Literatura Catalana: Escola Mallorquina a la Postguerra

L’Escola Mallorquina

A finals del segle XIX, a les Illes Balears hi va haver un notable creixement econòmic gràcies a l’obertura d’una nova ruta comercial. Així, va néixer l’Escola Mallorquina, un moviment específicament mallorquí, que agafà d’antecedent la Revista Balear de 1873, i autors com Josep Lluís Pons i Gallarza i Miquel dels Sants Oliver. Aquest moviment literari abraçà dues generacions d’autors que s’inspiraren en l’ideari noucentista: la de 1906, destacant-hi autors com Maria Antònia Salvà; i la de 1917, amb escriptors com Guillem Colom. L’Escola Mallorquina conreà principalment el gènere poètic i va estar marcat sota les directrius de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera.

Pel que fa a les característiques, moltes s’apropen al corrent noucentista, ja que l’Escola Mallorquina suposa l’arribada del noucentisme a l'illa. D’aquesta forma trobam la utilització dels models clàssics grecollatins i poemes romàntics francesos que li donaran a l’obra pulcritud de la paraula. Això s’oposa a la teoria espontaneista de Maragall, fent que el corrent busqui assolir l’obra ben feta. A més, se substitueix l’amor per la galanteria i la religiositat. Pel que fa als temes del moviment, els principals són els paisatges, principalment el Mediterrani, i l’arbre, que esdevé el símbol emblemàtic de l’Escola Mallorquina reflectint la natura pròpia de l’illa i essent una forma de simbolitzar la resistència, l’estat d’ànim de l’autor, o bé, la tradició mil·lenària mallorquina.

Miquel Costa i Llobera

Miquel Costa i Llobera va néixer a Pollença, va ser fill de rics terratinents de Formentor, lloc que inspirà la seva obra. Estudià dret a Barcelona, però acabà els seus estudis a Madrid. Finalment, estudià teologia a Roma.

Les seves obres es caracteritzen per la mesura i perfecció formal. A més, destaca per la descripció del paisatge i agafa símbols religiosos. Amb la seva poesia intentarà defugir de la realitat, i abandonarà la Teoria de la Paraula Viva de Joan Maragall.

Es pot dividir la trajectòria literària d’aquest autor en dues etapes. La primera és l’etapa romàntica on publica Poesies (1885), un recull de poemes que inclou una de les seves obres més importants El pi de Formentor, a la qual es ressalta la figura de l’arbre com a símbol de resistència i lluita constant. En aquesta obra hi destaca la maduresa, la seguretat creadora, la perfecció formal, la intensitat lírica a més d’altres característiques romàntiques. La segona etapa, és la de maduresa i destaca la seva obra Horacianes (1906) on es defensa el classicisme, adaptant la mètrica grecollatina, trencant amb el romanticisme i mantenint la perfecció formal.

Joan Alcover

Joan Alcover va ser fill de casa bona, i estudià dret a Barcelona. Va viure un desengany polític i s’apropà així a la Lliga Regionalista. Participà en el primer Congrés de la Llengua Catalana, fou declarat Mestre en Gai Saber, i va ser membre de l’Institut d'Estudis Catalans sota les directrius de Pompeu Fabra. Aquest autor es coneix com a poeta del dolor, per la mort de quatre dels seus cinc fills.

Les seves obres venen definides per la Teoria Estètica de Joan Alcover, que s’oposa a l’art per l’art, i defensa que les obres han d’adoptar una actitud verista i vitalista, reflectint sempre l’estat d’ànim de l’autor. Joan Alcover té una concepció messiànica de les seves obres. A més a més, s’oposa a la teoria de la paraula viva de Joan Maragall.

Les seves primeres obres van ser escrites en castellà, entre elles hi destaquen Poesías i Nuevas Poesías. A causa del desengany polític i la mort dels seus fills, començà a utilitzar el català com a idioma d’expressió. Les seves obres més famoses són: Poemes Bíblics i Cap al Tard.

