Literatura Catalana del Segle XX: Noucentisme, Avantguardisme i Postguerra

Literatura Catalana del Segle XX

El Noucentisme i l'Avantguardisme (1907-1936)

Entre 1907 i 1923, la cultura catalana va viure una època de gran expansió gràcies a l'obra del govern des de les institucions polítiques de l'època: primer, la Diputació Provincial de Barcelona i, després, la Mancomunitat de Catalunya, liderada per Enric Prat de la Riba. Es va treballar per modernitzar les infraestructures del país i consolidar la cultura catalana en tots els àmbits de la vida pública.

El cop d'estat del general Primo de Rivera el 1923 va suposar la supressió de la Mancomunitat el 1925 i anys de persecució de la llengua i la cultura catalanes. L'arribada de la República el 1931 va significar la recuperació de la cultura del país i la represa de la normalització lingüística, interrompuda de nou per la Guerra Civil el 1936.

El Noucentisme (1906-1923)

El Noucentisme, moviment que va sorgir del Modernisme però se'n va allunyar ideològicament, es va plantejar com a opció cultural al voltant de 1914. Els noucentistes, partidaris de l'ordre i la tradició, es van oposar als avantguardistes, que formulaven nous models culturals basats en la ruptura amb la tradició.

El Noucentisme va tenir el seu inici el 1906, va començar a declinar el 1917 i va acabar el 1923. Moltes de les seves realitzacions han perdurat fins als nostres dies. Conscients de la importància del poder polític, van tenir en Eugeni d'Ors el seu principal ideòleg, que va crear estats d'opinió amb el seu Glossari. Pompeu Fabra, des de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (1912), va ser la figura clau en la normativització del català en l'ortografia, la gramàtica i el lèxic.

El programa teòric del Noucentisme es pot resumir en aquests conceptes:

• Imperialisme: Intervenció per implantar un estat burgès modern i construir una estructura institucional per modernitzar Catalunya.
• Arbitrarisme: Afirmació de la voluntat com a correcció dels excessos racionalistes i del determinisme naturalista.
• Civilisme: Èmfasi en l'educació.
• Classicisme: Imposició de l'ordre i la norma sobre la realitat.
• Mediterranisme: Associació de la nació catalana al passat històric clàssic.

El gènere literari per excel·lència del Noucentisme va ser la poesia.

Autors Noucentistes

Eugeni d'Ors (1881-1954): Nascut a Barcelona i mort a Vilanova i la Geltrú, va ser el primer intel·lectual que es va professionalitzar com a publicista. Després d'una llarga etapa com a inspirador de la política cultural del Noucentisme, va ser apartat del poder després de la mort de Prat de la Riba. Va exercir una gran influència en el pensament i la cultura catalana amb el seu Glossari, publicat a La Veu de Catalunya entre 1906 i 1920. Obres destacades: La Ben Plantada (1911), Tina i la Guerra Gran (1914) i Gualba, la de Mil Veus (1915).

Josep Carner (1884-1970): Nascut a Barcelona i mort a Brussel·les, és considerat el poeta català modern per excel·lència. Format en el Modernisme, es va decantar pel Noucentisme. Després de col·laborar amb la Mancomunitat, va emprendre la carrera diplomàtica, cosa que li va permetre viatjar arreu del món. Acabada la Guerra Civil, es va exiliar a Mèxic i després a Brussel·les. La seva poesia es caracteritza per la perfecció lingüística i una gran exigència formal. Obres destacades: Els Fruits Saborosos (1906), Auques i Ventalls (1914), El Cor Quiet (1925) i Nabí (1941).

L'Avantguardisme

L'Avantguardisme va incloure un conjunt de moviments literaris i artístics que volien trencar amb el passat. Va sorgir a principis del segle XX i defensava el progrés tècnic i el canvi de valors morals. Un dels detonants més directes va ser la Primera Guerra Mundial.

