Literatura Catalana Medieval: Prosa Moral, Humanisme i Poesia

La Prosa Moral a la Baixa Edat Mitjana

A finals del segle XIV, el món medieval patia dues grans crisis: la Pesta Negra i les males collites. Aquesta situació va propiciar una recerca de refugi en la religiositat, i com a conseqüència, van proliferar els textos morals doctrinals.

Els escriptors importants d'aquesta època eren continuadors de l'obra de Ramon Llull i es caracteritzaven per:

• Utilitzar procediments didàctics.
• Entendre el viatge com una eina d'evangelització.
• Escriure obres poliglotess.
• Relacionar-se amb les altes esferes del poder eclesiàstic.

Francesc Eiximenis (Girona, 1340 – Perpinyà, 1409)

Va pertànyer a l'ordre dels franciscans i va escriure obres tant en català com en llatí, destinades a l'ensenyament moral dels cristians, com la seva monumental obra Lo Crestià. Eiximenis va ser un escriptor prolífic que s'adreçava a les persones simples amb una clara finalitat divulgativa. Entre les seves obres, també es troba El llibre de les dones, que reflecteix una visió masclista de l'època.

Vicent Ferrer (València, 1350 – Bretanya, 1419)

Dominicà de gran renom, va viatjar per arreu d'Europa exercint de predicador. Va morir durant una de les seves missions evangelitzadores. S'han conservat prop de 280 sermons seus. Era conegut per anunciar la fi del món, i per a ell, la Bíblia i la doctrina de l'Església eren les úniques autoritats vàlides.

Anselm Turmeda (Palma, 1355 – Tunis, 1423)

Franciscà que va realitzar estudis de teologia. L'any 1389 es va convertir a l'Islam. La seva obra més divulgada és El llibre de bons amonestaments, un recull de consells morals amb un to satíric. També va escriure Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda, una obra més extensa inspirada en apòlegs àrabs.

L'Humanisme a la Corona d'Aragó

L'humanisme va ser un moviment intel·lectual que va sorgir a Itàlia durant el segle XIV com a resposta a la crisi social i religiosa del pensament medieval. Aquest corrent va adoptar l'antropocentrisme, situant l'ésser humà com a centre del món. Va créixer un interès renovat pel llatí i el grec clàssics.

La penetració de l'humanisme a la Corona d'Aragó es va iniciar l'any 1315, quan Jaume II va adquirir una obra de Titus Livi. Aquest moviment va créixer especialment a la Cancelleria Reial de Pere el Cerimoniós, on es van traduir diverses obres del llatí al català.

Bernat Metge (Barcelona, 1346 – 1413)

Funcionari de la cancelleria, l'arribada de Joan I li va permetre accedir al càrrec de secretari reial. Va ser empresonat, sense proves, per la mort de Joan I. Durant aquest període, va aprofitar per escriure Lo somni, una obra que tenia com a objectiu recuperar el favor del nou rei, Martí I l'Humà, i legitimar-se.

La seva prosa humanística es caracteritza per:

• El dubte constant i els arguments favorables a l'escepticisme.
• L'elogi a les dones.

Un cop rehabilitat com a secretari a la cancelleria, va morir. Metge va ser influenciat per autors com Petrarca, adoptant una actitud humanista que valorava la tradició grecollatina i, en certa mesura, desafiava el cristianisme.

Etapes de l'obra de Bernat Metge:

• Primera etapa (obres en vers):
  • Llibre de Fortuna e Prudència: Explica el viatge a una illa imaginària on l'autor aprèn a acceptar el que esdevé a la vida.
  • Sermó: Una paròdia de discursos morals.
• Segona etapa (influència de l'humanisme italià):
  • Valter e Griselda: Obra en què elogia, per interès, una dama de la cort.
  • Apologia: Un diàleg filosòfic inacabat amb referències als clàssics grecollatins.

La Poesia Catalana a la Cort de Nàpols

La fin'amors, o amor cortès, estava en declivi des del segle XIII. La renovació poètica va arribar a la cort napolitana del rei Alfons V el Magnànim (1396-1458), que es va envoltar d'artistes, traductors, poetes i músics. Els escriptors de la cort van llegir el Dolce stil nuovo, una obra de poetes italians que va tenir una gran influència en la poesia catalana de l'època.

Jordi de Sant Jordi (València, c. 1400 – 1424)

Armat cavaller molt jove, va participar en campanyes militars a Sardenya i Còrsega. Durant el setge de Nàpols, va ser fet captiu, període en què va escriure Desert d’amics, de béns e senyor, un poema que expressa la soledat de la presó. Un cop alliberat, va residir a la cort de Nàpols, on el rei Alfons el va nomenar cambrer reial.

És autor de 18 poemes agrupats sota l'epígraf de Cançoner. La seva obra es caracteritza per:

• La varietat de formes i gèneres.
• El tractament personal dels tòpics amorosos de la poesia trobadoresca.
• L'ús d'imatges sensuals relacionades amb el món de la cort.

La seva originalitat rau en la convivència dels models medievals amb la renovació que suposa el Renaixement italià. Escriu en versos estramps, sense rima, una herència de la poesia trobadoresca i del lèxic provençal, però amb una expressió lingüística catalana. La seva poesia inclou una profunda reflexió sentimental, elements biogràfics i un tractament personal dels tòpics amorosos.

Ausiàs March (Gandia, 1400 – València, 1459)

Considerat el gran renovador del vers català i el primer escriptor en català amb una influència que arriba fins al segle XX. La seva obra marca una línia divisòria entre la poesia vinculada als trobadors i la posterior, marcada per ell mateix.

Nascut en una família de cavallers cultes, es va casar dues vegades. La mort de les seves esposes el va inspirar per escriure poemes morals i espirituals. La seva obra, constituïda per 128 poemes, es reparteix en quatre parts principals:

• Cants d'amor: L'amor ocupa un lloc central. El poeta es presenta com un ésser privilegiat que gaudeix com ningú del mestratge amorós. Consisteix en un elogi cap a la dama, a qui considera un ésser intel·ligent i objecte d'anàlisi del pensament, amb expressions com “plena de seny” i “llir entre cards”.
• Cants morals: Recullen aspectes més doctrinals i filosòfics.
• Cants de mort: Aborden la temàtica de la mort.
• Cant espiritual: Amb 224 versos, tracta sobre el més enllà i la mort des d'una perspectiva religiosa.

La seva poesia és continuista en la forma i empra el decasíl·lab líric amb cesura. En el seu estil, trobem un to didàctic, una gran originalitat respecte a la poesia coetània i l'ús freqüent de la metàfora, l'antítesi i la paradoxa.