Cap al Tard és un conjunt de poemes on l’autor fa una mirada nostàlgica al temps del passat. Es separa en cinc seccions: “Cançons de la Serra”; “Elegies”, secció en què les temàtiques principals són el pas del temps i la mort, sempre partint de les seves experiències personals, hi destaca Desolació on l’arbre representa l’estat d’ànim de l’autor, o La Relíquia, poema en què, descrivint els paisatges, mostra l’enyorança cap al passat. Les altres seccions de l’obra són: “Endreces”, “Juvenil” i “Vària”.

Les Avantguardes

Les avantguardes varen ser un moviment artístic i literari que va sorgir a Europa al segle XX, concretament entre el 1914 i 1938. Pel que fa al context històric, trobam l’inici de la I Guerra Mundial, la Revolució Russa i el Crac del 29. Això va donar lloc a un rebuig del sistema liberal i el sorgiment del comunisme, l'anarquisme i el feixisme. Les Avantguardes són un corrent artístic i literari que sorgeix a la segona dècada del segle XX, on es va tenir una nova concepció de l'art. Les característiques d’aquest són l’intent de destruir l’art fins aquell moment, la recerca i experimentació de noves formes d’art, la voluntat i obsessió pel futur, la supressió de barreres entre l’art i la literatura i, finalment, l’ús de mètodes científics. Dins les avantguardes destacam 4 moviments: el cubisme, el dadaisme, el futurisme i el surrealisme.

Cubisme

El cubisme va ser un moviment artístic que va tenir lloc entre els anys 1907 i 1914, amb Picasso com a màxim exponent. Es caracteritzava pel mètode pictòric realista i la transformació de la perspectiva tradicional, a través de formes geomètriques.

Dadaisme

El dadaisme (1916-25) té com a màxim representant Tristan Tzara. Prové de la paraula “dada” i n’hi ha diverses teories de per què. Aquest moviment defensa el caos, l’anarquisme, ja que no està d’acord amb els corrents del moment. Les seves formes expressives són la provocació i l’escàndol. Fan ús de l’atzar.

Futurisme

El futurisme (1914-24) té com a màxim exponent Filippo Tommaso Marinetti, qui va publicar el Manifest del Futurisme. Aquest moviment es caracteritza per la destrucció de la sintaxi, mètrica, retòrica i l’ordre clàssic. També, l’abolició dels adjectius i dels adverbis per eliminar la subjectivitat, la supressió de l’analogia immediata, la destrucció del sentimentalisme, l'ús de tipografies diferents i la introducció de la poesia visual i el cal·ligrama.

L’autor català més important d’aquest moviment és Joan Salvat-Papasseit, que neix el 1894 i mor el 1924. Va ser orfe de molt jove i es va guiar per l’anarquisme. El 1918 el van ingressar per tuberculosi, on va escriure part de la seva obra.

Podem destacar 3 obres seves. Poemes en ondes hertzianes (1919), que consisteix en 9 cal·ligrames publicats en revistes i és una mescla de cubisme i futurisme, com “Drama en el port”. L'irradiador del port i les gavines (1921), amb temàtica diversa: revolta, modernitat, vitalisme i amor, per exemple “Dona’m la mà”. I la més famosa, El poema de la rosa als llavis (1923), on combina gèneres tradicionals amb popularismes i temes trobadorescos, com “Jaculatòria’’. Utilitza cal·ligrames i jocs tipogràfics.

Surrealisme

Finalment, el surrealisme és un moviment que sorgeix amb la firma del Manifest de surrealisme el 1924 per André Breton, el seu màxim exponent. Pels surrealistes, el vertader jo es trobava a l’inconscient. El moviment es caracteritza per explorar els estats de la inconsciència, és a dir, el món oníric, que per ells era el dels somnis i l’alcohol. També empren mecanismes d’escriptura automàtica, escriure recentment aixecats. L’autor català més conegut d’aquest moviment és J. V. Foix, l’obra més destacada del qual és Sol, i de dol (1947), on cita autors medievals i usa un vocabulari arcaic. Suposa una contraposició al Futurisme.

