La Literatura Catalana Sota el Franquisme (1936-1960s)

Literatura: Guerra, Exili i Postguerra (1936-1959)

Els tres anys que va durar la Guerra Civil (1936-1939) van deixar Catalunya pràcticament desfeta en tots els aspectes. El règim franquista es proposà castellanitzar Catalunya en tots els àmbits. La prohibició del català en qualsevol ús, fora de l'àmbit estrictament familiar, va ser especialment enèrgica durant la postguerra (1939-1959). Tanmateix, la societat catalana es va mantenir fidel a la llengua i a la cultura catalanes, que eren transmeses de manera clandestina o familiar.

Els exiliats a Europa o Amèrica van reflectir la seva vivència en unes obres en què domina el sentiment de derrota, l'enyor d'un món destruït, el testimoni i la denúncia de la barbàrie dels camps de concentració i la descoberta de nous països i cultures.

La Poesia de Postguerra

La poesia va ser el gènere literari privilegiat durant l'etapa més difícil de la postguerra: els poemes es difonien mitjançant trameses i lectures privades, o bé en publicacions periòdiques i edicions clandestines.

Els temes més freqüents eren l'enfrontament bèl·lic, l'exili, l'elegia per un món perdut i la fidelitat a la llengua i la cultura del país. Alguns dels poetes més destacats dels anys quaranta i cinquanta són:

• J. V. Foix
• Pere Quart
• Agustí Bartra
• Salvador Espriu
• Joan Vinyoli
• Josep Palau i Fabre
• Carles Riba (considerat a l'època com el mestre dels poetes i intel·lectuals)

La Narrativa de Postguerra

La narrativa va tenir greus dificultats sota el franquisme a causa de la censura i la manca d'ensenyament en la llengua del país. Tanmateix, aquests entrebancs no van impedir un desenvolupament notable del gènere i, en particular, de novel·les que donen testimoni i denuncien la guerra i les seves conseqüències.

Els tres primers textos que has llegit són una il·lustració d'aquests temes:

• La guerra és el tema del fragment d'Incerta Glòria, de Joan Sales, i també d'obres d'Avel·lí Artís-Gener Tísner i Pere Calders.
• L'experiència de l'exili apareix en el passatge de L'ombra de l'atzavara del mateix Calders i en les narracions i novel·les de Vicenç Riera Llorca i Lluís Ferran de Pol.
• Finalment, el fragment de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, il·lustra la situació de postguerra a l'interior del país.

A més, també la vida als camps de concentració és retratada per autors com Joaquim Amat-Piniella i Agustí Bartra.

El Teatre de Postguerra

La repressió franquista incidí molt negativament, perquè el teatre requereix unes condicions materials (locals estables), personals (companyies d'actors) i polítiques (permisos per a les representacions) que no es van donar entre 1939 i 1946. A partir de 1946, una major permissivitat va permetre una certa represa d'aquest gènere. L'autor més destacat és Josep Maria de Sagarra.

La Literatura dels Anys Seixanta

Deixant enrere la postguerra, a l'inici dels anys seixanta el franquisme entra en una fase que es va anomenar desarrollismo. En aquests anys s'impulsen un seguit de mesures liberalitzadores mitjançant les quals es va aconseguir un creixement econòmic.

La Poesia dels Anys Seixanta

La poesia va viure un gir important. Coincidint amb la mort de Carles Riba l'any 1959, la poesia simbolista, hermètica i idealitzada entra en crisi. El nou enfocament és més realista:

• Els poemes se situen en espais quotidians, sobretot urbans (bars, carrers, cases).
• Els recursos retòrics són escassos i s'utilitza un llenguatge senzill, i fins i tot col·loquial.
• La mètrica perd rigidesa i alguns autors en prescindeixen.
• El poema esdevé narratiu i sovint inclou una reflexió moral.

Autors destacats d'aquesta etapa són:

• Gabriel Ferrater
• Vicent Andrés Estellés
• Miquel Martí i Pol
• Pere Quart (pseudònim de Joan Oliver)
• Salvador Espriu

La Narrativa dels Anys Seixanta

La narrativa esdevé també més realista. Es tracta de descriure les condicions de vida des d'un punt de vista objectiu, crític i amb un llenguatge assequible. Els principals novel·listes d'aquest corrent són Josep Maria Espinàs i Baltasar Porcel.

La temàtica psicològica, que s'havia iniciat abans de la guerra, arriba al seu punt culminant amb Llorenç Villalonga, autor de Bearn, i amb Mercè Rodoreda, autora de Mirall trencat.

El Teatre dels Anys Seixanta

El teatre també es renova. Es desenvolupa una certa infraestructura de grups, i els autors demostren una voluntat de modernització. Pren volada el teatre independent, que s'oposa al teatre comercial.

Autors destacats són Joan Oliver, Joan Brossa, Baltasar Porcel i Manuel de Pedrolo, que aprofundeixen en temes com l'existència humana i la llibertat.