Literatura catalana dels anys 20 i 30: Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la Postguerra

La literatura dels anys vint i trenta: Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Els inicis de la segona dècada del segle XX a Espanya corresponen als darrers anys de la Restauració Borbònica (1874-1923); és un període d'enfrontaments entre liberals (burgesia i classes populars) i conservadors (clergat i aristocràcia terratinent). A Catalunya, la situació està condicionada per la consolidació del moviment obrer i per l'eclosió del catalanisme polític. L'anarquia i el socialisme marquen la política d'aquests anys. A més, el catalanisme polític s'havia consolidat gràcies al projecte culturitzador del Noucentisme. El cop d'estat de Primo de Rivera, però, suposà la desaparició de la Mancomunitat i la dissolució de la xarxa institucional creada pels noucentistes. El panorama varia amb la Segona República (1931-1936), en què retornen les institucions de govern pròpies com la Generalitat, amb més possibilitats d'acció que l'antiga Mancomunitat.

A Catalunya, durant aquests anys s'incorporen a la literatura diverses tendències estètiques internacionals. Per una banda, trobem un model d'adscripció burgesa, hereu del Noucentisme, que aprecia l'obra ben feta, defensa l'ús d'un model de llengua normativitzat i aposta per la innovació incorporant la poètica postsimbolista. Està representat en poesia per Marià Manent i Carles Riba. En narrativa, apareixen autors com Carles Soldevila i Miquel Llor, que introdueixen les novetats tècniques de la novel·lística internacional, com el flashback i el monòleg interior. En el teatre, les idees noucentistes van influir en la creació d'un teatre burgès que s'anomenava comèdia burgesa; hi destaquen Carles Soldevila i Josep Pous i Pagès.

Per altra banda, hi ha una tendència literària innovadora que es defineix per oposició a les propostes burgeses. Així, en poesia, hi ha qui experimenta amb l'avantguarda, com és el cas de J. V. Foix; en narrativa, en fan paròdia autors com Pere Calders; i en teatre, Joan Oliver adopta una postura crítica i ataca la buidor i la superficialitat de la burgesia.

A Mallorca, durant els anys vint i trenta la poesia continua essent el gènere més predominant. Mentre a Catalunya conflueixen el simbolisme i el model innovador, a l'illa té continuïtat la segona generació de poetes de l'Escola Mallorquina, amb autors com Angel Ruiz i Pablo i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 1913 - El Brull, Osona, 1938) va néixer en el si d'una família modesta i va estudiar a l’Institut Balear, on va tenir com a mestre Gabriel Alomar. El 1930 partí cap a Barcelona, on es llicencià en Filosofia i Lletres. Morí molt jove, de malaltia en plena Guerra Civil, però la seva influència —a través especialment del seu gran amic Salvador Espriu— resta fonamental fins a la poesia d'avui.

Rosselló-Pòrcel trenca amb els postulats de l'Escola Mallorquina i s'interessa per incorporar tendències noves a la literatura de les Balears. En la seva producció conflueixen la tradició simbolista i la més innovadora d'avantguarda, el surrealisme, a més de la dels poetes castellans de l'anomenada Generació del 27 (Jorge Guillén, Federico García Lorca, Rafael Alberti o Pedro Salinas).

L'obra poètica està formada per Nou poemes (1933), Quadern de sonets (1934) i Imitació del foc (1938). En total una seixantena de poemes que no són publicats fins al 1949, quan es recullen en el volum Obra poètica. Al llarg de la seva obra presenta diversitat d'estils i de models i un llenguatge net i precís. S'hi mesclen records d'infantesa i al·lusions concretes a la seva ciutat, Palma; alhora que també hi trobem una interpretació emocionada del paisatge.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel va morir sense que la seva personalitat de poeta arribés a madurar, i sense poder exercir influència en les generacions futures, tot i que la seva obra fou tinguda molt en compte, fins i tot mitificada, pels poetes de la postguerra immediata, com el seu amic Salvador Espriu, Josep Palau i Fabre i Joan Teixidor.