La literatura dels anys 20 i 30

La literatura dels anys 20 i 30 és un moviment literari que sorgeix després d’alguns esdeveniments històrics. La dictadura de Primo de Rivera (1923-30), quan es va prohibir l’ús del català, seguit de la II República (1931-36), on no es reconeix el català. També la guerra civil (1936-39), quan va tenir lloc una liquidació de la cultura catalana i després el franquisme, on es van exiliar autors i uns altres es van unir al moviment franquista.

A més a més, cal destacar la importància de tres moviments, el teatre, on es tracta el conflicte de la família burgesa, la narrativa i la poesia, però el més rellevant és la poesia. Durant l’inici d’aquest moviment trobem la crisi del Noucentisme, el que provocarà que els poetes evolucionin cap al formalisme i l’academicisme. D’altres, s’integren durant les avantguardes (J.V. Foix, Papasseit). Hi destaquem dues tendències, les quals sorgiren de l’evolució dels poetes nascuts a la darrera dècada del segle XIX. Aquestes són la Poesia Pura on destaquem Carles Riba, qui cerca una fusió del fons i la forma amb una expressió hermètica. A més veiem l’ús de metàfores amb símbols i a més la col·locació perfecta del so. L'altra tendència que trobem és la poesia popular, en la qual destaquem Josep M. Sagarra i la seva obra El cafè de la Marina. En aquest corrent es condensen les arrels tradicionals i els sentiments, a més s'empra la cultura popular per connectar amb el país, la religió i la màgia. A la Poesia popular es fa un recull d’elements tradicionals propis del Barroc i el neoclassicisme com el Goig o la Sàtira.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Bartomeu Rosselló-Pòrcel és l’autor més rellevant d’aquesta època. Era procedent d’una família humil i a més va ser el primer poeta mallorquí del segle XX que no va formar part de l’Escola mallorquina. Les seves principals influències eren de Gabriel Alomar, Carles Riba i autors de la generació del 27. Entre les principals característiques de la seva obra destaquem el llenguatge net i precís emprat, la diversitat d’estils, l’al·lusió de records de la infantesa i de Palma i la interpretació del paisatge emocionat.

En la seva obra hi ha 4 tipus diferents. En primer lloc, la barroca: on trobarem una gran influència amb la generació del 27; la neopopularista, amb la influència de Lorca amb la seva obra Romancero Gitano i d’Alberti destacam Marinero en Tierra; el surrealisme i, finalment, la poesia pura amb el suggeriment de conceptes abstractes amb imatges poètiques. Trobarem una poesia hermètica, de difícil interpretació.

Imitació del Foc (1938) és una de les seves obres més importants, publicada pòstumament. És formada per 30 poemes repartits en 3 diferents apartats. Al primer apartat anomenat “Fira encesa” trobem 18 poemes amb una gran diversitat de personatges i situacions. Al següent apartat “Rosa secreta” n’hi ha un total de 6 poemes, entre ells “Auca” on es veu la influència de la poesia pura. Per últim, “Arbre de Flames” és el darrer apartat amb 6 poemes on fa una reflexió de la seva creació poètica com al poema “Ardent himne”. També destacam el símbol 9 del foc, propi del títol, que recrea oposicions com el dia vs. la nit, llum vs. foscor, o la vida vs. la mort. Finalment, podem destacar altres obres seves com Nou Poemes (1933) i Quaderns de Sonets (1934).

