'ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols. Aquesta tendència va evolucionar cap a la poesia pura i va derivar en una poesia intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d'abstracció.

J.V. Foix continuarà publicant en la línia del surrealisme. La investigació en poesia va dur l'autor a recuperar les veus de la tradició medieval catalana i convertir aquest fet en una manifestació d'avantguarda.

Als anys 70 hi hagué una voluntat de canvi. Els nous corrents europeus propugnen el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i una postura crítica i de denúncia social. Serà a partir de la dècada dels 70 quan les nostres lletres s'aniran recuperant a poc a poc del llarg parèntesi de la dictadura i quan mostraran una gran multiplicitat de propostes poètiques.

Vicent Andrés Estellés: La Veu del Poble Valencià

Vicent Andrés i Estellés es pot considerar el poeta valencià més important des d'Ausiàs March. Comença a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Se'l sol incloure dins el corrent poètic realista, però va ser un poeta de 'realitats', com va dir Joan Fuster.

La professió periodística va condicionar el seu estil; la seva poesia és una crònica social de la realitat que va viure. Retrata admirablement la vida quotidiana al voltant dels grans temes de la lírica de tots els temps: l'amor, la mort, el sexe.

• L'amor que parla Estellés no és retòric; és un amor personal, eròtic, quotidià i explícit. Ens ofereix unes sensacions que van des dels sentiments més espiritualitzats fins al sexe directament expressat.
• La mort no és cap recurs metafòric; en parla fascinant d'una mort sentida, viscuda i sense recursos literaris, fruit de la seva experiència personal.
• L'amor a la terra, a la llengua, a la història i la voluntat de voler catalogar detalladament el que som com a poble, fa que el tema de la pàtria destaque també en la seva producció. De la pàtria ens parla del drama col·lectiu d'un idioma.

Estellés ho fa amb un to col·loquial, amb formes lingüístiques pròpies del seu parlar i ens ofereix, alhora, un llenguatge poètic elaborat i vàlid artísticament, amb tendresa i ironia, amb la influència d'Ausiàs March i dels valencians del Segle d'Or de les nostres lletres del XV.

Salvador Espriu: La Reflexió Universal

Salvador Espriu i Castelló, possiblement el més internacional dels nostres escriptors. Fou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i estigué proposat diverses vegades per al Nobel de Literatura.

Va conjuminar la problemàtica espiritual i metafísica amb la del seu poble, sotmès a la repressió política i al silenci. La poesia d'Espriu és, com hem vist, una poesia de símbols, de reflexió intensa sobre la mort i el més enllà, sobre el destí de Catalunya després de la guerra.

En tota la seva obra hi ha el reflex de la seva vasta formació intel·lectual i de l'experiència pròpia, que es tradueix en la presència dels mites de Sepharad, el laberint com a símbol de la vida, o del nom de Sinera, representació de la pàtria. Totes aquestes característiques, sumades a la riquesa idiomàtica i la capacitat d'escriure en termes transcendentals la història col·lectiva, han fet que la seva obra sigui considerada una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

La Poesia Actual

A partir dels anys 70, les nostres lletres s'aniran recuperant a poc a poc del parèntesi de la dictadura i començaren a mostrar una gran varietat de propostes poètiques de qualitat.

Els poetes més veterans continuaren amb la poesia realista i compromesa. Els nous poetes formen una gran varietat de tendències i estils que, d'una banda, tenen en comú el rebuig del realisme reivindicatiu i de denúncia anterior i, d'altra banda, tenen un afany d'investigar i innovar amb el llenguatge, que serà un instrument d'indignació en la intimitat pròpia, amb influències avantguardistes. El poema es concep com un discurs autònom que es regeix per les pròpies regles.

Durant els anys 80, la poesia continua amb els mateixos paràmetres. Els poetes exploren una visió de la realitat des del jo, a través de la suma de vivències personals, i conceben la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d'experiències personals.

Als anys 90, abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social; tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme.

Encarat el segle XXI, ens trobem un bon grapat de poetes procedents de tots els territoris catalanoparlants amb una multiplicitat de propostes poètiques d'una alta qualitat. Alguns crítics parlen d'un moment únic a la història de la poesia, d'una poesia en constant transformació. Aquesta immensa diversitat fa difícil definir unes tendències i característiques bàsiques i clares, ja que, a més, conviuen diverses generacions que escriuen alhora i en plena forma.

Miquel Martí i Pol