Literatura Catalana: Poesia, Narrativa i Teatre de Postguerra i Contemporani

Poesia de Tradició Simbolista i Postsimbolisme

Els autors postsimbolistes redefineixen la poesia:

• Havia de ser pura, deslligada de qualsevol realitat exterior al poema. (Poesia pura)
• Reivindicació del caràcter líric del poema.
• Equilibri entre fons i forma.

Principals representants: Carles Riba, J.V. Foix, Marià Manent.

Postguerra: la poesia postsimbolista evoluciona cap a la humanització dels continguts. Els temes són la mort, el destí personal i col·lectiu o l'enyorança de la pàtria, formalitzats per mitjà de símbols o mites.

• Elegies de Bierville (C. Riba, 1943)
• Sol, i de dol (J.V. Foix, 1947)
• Nabí (Josep Carner, 1941)

Carles Riba

Poeta més important de la poesia de tradició simbolista, col·laborador de La Veu de Catalunya i La Revista, un dels mitjans difusors del postsimbolisme. Elegies de Bierville explica l'exili a França.

És autor d'una poesia intel·lectual amb un gran rigor formal i lingüístic. El Segon llibre d'Estances i Tres suites són les obres que més s'apropen a la poètica pura.

Va escriure la tanka (31 síl·labes distribuïdes en cinc versos), que tracten diferents temes: el propi jo, la identitat personal, el paisatge i els elements que el formen.

Josep Vicent Foix

Un dels poetes més destacats del s. XX, coneixia molt bé la literatura clàssica i europea. L'amic de les Arts (revista difusora de l'avantguarda junt amb Trossos).

La poesia es mou entre el classicisme, l'avantguardisme i la tradició simbolista. Connecta amb el surrealisme a causa de la funció que atorga a la creació poètica (el poema descobreix una altra realitat). Hi ha un ús constant de símbols i metàfores.

Poesia de Postguerra

Les principals tendències de la poesia de postguerra, partint del postsimbolisme, són:

1. Poesia realista: una reacció a la poesia de tradició simbolista. Pere Quart (Vacances pagades).
2. La poesia de Salvador Espriu: original i única, és una poesia fonamental dins la postguerra.
3. Poesia d'avantguarda i experimental: se centra en l'experimentació formal amb tècniques de les avantguardes. Josep Palau i Fabre (Poemes de l'alquimista), Joan Brossa (Em van fer Joan Brossa).

Pere Quart (Joan Oliver)

Així signa Joan Oliver, fundador del grup de Sabadell. Escrivia obres caracteritzades per la crítica social i l'ús d'un registre planer. Formà l'editorial La Mirada.

Té unes idees clau:

1. Identificació amb l'esquerra.
2. Defensa de la llibertat.
3. Ús d'un registre col·loquial.

Etapes:

1. Primera etapa: enfrontament d'idees amb la burgesia i distanciament de la poesia simbolista (Les decapitacions).
2. Segona etapa: període d'exili que comporta un to elegíac i intimista (Terra de naufragis).
3. Tercera etapa: (Vacances pagades) etapa de maduresa de l'autor i inaugura el realisme històric. La poesia s'utilitza per denunciar injustícies socials i la manca de llibertat.

Salvador Espriu

• Meditació sobre la condició humana.
• Preocupació per Catalunya i el seu destí.

Registres:

• Registre líric.
• Registre satíric.
• Registre civil.

Poesia Contemporània

Miquel Martí i Pol: trets: de la realitat social a la vida íntima (La fàbrica, El poble). Temes: continguts vitals.

Narrativa de Postguerra

Novel·la:

1. Novel·la d'anàlisi psicològica: continuació de la novel·la psicològica, dues orientacions:

• Tradicional: tècniques de la novel·la realista del s. XIX.
• Renovadora: incorpora nous temes, tècniques i recursos propers.

Novel·la realista: tres tendències:

• Realisme testimonialista: novel·les d'escriptors que es van exiliar.
• Realisme existencialista: apareix a Catalunya a mitjans dels anys cinquanta i pretén denunciar la situació política.
• Realisme mític: representat per Llorenç Villalonga (La sala de les Nines).

Llorenç Villalonga

Nuclis temàtics: el pas del temps i la condició humana en un món modern.

Manuel de Pedrolo

Va patir una censura franquista que provocà la distància temporal.

Trets característics:

1. Acció.
2. Realisme: mostra la condició humana.
3. Existencialisme: la societat anihila la voluntat de l'individu.

Tres etapes:

1. 1952-1956: experimentació, obres amb to existencialista. Domicili provisional.
2. 1957-1971: compromís social i cultural. (Temps obert).
3. Darrers anys 1971-1990: més conegut pel lector (Mecanoscrit del segon origen).

Narrativa Contemporània

Camí cap a la normalitat. Redreçament del món literari:

1. Oferta editorial.
2. En el públic lector.
3. En els escriptors.

Característiques:

• Realisme psicològic i moral.
• Transgressió temàtica.
• Novel·la de gènere.
• Món novel·lístic de base realista.
• Construcció de mons mítics.

Teatre de Postguerra

Dues orientacions: teatre tradicional (reprèn alguns models dramàtics) i teatre renovador (orientacions estètiques).

• Salvador Espriu: elevat rigor formal (Primera història d'Esther).
• Teatre existencialista i de l'absurd: situacions absurdes.
• Teatre realista: problemes polítics i socials.

Teatre Contemporani

Profunda transformació. La tradició és qüestionada per actors joves.

Nou Teatre:

• Relativització del text escrit: el text és un element més al costat de tots els altres que tenen importància en la representació teatral.
• Protagonisme dels elements teatrals.
• Introducció d'altres manifestacions artístiques: la distinció entre arts és abolida dins el teatre.
• Participació del públic: deixa de ser un col·lectiu passiu i passa a guanyar un cert protagonisme.