La literatura actual: Maria-Mercè Marçal

Espanya es trobava en una situació política on esdevé la mort del dictador Francisco Franco en 1975, donant lloc a una transició cap a la democràcia. Pel que fa a Catalunya va suposar la restauració de la Generalitat i el retorn de l'exili de molts autors. Per altra banda, s'obre un nou període a la literatura on es veu una gran diversitat estètica on els autors segueixen la seva pròpia opció literària sense que cap sigui predominant. Donant pas així a la literatura catalana actual, l'inici de la qual coincideix amb la mort de Carles Riba. La poesia catalana, a partir dels anys vuitanta, es caracteritza per la seva diversitat, amb autors hereus del postsimbolisme i d’altres de més experimentals. Al llarg de la dècada dels vuitanta la narrativa va prendre per primera vegada el protagonisme amb autors nascuts als anys trenta o a la postguerra amb una gran diversitat d’estètica.

Maria-Mercè Marçal

Maria-Mercè Marçal va néixer a Ivars d’Urgell l'any 1952 i va morir el 1998 a Barcelona a causa d'un càncer de mama als 45 anys. La seva poesia és un clam per la llibertat de les dones, dels obrers i del país. És, per tant, una poesia militant, política amb temes com la solitud, l’amor homosexual, la mort i la relació amb la mare. Molts dels seus poemes varen ser recollits en el llibre Llengua abolida que conté un total de 6 obres en una secció en un ordre cronològic on trobem: Cau de lluna, que es tracta d’un llibre combatiu políticament compromès on es marquen les intencions polítiques de l’autora; Bruixa de dol tracta la realitat social des d'un punt de vista femení amb la cerca d’una identitat com a dona robada; Sal Oberta que tracta el naixement i l’embaràs de la seva filla Heura; Terra de Mai relata la relació amb la seva parella, i es troba present la sexualitat lèsbica; La germana, l’estrangera tracta el tema de la maternitat; Desglaç, l’última obra, relata com va afrontar la mort del seu pare. A la narrativa destaquem La passió segons Renée Vivien, on fa referència a la vida d’aquesta poeta anglesa d’expressió francesa de finals del XIX principis de XX. Explica la vida homosexual públicament i sense amagar-se amb l’objectiu de recrear una història de personatges que la conegueren, entre ells, la seva amant. Pòstumament, es publica El senyal de la pèrdua, un dietari centrat en l'experiència de la malaltia de la qual va morir, càncer de mama, escrit des d'una extrema lucidesa.

Un dels seus poemes més importants és Vuit de març que celebra la resistència de les dones. Critica la divisió de gènere del treball, honora les dones com a símbols de rebel·lió i conclou amb una promesa d’empoderament i igualtat per a totes les dones.

La literatura actual: Irene Solà

Espanya es trobava en una situació política on esdevé la mort del dictador Francisco Franco el 1975, donant lloc a una transició cap a la democràcia. Pel que fa a Catalunya, va suposar la restauració de la Generalitat i el retorn de l'exili de molts autors. Per altra banda, s'obre un nou període a la literatura on es veu una gran diversitat estètica on els autors segueixen la seva pròpia opció literària sense que cap sigui predominant. Donant pas així a la literatura catalana actual.

Pel que fa a la literatura destaca la narrativa. Al llarg de la dècada dels vuitanta va prendre per primera vegada el protagonisme amb autors nascuts als anys trenta o a la postguerra, joves i amb una visió desacomplexada com Carlota Gurt amb Sola i Eva Baltasar amb Permagel. En aquest moviment hi va haver una renovació temàtica, com serien les conseqüències de la guerra civil, opressió sexual, religiosa, entre altres creant una gran diversitat estètica. En aquest període destaquen autors com Carlota Gurt amb Sola o Marta Rojals amb L'estiu.

Irene Solà

Irene Solà és una autora jove nascuda a Malla (Osona) el 1990, i llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Solà es va formar en filologia catalana i angloamericana i ha treballat com a professora de literatura a diverses universitats europees. Es va donar a conèixer amb el seu poemari Bèstia (2012), guanyador del premi Amadeu Oller per a poetes inèdits. El jurat va destacar-lo com a: “poesia violenta, plena d’idees, en un univers surrealista molt suggerent”.

