Literatura Catalana Sota el Franquisme: Autors i Tendències Clau

Literatura Catalana Durant el Franquisme i la Postguerra

1. La característica principal d'aquests anys va ser la censura i la prohibició de l'ús públic i a les escoles del català, a causa de la política de substituir les llengües minoritàries pel castellà. Hi va haver escassa literatura, en part per l'exili de molts dels intel·lectuals. Els gèneres minoritaris no van estar tan afectats, però sí la narrativa. A València es decantà pel vers, on destaquen Enric Valor, Joan F. Mira i Carmelina Sánchez-Cutillas.

Després de la Segona Guerra Mundial la situació va millorar. Existeixen diversos gèneres narratius:

• La novel·la fantàstica i d'evasió pretén escapar de la dura realitat mitjançant l'humor i la ironia. Utilitza personatges i dades inventades. Joan Perucho hi és un autor destacat.
• La novel·la psicològica té un caràcter catòlic i existencialista. Destaca Mercè Rodoreda.
• La novel·la realista va estar sotmesa a una forta censura, ja que parlava sobre les condicions de vida en la postguerra.

Al final dels anys seixanta, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un gran impacte en el món literari. Destaca Terenci Moix amb l'obra El dia que va morir Marilyn, que va significar la consagració de l'autor com a escriptor.

Finalment, en la dècada dels setanta la producció narrativa tornà poc a poc a la normalitat.

Enric Valor: Realisme Rural i Defensa de la Llengua

2. Nascut a Castalla el 1911, aquest autor conrea la prosa narrativa, els contes populars valencians, com Rondalles Valencianes, i la novel·la realista i rural, on destaca la dura forma de vida als pobles. A la seua obra destaca un estil acurat amb llenguatge cuidat el qual mostra amor per la seua llengua, amb abundants descripcions detallades i minucioses.

Durant l'època del franquisme es va dedicar a difondre la gramàtica normativa amb obres com Millorem el llenguatge i La flexió verbal.

Més tard escrigué l'obra narrativa. Un tema recurrent en aquesta fou la comparació entre la vida al camp i a la ciutat, amb un estil propi d'èpoques anteriors. Valor es va mantenir fidel al model tradicional de la narrativa realista.

Les seues obres s'agrupen en dos blocs: novel·les centrades en l'anàlisi dels conflictes d'un protagonista, com l'ambició d'Aleix, i novel·les en què el protagonista és un col·lectiu, com la seua trilogia de Cassana, on fa un retrat de la societat valenciana recordant la destrucció de la classe social dels terratinents valencians.

En aquestes obres, Valor va dotar de profunditat psicològica els personatges i va construir un retaule del començament del segle XX al País Valencià.

La seua obra narrativa també inclou obres com Narracions de la Foia de Castalla, Narracions perennes i altres contalles.

Mercè Rodoreda: La Novel·la Psicològica i l'Exili

3. En l'època que Mercè començà a escriure la novel·la psicològica, aquesta era molt comuna, però ella continuà amb el gènere més temps. Als 23 anys va publicar la seua primera obra: Sóc una dona honrada? i als 28 publicà Aloma, l'obra més transcendental de la seua joventut.

Mercè va patir les conseqüències de l'exili, una vida amorosa agitada i la guerra. Rep influències d'autors estrangers psicologistes com Virginia Woolf.

En l'època de l'exili es dedicà als contes, i als anys 50 va reprendre la novel·la amb Vint-i-dos contes, de gran pessimisme per la desolació de l'exili. Allò important de l'obra és l'experimentació literària que ella porta a terme al introduir nous temes.

En 1962 publicà La plaça del Diamant, la seua obra més famosa. És la història d'una dona de classe popular i els esdeveniments importants que ella viu, que contrasten entre els importants per a un col·lectiu — la guerra — i els importants de manera personal.

Entre les característiques de la seua producció literària destaca l'acurada descripció psicològica de personatges, sobretot femenins, que estan sotmesos al destructor pas del temps. Els personatges evolucionen al mateix temps que ho fa la realitat que els envolta. També hi destaca el paral·lelisme entre els pensaments dels personatges i la descripció dels llocs, persones i situacions.

La Generació dels Setanta i la Renovació Literària

4. La generació literària dels setanta va ser un grup d'escriptors nascuts i formats a la postguerra. En l'època que escriuen el realisme històric estava en crisi a causa dels canvis sociopolítics experimentats. El desarrelament social i moral va fer que els escriptors abandonaren la novel·la històrica realista, introduint elements de ficció a les seues obres. A més, es juga amb el llenguatge introduint elements de la literatura d'altres autors dins de la pròpia.

La dècada dels 80 va ser clau pel que fa a la renovació i l'augment de la literatura catalana, gràcies a que la llengua s'incorporà a l'ensenyament, entre altres causes. Es van introduir nous gèneres literaris com la novel·la policíaca, l'eròtica, la de ciència ficció i la històrica.