• Futurisme: Nascut a Itàlia, va tenir com a principal teòric Filippo Tommaso Marinetti. S'interessava pel maquinisme i per l'oposició a l'academicisme i al classicisme.
• Dadaisme: Va néixer el 1916 com a protesta contra la civilització que havia provocat la guerra a Europa. Defensava una expressió totalment espontània i la destrucció dels mitjans d'expressió tradicionals. Tristan Tzara va ser un dels seus principals teòrics.
• Surrealisme: Pretenia copsar el món dels somnis i de l'inconscient. Influït pels estudis de Sigmund Freud, va tenir com a principal teòric André Breton.

La poesia va ser el gènere més conreat pels escriptors avantguardistes, amb característiques com:

• Collage lingüístic: Incorporació de paraules i expressions d'altres llengües.
• Collage icònic: Ús d'elements gràfics.
• Ús de diversos tipus de lletra d'impremta.
• Eliminació de signes de puntuació i de majúscules.
• Espais en blanc per suggerir paraules o canvis de ritme.
• Ús del cal·ligrama.

Autors Avantguardistes

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924): Nascut a Barcelona, va passar la seva infància en un orfenat. Va col·laborar en la premsa anarquista i va derivar cap a la literatura des de posicions avantguardistes. Obres destacades: Poemes en Ondes Hertzianes (1919), L'Irradiador del Port i les Gavines (1921) i El Poema de la Rosa als Llavis (1923).

J.V. Foix (1893-1987): Poeta, periodista i assagista barceloní. Va col·laborar en diverses revistes com Monitor, La Revista, Trossos i L'Amic de les Arts. La seva poesia es caracteritza per la cerca d'una síntesi entre el classicisme i un avantguardisme molt personal. Obres destacades: Sol, i de Dol, Les Irreals Omegues, Onze Nadals i un Cap d'Any, Cròniques d'Ultrason, Gertrudis, KRTU i L'Estrella d'en Perris.

Narrativa de Postguerra

El Segle XX: La Narrativa

Després d'un període d'estancament, la producció novel·lística catalana va viure un impuls durant els anys vint i trenta del segle XX. Les causes van ser l'eixamplament del públic lector, el creixement del nombre d'editorials i col·leccions, i la creació de premis literaris. La novel·la psicològica, centrada en els ambients burgesos i l'anàlisi de la interioritat dels personatges, va ser el corrent dominant. Es van introduir noves tècniques narratives com el monòleg interior.

En aquesta època es van donar a conèixer narradors com Carles Soldevila (Fanny, 1929), Miquel Llor (Laura a la Ciutat dels Sants, 1931), Llorenç Villalonga (Mort de Dama, 1931), Josep M. de Sagarra (Vida Privada, 1932) i Mercè Rodoreda (Aloma, 1938).

La fi de la guerra va suposar un període de silenci per a la narrativa, que no es va recuperar fins als anys cinquanta.

Autors de Postguerra

Josep Pla (1897-1981): Nascut i mort a Palafurgell, és considerat una de les figures més importants de la narrativa catalana. La seva obra, publicada per l'editorial Destino, ocupa més de 40 volums, encapçalats per El Quadern Gris. Després de la Guerra Civil, es va dedicar exclusivament a l'escriptura. Va crear una prosa literària moderna que va superar les tendències modernistes i noucentistes. Va conrear diversos gèneres realistes com ara llibres de viatges, biografies, articles periodístics i assaigs. El tema principal de la seva obra és el temps i la seva intenció, deixar constància del món en què va viure.

Mercè Rodoreda (1908-1983): Nascuda a Barcelona i morta a Girona, és la narradora més important de la literatura catalana contemporània. Després de la Guerra Civil, es va exiliar a França i després a Suïssa. La seva obra més famosa, La Plaça del Diamant, es va publicar el 1962. Altres obres destacades són La Meva Cristina i Altres Contes (1967), Mirall Trencat (1974) i Viatges i Flors (1980). La seva obra gira al voltant de temes com la introspecció de personatges femenins, la frustració amorosa, la soledat, la incomunicació i el pas del temps.

Llorenç Villalonga (1897-1980): Psiquiatre de professió, es va iniciar en el periodisme i la literatura abans de la guerra. Obres destacades d'aquesta època són Mort de Dama (1931) i Madame Dillon (1937). Després de la guerra, la seva obra va canviar, predominant l'elegia i la nostàlgia. La seva gran obra va ser Bearn o la Sala de les Nines (1961).