En la seva obra narrativa Els dics (2018) es teixeixen múltiples relats ideals per la seva protagonista sobre les seves relacions i el seu entorn. A més, narra la història de 3 generacions a través de la veu de la protagonista, Ada. Una altra obra narrativa que destaca d’aquesta autora és Canto jo i la muntanya balla (2019), que conta les històries en diferents punts de vista, on va guanyar el premi de Literatura de la Unió Europea. Aquesta obra rep influència de Víctor Català (Caterina Albert i Paradís), autora del modernisme, perquè se centra en l’espai muntanyenc propi de Solitud, així com l’explicació de les llegendes que fa el Pastor Gaietà que, en aquest cas, és explicat a partir de les dones d’aigua. Per altra banda, també rep influència de Mercè Rodoreda per l’ús del monòleg interior, propi de la novel·la psicològica, amb repeticions, canvis de tema, etc. A més a més, l’ús de símbols com els coloms a La plaça del diamant, Irene Solà usa els núvols com a element que condiciona la vida dels personatges de la novel·la, sovint de manera negativa.

També cal destacar, la seva obra, Et vaig donar ulls i vas mirar tenebres (2023) que ressegueix les històries d’un llinatge femení i maleït a les Guilleries (Osona) on apareixen caçadors de llops, bandolers, bruixes, maquis, fantasmes i dimonis.

La literatura de postguerra: Salvador Espriu

Després de guanyar la guerra civil, el control ideològic i moral sobre la població es va mantenir al llarg de tota la dictadura de Franco. La postguerra (1939-1959) es va caracteritzar per la forta repressió, sobretot els primers anys, i per la censura. La literatura catalana es practicava de forma clandestina o a l’exili. Varen sorgir nous temes, registres i formes de la literatura catalana. A partir de l’any 1959, les mesures franquistes es varen relaxar gràcies a l’obertura d’Espanya a Europa i comença la segona etapa del franquisme (1960-75).

El moviment literari que engloba Salvador Espriu és el teatre i la poesia de postguerra. La poesia triomfa després de les restriccions del franquisme amb l’objectiu de donar una imatge de “normalitat”. Destaquen dues tendències la postsimbolista, destacant Carles Riba i altres poetes com Joan Brossa optaren per unes actituds més avantguardistes. D’aquestes dues tendències va irrompre una veu original, Salvador Espriu. L’any 1960 es varen publicar tres llibres de poesia que marquen la poesia posterior: Vacances pagades de Pere Quart, Da nuces pueris de Gabriel Ferrater i La pell de brau de Salvador Espriu. D’altra banda, tenim el teatre que va sofrir més restriccions i fins a 1946 no tornarà als escenaris amb moltes prohibicions. Aquest teatre va continuar amb una línia més tradicional, com la dels anys 30, destaquen Josep M. De Segarra i Carles Soldevila. La renovació del teatre es dona gràcies a dues plataformes: L’Agrupació Dramàtica de Barcelona que incorporarà els nous corrents del teatre europeu i L’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual que funciona com a centre d’ensenyament privat.

Salvador Espriu

Salvador Espriu va néixer el 1913 i va morir el 1985 a Santa Coloma de Farners. Va estudiar dret, història antiga i llengües clàssiques, que es reflecteix a la seva obra, de la mà de Carles Riba, hereu del Noucentisme i autor d’obres a l’exili com Elegies de Bierville. En les seves obres literàries tracta temes com la mort de la llengua, les institucions, cultura i llengua catalana, generalment amb un to elegíac, per tant, l’element del pessimisme és molt recurrent pel fet de contemplar aquesta mort. Sovint es troba un compromís del poeta amb el seu poble. A més a més, donat que va estudiar història antiga i llengües clàssiques, empra símbols mitològics com Esther, Antígona, el cec (símbol de Déu) i el món mític de Sinera, que representa la llibertat perduda. Aquest és un recurs per satiritzar, denunciar i moralitzar. També utilitza altres símbols com la pedra, la paraula, els llavis (referència a la llengua)...

