Literatura Catalana del Segle XX: Autors i Gèneres

La narrativa del segle XX

El corrent literari que va dominar aquells anys va ser el de la novel·la psicològica, centrada en els ambients burgesos, que analitzaven profundament les interioritats dels personatges. A més, es van introduir noves tècniques narratives, per exemple la del monòleg interior que consisteix a expressar de forma directa allò que s'agita en el subconscient d'un personatge.

Josep Pla (narrativa)

És considerat una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX, especialment pel que fa a la narrativa. La seva obra completa ocupa més de 40 volums. Va crear una prosa literària moderna, que va suposar la superació de les tendències modernistes i noucentistes. Destacava en especial el seu magistral domini de les descripcions i de l'adjectivació justa i precisa en qualsevol estil. Tot i que va intentar escriure algunes novel·les (El carrer estret), es va proposar sobretot captar la realitat en els seus justos termes. Per això va conrear diversos gèneres realistes en prosa, com ara els llibres de viatges i guies.

El tema principal de la seva producció és el temps, principalment en el sentit del pas del temps. La seva intenció era deixar constància literària de les transformacions físiques del món que li va tocar viure i les persones de la seva època. La seva obra completa constitueixen unes vastes memòries sobre la vida catalana i el país en conjunt des d'una visió realista.

Mercè Rodoreda (narrativa)

La narradora més important de la literatura catalana contemporània. El 1938 publicà Aloma, novel·la en què ja apareixen alguns dels trets que van caracteritzar la seva obra. Al final de la Guerra Civil es va exiliar a França i, després, a Suïssa. El 1962 es va publicar La plaça del Diamant, la seva novel·la més famosa, que ha estat portada al cinema, i més recentment, al teatre. Jardí vora el mar i La meva Cristina i altres contes van representar l'evolució de la narrativa de l'autora cap a un món fantàstic i mític que va culminar amb Mirall trencat.

L'obra de Mercè Rodoreda gira a l'entorn d'uns eixos temàtics que configuren el seu món narratiu: la introspecció d'uns personatges femenins alienats, la frustració de les relacions amoroses entre home i dona, la soledat, la incomunicació i el pas del temps destructor, que només el record i la mitificació del passat poden arribar a equilibrar.

Llorenç Villalonga (narrativa)

Es presentava com el cronista d'un món perdut: el de Mallorca anterior al turisme. Psiquiatre de professió, les seves obres d'aquesta època ridiculitzen els ambients catalanistes de la Mallorca que vivien els autors de l'Escola Mallorquina. Les novel·les Mort de dama i alguns relats curts mostren de manera despietada el contrast entre una societat que mirava al passat i una altra, més dinàmica, formada per persones estrangeres i autòctones que vivien en un ambient de dolce vita a la mateixa illa. Després de la guerra, en la seva obra predomina l'elegia i la nostàlgia per un món perdut: el de l'aristocràcia mallorquina, una part de la qual presenta com uns personatges cultes i oberts a la modernitat, però sense excessos. Una de les millors novel·les de la postguerra catalana va ser Bearn o La sala de les nines; el protagonista veu com el seu món s'esfondra de manera inevitable davant la modernitat imparable.

El teatre de postguerra

A partir de la segona dècada del segle XX, el teatre català va entrar en una fase de crisi profunda, comuna a tot Europa. Aquests fets i el profund desinterès de la burgesia van provocar el declivi d'aquest gènere. Aquesta tendència es va trencar, en part, per l'aparició de Josep Maria de Sagarra, que amb un teatre senzill i efectista, va connectar amb un ampli sector de públic format bàsicament per les capes populars de la societat. Els anys 20 i 30 del segle XX, l'escena catalana es va recuperar gràcies a autors com Carles Soldevila, el millor representant de l'alta comèdia (que tractava els conflictes de les classes burgeses), i el mateix Josep Maria de Sagarra, que va donar una visió sarcàstica i corrosiva de les relacions familiars de la burgesia. Després de la Guerra Civil, el teatre català va quedar sotmès a una forta censura.

Josep M. de Sagarra

Va desenvolupar una carrera literària que es pot qualificar de fulgurant. Durant els anys 20 i 30, va escriure i va estrenar la major part de les seves obres teatrals, algunes amb un gran èxit. La Guerra Civil el va dur a París i a la Polinèsia i el 1940 va tornar a Barcelona. També va ser un excel·lent traductor al català.

LA POESIA: Es caracteritza per la presència constant del sentimentalisme i del sentit de la natura. Obres destacades inclouen Cançons de taverna i d'oblit i Cançons de rem i de vela.

LA NARRATIVA: Vida privada és un retrat corrosiu i escandalós de l'alta societat barcelonina durant la dictadura de Primo de Rivera. Tanmateix, on va demostrar el seu domini de la prosa va ser en el periodisme, amb obres com Cafè, copa i puro.

EL TEATRE: Fins a la seva mort, es van representar més de 50 obres seves. Va saber connectar amb un públic majoritàriament popular amb personatges arquetípics i localitzacions conegudes. Obres representatives són L'hostal de la Glòria i El cafè de la Marina.

Joan Oliver

La seva obra es caracteritza per la crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, per una forta ironia que de vegades arriba al sarcasme i per fer servir un model de llengua molt planer. Va utilitzar sempre el pseudònim de Pere Quart a l'hora d'escriure poesia. L'exili el va dur primer a França i finalment a Santiago de Xile. Els anys 60 i de manera progressiva, va començar a ser cada cop més conegut. Va ser detingut força vegades. En poesia, destaquen obres com Bestiari, Vacances pagades, Cambrera nova, La fam i Ball robat. Va ser un excel·lent traductor de grans autors internacionals.

La seva actitud inconformista el va dur a l'aïllament i a la soledat i algunes vegades a la presó, com a conseqüència de la repressió política del franquisme, però també al reconeixement social i a l'homenatge per part de molta gent.

La sol·licitud (instància)

És un document que s'adreça a l'Administració. També s'anomena instància.

• Encapçalament: les dades personals.
• Exposició: s'inicia amb la fórmula EXPOSO. La conjunció"qu" introdueix l'exposició de cada motiu.
• Petició: comença amb la fórmula DEMANO. Aquest apartat presenta la sol·licitud pròpiament dita, és el nucli del document.
• Peu: consta de 3 parts: el lloc des d'on s'escriu i la data, la firma i la identificació del destinatari.

El currículum vitae

És un escrit que recull les dades més importants de la formació acadèmica i de l'experiència professional d'una persona.

• Dades personals
• Estudis: que s'hagin fet i titulacions.
• Experiència laboral: feines i càrrecs, data d'inici i d'acabament.
• Competències personals: idiomes, coneixements informàtics...