Els autors d'aquesta època mesclen els diferents gèneres buscant un públic més ampli i amb l'objectiu d'educar en valors i el gust per la lectura.

Tot i que resulta complicat fer una selecció d'autors de la narrativa catalana actual, podríem destacar Montserrat Roig amb obres com El temps de les cireres, Quim Monzó amb contes com Uf, va dir ell, i Terenci Moix amb novel·les com El dia que va morir Marilyn.

Quim Monzó: Crítica i Ironia en la Societat de Consum

5. Quim Monzó (Barcelona) ha treballat com a dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, columnista de periòdic, autor de lletres de cançons, guionista de programes de ràdio i televisió i de traductor, a més de ser un gran escriptor.

La seua primera novel·la, L'udol del griso al caire de les clavegueres, se situa al marge de la producció posterior de l'escriptor. De tota manera, en aquesta obra ja apareixien algunes característiques del món de Quim: l'esperit crític, l'univers ciutadà, l'atracció per històries breus fragmentades de personatges anònims i la poetització de mites de la societat de consum.

Després d'aquestes, les seues obres es basen en una idea única. Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura. Hi destaquen obres com Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauri o L'illa de Maians. Tant en la narrativa com en l'articulisme, Quim Monzó delimita i analitza les imatges que ens fem de la ciutat i del país, de les relacions de parella i de nosaltres mateixos. La temàtica central de la seua literatura són els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana.

Poesia Catalana: Simbolisme, Avantguarda i Realisme

6. Durant aquest període alguns dels poetes de més renom van ser, per exemple, Josep Carner, Carles Riba o Josep Vicenç Foix. Quan es va reprendre l'activitat poètica, la Poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques anteriors a la guerra: la simbolista, la recerca oberta per les avantguardes, i altra més realista.

La influència simbolista postula l'ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols. El poeta ha de suggerir la realitat més que no anomenar-la. Va anar evolucionant cap a "poesia pura". Va començar amb l'aparició de dos llibres clau, Nabi, de Josep Carner i Elegies, de Carles Riba.

La tendència avantguardista, sobretot surrealista, en el cas de Foix, la investigació el va dur a convertir la recuperació de les veus de la tradició medieval catalana.

Per últim, la tendència realista propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, i una postura crítica i de denúncia social de la dictadura. Pretenia una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure. Gran part de la producció poètica de Vicent Andrés Estellés s'insereix en aquest tipus de poesia.

Vicent Andrés Estellés: Veu del País Valencià

7. És considerat el gran renovador de la poesia valenciana i un dels poetes més importants del País Valencià des del segle XV. Durant la dècada de 1970 assolí una gran popularitat, amb obres com Llibre de meravelles (1971), on va reflectir la crua i dura postguerra al País Valencià. La seua obra poètica és de to marcadament popular, quotidià i col·loquial. Els principals eixos temàtics: l'amor, la mort i el compromís cívic.

La presència de la mort a la seua obra es fonamenta en l'experiència personal (per la mort de la seua filla) i col·lectiva. És el gran poeta de l'amor, del desig amorós, un sentiment que va saber expressar amb una especial intensitat. Als seus poemes, hi són sempre presents les 'petites coses', la quotidianitat. No és un poeta tancat en sí mateix que prescindeix de la realitat que l'envolta.

Al to popular de la poesia d'Estellés s'hi vincula el compromís cívic amb un país condemnat al silenci, que pateix una feroç dictadura i l'anul·lació de la identitat i la cultura pròpies. En aquest sentit, Estellés s'erigeix en el poeta de la resistència i de l'esperança en un esdevenidor més pròsper i més lliure.

Salvador Espriu: Mites, Mort i Compromís Polític

8. Poeta, dramaturg i narrador, l'obra d'Espriu té un caràcter fortament unitari. Salvador Espriu va ser proposat més d'una vegada pel Nobel i la seua obra s'ha traduït a nombroses llengües. En la seua obra va conciliar una problemàtica espiritual, quasi metafísica, amb la del seu poble, sotmès a la repressió política i al silenci.

Els seus sis primers poemaris tracten d'una manera obsessiva el tema de la mort. La pell del brau és un llarg poema de caire social, de compromís polític. Hi analitza la Guerra Civil espanyola tot defensant la concòrdia entre germans.

La poesia de Salvador Espriu en general, es caracteritza per ser simbolista al mateix temps que incorpora mites procedents de la Bíblia o dels clàssics grecollatins. A més, la reflexió sobre la mort i el més enllà és el tema central de la seua obra. La preocupació pel destí de Catalunya és una de les seues constants. Al costat del discurs metafísic sec i aspre, es troben també pinzellades d'humor dur i cruel.

En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de l'escriptor, la poesia cívica d'Espriu va adquirir un gran ressò. Hi va contribuir notablement la difusió musical que Raimon va fer de molts dels seus poemes.