La literatura de postguerra

Acabada la guerra, el 1939, la victòria dels feixistes suposà l'inici d'una etapa de quaranta anys de dictadura que, entre moltes altres qüestions, suposà la prohibició de la llengua catalana, la censura, l'exili de gran part dels intel·lectuals i l'execució d'altres i la repressió i la persecució d'aquells que no combregaven amb les seves idees. Després de tres anys de Guerra Civil, quedaren abolits tots els progressos polítics i els lingüístics: la llengua catalana deixà de ser oficial i es prohibí en l'àmbit públic, l'administració i l'ensenyament, de manera que la cultura en català passà a la clandestinitat.

La cultura catalana de postguerra va seguir diferents fases de repressió i violència, sota el règim franquista, que anà minvant progressivament. Entre els anys 1939 i 1946 tingué lloc l'època de màxima repressió, amb execucions, prohibicions, dispersió a causa de l'exili i desaparició de la vida pública de tots aquells que tenien alguna relació amb la defensa de la llengua. Entre 1946 i 1956 la repressió franquista s'alleujà i, molt lentament, la llengua tornà a l'ús literari. A la dècada dels anys seixanta el règim franquista evolucionà cap a una certa permissivitat.

La narrativa de postguerra

La formació de moviments literaris articulats com els que hi havia hagut abans de la guerra (Modernisme, Noucentisme, avantguardes...) esdevé impossible durant el període de postguerra, ja que no hi ha cap tipus de plataforma que els pugui cohesionar. Els temes de la narrativa de postguerra són diversos i van des de la narrativa testimonial fins al realisme màgic, passant per la novel·la psicològica. La majoria d'aquestes novel·les van ser escrites en la dècada dels anys quaranta, però no van ser publicades fins als anys seixanta, a causa de la censura.

Els autors de la postguerra, com Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda, bastiren la seva obra basant-se principalment en els corrents que havien dominat en la literatura catalana de preguerra, seguint, sobretot, el model de la novel·la psicològica.

Llorenç Villalonga (1897-1980)

Llorenç Villalonga i Pons (Palma, 1897-1980) és l'exponent més important de la narrativa mallorquina del segle XX. Va estudiar Medicina i es va especialitzar en Psiquiatria, activitat a la qual es va dedicar professionalment.

La seva obra inclou, alhora, una idealització dels seus orígens familiars (provenia d'una família de terratinents rurals), una crítica del provincialisme de les classes altes de l'illa i una defensa del liberalisme proeuropeu. Villalonga va treballar en diversos gèneres: periodisme, poesia, narrativa curta (històries en què la descripció d'atmosferes i personatges és essencial) i en alguns drames escrits, durant els anys trenta, entre els quals són famosos els Desbarats (peces curtes amb estil humorístic). No obstant això, la novel·la va ser el gènere que li va assegurar la consolidació literària definitiva.

La primera novel·la que va escriure fou Mort de dama, publicada el 1931. És una novel·la psicològica plena d'ironia, sàtira i humor a través de la qual l'autor es burla d'un món en declivi, el de l'aristocràcia mallorquina dels anys vint.

Després d'un període de recolliment, va ser autor d'una intensa producció en què la nostàlgia del passat fou un element molt important. D'aquest període són Desbarats, La novel·la de Palmira (1952) i Bearn o la sala de les nines, la seva novel·la més coneguda i una obra mestra, explica la història d'uns aristòcrates rurals a la Mallorca del segle XIX des del punt de vista de Joan Mayol, un capellà que escriu les seves memòries després de la mort dels darrers Bearn. Bearn, que es publicà primer en castellà, l'any 1956, i després, el 1961, en català, s'ha traduït a un gran nombre de llengües. El relat se centra principalment en les idees dels personatges. Si Mort de Dama és una caricatura d'un món en declivi, Bearn s'alça com una elegia magnífica d'aquest mateix món: tota la novel·la és un tribut plàcid i tendre a aquests grans senyors de l'aristocràcia que temps enrere havien dominat Mallorca i que ja no tornaran mai més.

Les novel·les posteriors són de caràcter més autobiogràfic: L'àngel rebel (1961) (reescrita i publicada el 1974 amb el títol de Flo la Vigne), Desenllaç a Montlleó (1967), La Virreyna (1969) i El misantrop (1972). Finalment, va obtenir un èxit notable amb Andrea Victrix (1974) i Un estiu a Mallorca (1975).