Literatura catalana durant la postguerra

Postguerra

El juliol de 1936 esclata la revolta militar contra el govern republicà. Acabada la guerra, s'inicien 40 anys de dictadura. Les conseqüències d'això van ser, la llengua catalana va ser eliminada de la vida pública, va haver una prohibició del seu ús públic i oficial, entre d'altres. 1939-1946, anys de màxim repressió. La literatura catalana viu a la clandestinitat, resistència cultural. Es una època d'aïllament cultural. A més s'hi publica la primera revista literària clandestina en català, Poesia, dirigida per Josep Palau i Febre. Entre l'any 1946-1956, la repressió franquista s'alleuja. Final de la postguerra (1951), per tant fi de la clandestinitat. L'ús del català torna a l'activitat pública, al seu ús literari públic, al seu ús literari. Es presenten obres de teatre, creen algunes editorials i es convoquen alguns premis literaris. Literatura dominada per l'enyorança del país i el desarrelament. A continuació, la dècada dels anys 60. El règim franquista evoluciona cap a una certa permissivitat. Atervació de la censura. A causa d'això dos fets marquen la literatura catalana, en primer lloc la Nova cançó, i en segon lloc la Nova tendència literària (realisme social).

La narrativa

Durant la guerra la novel·la catalana patí un fort retrocés (censura, dificultats de publicar i escriptura en castellà). La narrativa d'exili es va escriure durant els anys 40 i es va publicar cap als 60. Testimonis civils, l'experiència de l'exili i reflexions sobre la condició humana. Per altra banda literatura d'experiència, vol deixar testimonis d'uns fets traumàtics o l'estada en camps de concentració. I per acabar els anys 60, i va haver pinzellades de denúncia social a través de referències simbòliques o fantàstiques, vivències de l'exili entre d'altres.

La literatura dels anys 20 i 30. La poesia

Dos grans corrents dins la poesia catalana dels anys 20 i 30, En primer lloc la poesia postsimbolista i la poesia avantguardista. La línia dominant dins el panorama literari català és la potsimbolista. Són diguem-ne, els sectors oficials, l'establiment cultural, els seus hereus directes dels plantejaments noucentistes (per exemple Carles Riba). És com un simbolisme però extremant-ne radicalitzant-ne els plantejaments. Practiquen l'anomenada Poesia pura, una poesia absolutament independent de la realitat quotidiana, vàlida per ella mateixa sense necessitat de recórrer al seu significat, racionalment i estèticament completa. Es tracta d'una poesia hermètica, existent, sofisticada. El llenguatge és sotmès a un procés de elaboració intel·lectual, estilística i estètica. La recerca constant de la musicalitat esdevé una obsessió per aquests autors. Apareix la imatge del poeta aïllat de la resta d'homes, tancats a la seva torre d'Ivori. A més rebuig de la realitat quotidiana. Poden destacar autors com Carles Riba i Joaquim Folguera.

Per altra banda la novel·la, s'inicia una sequera novel·lística important durarà uns anys. els autors de les primeres novel·les es poden agrupar en quatre apartats, El primer, el que ja deixen del modernisme (Joan Puig i Ferrater, Víctor Català o Prudència Bertrana continuen escrivint). El segon apartat la novel·la Psicològica, té un ambient burgès, apareix l'anàlisi del món interior i el subjectivisme. També l'anàlisi interior dels personatges, ús de la primera persona, monòleg interior o flux de consciència. Podem destacar autors com Carles Soldevila que fa una mena de novel·la psicològica i Mercè Rodoreda, primeres obres, per exemple Aloma. L'últim apartat tracta de la novel·la crítica social, que podem destacar la ironia, personatges, avantguardisme entre d'altres. I per acabar també es fan altres contes i prosa periodística. En el teatre dels anys 20, podem destacar algunes característiques de l'alta comèdia o comèdia burgesa. Es tracta d'un gènere dramàtic burgès de caràcter convencional i intranscendent. Els personatges són cultes i refinats. La producció teatral de Soldevila, tal vegada és el representant més genuí de la comèdia burgesa. I per acabar els anys 30 al teatre de la crítica burgesa. La Generalitat emprengué una decidida política de subvencions teatrals.

El teatre de la crítica burgesa es tracta d'un seguit d'obres dramàtiques que qüestionaren els fonaments ideològics de la burgesia com a classe social. Així pot destacar a J. Millàs-Raurell i Joan Oliver. Finalment, els anys de la guerra, el teatre revolucionari, la CNT i la UGT, pugnaren per fitxar a les bases d'un possible teatre revolucionari que llevat d'algun cas esporàdic com La fam de Joan Oliver. Mancà de validesa i de sobretot de solidesa teatral i literària.