Literatura Catalana: Poesia, Teatre i Assaig (Anys 70 - Actualitat)

Narrativa Valenciana dels Anys 70 fins a l'Actualitat

Al principi dels anys 70, la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat. El 1974, van aparèixer dues tendències en la narrativa valenciana:

• La "novel·la del canvi"
• La novel·la realista evolucionada

La novel·la del canvi utilitzava la manipulació del codi textual per introduir el lector dins del text i la postulació de temes ideològics oposats a l'ordre vigent, com ara:

• La crítica política i l'exigència de llibertat.
• La reivindicació de la dissidència.
• L'exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la llibertat sexual.
• El desig de modernitat i d'universalisme.

La novel·la realista emprava un llenguatge intel·ligible i una estructura més clara. Trobem narracions nostàlgiques i un espai rural preindustrial. Tenien com a objectiu recuperar l'idioma.

El 1980, diverses causes van fer que els valencians tingueren una concepció crítica més eclèctica.

Vicent Andrés Estellés: Aportacions al Gènere Poètic

L'obra poètica d'Estellés no és fàcil d'encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Fou un poeta que retratà molt bé la vida quotidiana.

En la temàtica i el to, fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble valencià.

Forjà el seu llenguatge literari sobre:

• La llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV.
• La llengua d'obres contemporànies de la literatura catalanovalenciana.
• La llengua col·loquial que aprengué a l'horta durant la infantesa.

La mort també fascinava Estellés i en la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. També sentí atracció per l'amor, que es convertí en l'espina dorsal de la seua lírica, en una gamma de sensacions que van des del sexe fins a les manifestacions més sofisticades del desig.

La poesia d'Estellés evidencià també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en l'adjectivació, les imatges metafòriques i el filtre culte.

Característiques de la Poesia Actual

Al començament dels anys 70 es recuperà l'obra de Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaven el realisme i inclinaren la poesia catalana cap al simbolisme i l'experimentalisme.

La poesia no-realista, que es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:

• Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta introduïa el lector dins del text.
• La pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX.
• Nous valors de la paraula poètica: s'empra per a suggerir i evocar.
• El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.
• Nous arguments: punts de vista innovadors; reivindicaren la dissidència, la ruptura amb les tradicions...

El 1973, la poesia valenciana s'allunyà del realisme precedent.

Durant els anys 80, la poesia continuà, si fa no fa, els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat del jo.

Als anys 90, els poetes tendiren cap a l'autobiografisme i l'intimisme. Es van fer poemes més breus i menys emfàtics.

Renovació Teatral: Postguerra fins als Anys 70

El règim franquista prohibí el teatre en valencià. El 1947, la censura autoritzà representacions en valencià a València i Barcelona.

A València es programaven funcions còmiques que responien al model del sainet. Alguns autors plantejaren que l'escena valenciana s'obrira a nous projectes escènics i que tocaren arguments del moment.

A Catalunya es formaren l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i, més tard, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual.

Joan Oliver va escriure comèdies criticant durament la burgesia. Manuel de Pedrolo es centrà en la llibertat. Joan Brossa escrigué una obra dramàtica basada en la vida quotidiana.

La renovació valenciana fou possible quan diversos activistes teatrals trobaren empara en organismes favorables a la posada al dia de l'escena valenciana. En aquesta atmosfera aparegué una nova generació de dramaturgs com Burguera, Domínguez i Barberà, Gil Albors...

L'Obra Teatral de Manuel de Pedrolo

El teatre de Manuel de Pedrolo es pot dividir en tres etapes, que presenten una etapa central sòlida situada en la segona meitat dels anys 50. En aquest període, planteja una reflexió sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes sobre interrogants absurds.

Els seus personatges habiten en un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, mentre que els altres admeten la seua situació. Aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils.

Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd.

El seu teatre és pessimista, pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat. Els personatges viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record imprecís del passat, que els confon.

Característiques de l'Escriptura Teatral Actual

A començaments dels anys 70, van aparèixer nombrosos grups de teatre independent.

El text actual s'ha alliberat d'antigues convencions, i s'han posat en qüestió procediments abans inqüestionables com el diàleg, les coordenades temporals i espacials, el conflicte dramàtic...

La unió entre autor, director i actors ha propiciat que en la dramatúrgia actual hi haja autors que també dirigeixen.

En l'àmbit valencià, a finals del segle XX, s'han consolidat nous actors teatrals com Rodolf Sirera, que fou clau en la renovació del teatre contemporani, i Manuel Molins, que és autor d'obres inspirades en personatges històrics valencians. Altres autors plantegen les seues obres tenint en compte l'ús coherent dels recursos propis de la teatralitat.

A Catalunya, hi ha diverses tendències en l'escriptura teatral actual: una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor; també es fragmenta, repeteix i s'ompli de dubtes.

Josep Maria Benet i Jornet: Trajectòria i Evolució

Benet i Jornet és pràcticament l'únic autor de la seua generació que ha aconseguit publicar regularment, perquè ha sabut evolucionar i ha mantingut una complicitat estètica i ideològica amb un públic que l'entén.

Aquesta és l'evolució del seu teatre:

• Passà del realisme social a la recerca d'un territori mític.
• Les obres del cicle Drudània.
• El retorn al realisme, focalitzant la intimitat dels personatges.
• L'apropament al teatre de Harold Pinter.
• El retorn a un intimisme en què la comunicació es fa quasi impossible.

L'entorn pesa d'una manera aclapadora sobre els éssers humans. Ha adaptat com a guions cinematogràfics diversos textos teatrals i és un dels referents fonamentals en el camp del guió televisiu de ficció. Va començar fent guions televisius per a TVE i va crear la primera sèrie diària de tot un territori espanyol.

La Repercussió de l'Assaig de Joan Fuster

Joan Fuster fou l'assagista més important i modern de la literatura catalana. Les seues reflexions se centren en l'ésser humà. Reflexiona i ens fa reflexionar sobre els problemes actuals amb una visió universalista.

Amb "El descrèdit de la realitat" començà la seua carrera d'assagista, de vasta amplitud temàtica, amb un estil incisiu i amb adjectius hàbils i precisos. Després, publicà títols en què tracta diversos aspectes de la cultura, de la vida quotidiana, de la política... que responien a un humanisme clàssic i ètic.

Fuster escriu els assajos en un estil característic. Intensifica l'expressivitat per tal de cridar l'atenció del lector, usa un llenguatge connotatiu i un to irònic, i empra modismes populars i expressions col·loquials.

Tenia una mentalitat crítica i una actitud racionalista; creà una literatura d'idees que l'elevà a un nivell sense precedents.

Des dels anys 60, fou una de les figures més representatives i influents de la cultura catalana.