Dins la seva obra poètica, destaquem La pell de brau, que fa al·lusió a la forma d’Espanya, segons el geògraf grec Estrabó. En aquesta obra es veu reflectida la seva intenció de denunciar i moralitzar, típic a la seva obra, fent una crítica al franquisme, el qual ha estat el causant de la mort de la llengua i la cultura catalana, el qual és un tema recurrent a la seva literatura. En últim lloc, també podem trobar plasmat el compromís que tenia amb el poble, atès que demana a Espanya que esdevingui un lloc de convivència, respecte i llibertat (entesa com a democràcia). Altres obres poètiques són Cementiri de Sinera i El caminant i el mur. Per altra banda, respecte a la seva obra teatral, ressalta una gran quantitat de mitologia i elements de la Bíblia en obres com Antígona i Primera història d’Esther.

La literatura de postguerra: Mercè Rodoreda

Després de guanyar la guerra civil, el control ideològic i moral sobre la població es va mantenir al llarg de tota la dictadura de Franco. La postguerra (1939-1959) es va caracteritzar per la forta repressió, sobretot els primers anys, i per la censura. La literatura catalana es practicava de forma clandestina o a l’exili. Varen sorgir nous temes, registres i formes de la literatura catalana. A partir de l’any 1959, les mesures franquistes es varen relaxar gràcies a l’obertura d’Espanya a Europa i comença la segona etapa del franquisme (1960-75).

La novel·la psicològica, un moviment que sorgeix a Europa a finals del segle XIX, i que incorpora el monòleg interior. A la literatura catalana alguns modernistes incorporaran algunes característiques de la novel·la psicològica com Víctor Català a Solitud. Els autors més destacats són Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, que escriviren les seves obres més rellevants a partir dels anys 60, on la censura provocada per la guerra civil i la dictadura es relaxà. Dins d’aquesta etapa, s’intenta reflectir el món interior dels personatges, mitjançant la narració en primera persona. La trama és secundària, el que importa és l’ànima interior del personatge, els fets són irrellevants. En aquest gènere destaca Mercè Rodoreda que va néixer a Barcelona el 1908 i va ser una de les grans autores del segle XX. La seva obra es pot dividir en tres etapes: joventut, maduresa i vellesa.

En la seva etapa de joventut, publica cinc novel·les, però només reivindica Aloma. És una obra amb molts trets autobiogràfics, pessimisme i simbolisme, el qual tracta de la pèrdua de la pubertat i de l’enfrontament amb el món dels adults. On reflecteix una part de la seva vida en la novel·la. A la seva etapa de maduresa, es troba exiliada a Ginebra, on reprèn la seva activitat d’escriptora i publica Vint-i-dos contes (1958), tot i que la seva obra més celebrada és La plaça del Diamant (1962).

La plaça del Diamant

La plaça del diamant està dividida en tres parts i tracta la vida de Natàlia/Colometa i la seva vida a Barcelona en temps de la República, la guerra, i la postguerra. Colometa és la narradora en primera persona de la seva vida. Aquesta novel·la destaca per la utilització d’un llenguatge viu i col·loquial. En el cas del capítol 34, es descriu com Natàlia pensa constantment a assassinar els seus fills perquè estan famèlics, ja que no tenen per menjar. El capítol acaba quan Natàlia té la intenció de matar-los ficant-los salfumant mitjançant un embut mentre dormen i després suïcidar-se amb el mateix producte. Es pot veure clarament com tot el capítol és una descripció detallada dels pensaments interns de la protagonista, per tant, en primera persona i deixant la trama en un segon pla. L’obra és plena de símbols, com per exemple trobam les flors i el jardí, que representen la infantesa perduda de Colometa. Però en destaca sobretot un: el colom que representa l’opressió, l’esclavitud.

L'etapa de vellesa és la darrera etapa en la qual escriu Mirall trencat. Aquesta narra la història tràgica d'una família de la burgesia catalana i aborda tres temes existencials: la infantesa, la soledat i la mort. Es caracteritza pel pessimisme i utilitza la veu d’un narrador omniscient.