Literatura Catalana: Del Romanticisme a les Avantguardes

Narrativa del segle XIX

Primera meitat: novel·la romàntica

Dins d'aquest període, trobem la novel·la:

• Històrica
• Gòtica o d'aventures
• De viatge (ciència-ficció)
• De fulletó
• Sentimental (premsa, fascicles setmanals)

Segona meitat: novel·la de fulletó o sentimental

• Quadres costumistes: diaris i revistes reflecteixen figurativament els costums.
• Novel·la i conte realista: construeixen una ficció amb personatges, temps i lloc real o contemporani; importància dels diners i conflicte entre les dones.
• Novel·la i conte naturalista: ha de ser un estudi de la realitat; és un mirall perfecte d'aquesta. Solen ser el reflex de situacions límit.

Narcís Oller

Neix a Valls el 1846 i s'estableix a Barcelona, on estudia dret i treballa com a funcionari de la Diputació i procurador dels Tribunals de Justícia (té informació secreta). Comença escrivint en castellà, però més tard es relaciona amb els escriptors de la Renaixença, que influeixen en el seu catalanisme literari. El 1877 guanya els Jocs Florals i comença a escriure en català. Deia que entre la llengua nativa i el seu autor hi ha un nexe especial. La seva educació és romàntica i naturalista, tot i que conviu amb set tipus de moviments literaris: Romanticisme, Costumisme, Realisme, Naturalisme, Modernisme, Noucentisme i Avantguardes. Narcís Oller no es pot classificar; depenent de la novel·la, es decanta més per elements costumistes, realistes o naturalistes. Té com a ídol Émile Zola. La seva obra és un retrat de la societat de Barcelona, basant-se en els diners, un tema molt present. De la seva obra, destaquen:

Croquis al natural (1879)

Contes de tendència realista.

La Papallona (1882)

Inicia el naturalisme a Catalunya. Té un pròleg d'Émile Zola, teòric francès del naturalisme. Conté unes descripcions ambientals de la Barcelona treballadora i menestral, que són molt exactes i són un estudi de la realitat. "La papallona" és el malnom que rep un estudiant ric i seductor, que enamora i abandona una humil modista del barri del Raval. Té elements de novel·la de fulletó romàntica (part sentimental), però alhora de novel·la naturalista-realista (descripció dels ambients deterministes).

L'Escanyapobres (1884)

Estudi d'una passió. Novel·la esquemàtica dels postulats naturalistes. L'autor descriu d'una manera objectiva l'avarícia. L'Oleguer (l'escanyapobres) és un personatge negatiu que s'oposa a una societat capitalista en vies de progrés que, a la novel·la, se simbolitza amb el ferrocarril, la fàbrica i la ciutat. L'endarreriment està simbolitzat amb l'avar, la vida retirada, un món tancat.

Vilaniu (1885)

Tercera novel·la. Sembla ser Valls. Retrata l'estancament social i moral en una ciutat de manera naturalista: com la gent està condicionada per les tradicions.

La febre d'or (1890-1892)

Quarta novel·la. Marca el moment de plenitud de la carrera novel·lística d'Oller. Retrat fidel de l'alta burgesia barcelonina, on es pateix la febre de la Borsa entre 1880 i 1882. El protagonista, en Gil Foix, és un menestral enriquit gràcies a la construcció i l'especulació. Té tres parts: ascensió, consolidació i davallada. Al final, una davallada de la Borsa l'arruïna i torna als seus orígens. Reprèn el tema dels diners, però defensa el capitalisme industrial-productiu, i fa una crítica del capitalisme financer.

La bogeria (1898)

Obra més naturalista. El protagonista, Daniel Serrallonga, és un jove universitari estudiant de comarques que pateix un trastorn mental que s'agreuja i acaba sent un boig que han d'internar. Marca un ambient degradant (lleis de l'herència). És agreujat pel comportament que l'envolta (determinisme social). La novel·la està escrita amb triple perspectiva: l'opinió del metge (visió científica i objectiva), l'Armengol (amic i visió del poble davant dels malalts mentals) i el narrador (punt de vista humà, comprensiu i analític de la societat). Estableix la relació: herència-medi-evolució (natural).

Modernisme (finals del segle XIX i principis del XX)

Era l'obsessió per marcar distàncies amb el passat, per cremar etapes i mirar cap al futur. Hi van conviure dues tendències:

• Regeneracionisme: moviment que preconitzava un canvi social i polític i pretenia regenerar la societat.
• Esteticisme: transformació necessària de la societat en el paper primordial que conferia a l'art.

D'altra banda, es va dividir en dues grans etapes:

• 1892-1900: etapa més combativa, on els modernistes van explicar les seves idees en quatre revistes: L'Avenç, Catalònia, Quatre Gats i Pèl & Ploma.
• 1900-1911: etapa més literària i menys ideològica. Revista destacada: Joventut.

Novel·la

Trobem que el protagonista és un personatge solitari enfrontat a la societat.

Teatre

Dues tendències:

• Simbolista o decadentista
• Ideològica: xoquen amb la realitat social.

Espectacle de masses de transmissió de les idees modernistes. Joan Maragall.

Escola Mallorquina

Grup de poetes mallorquins de principis del segle XX, amb un model de llengua subtil i refinat. Caracteritzat pel classicisme i l'assumpció de la tradició popular. Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.

Noucentisme

Reacció classicitzant del Modernisme. Defensen l'art sotmès als cànons clàssics. Va suposar la traducció de la pujada al poder de la burgesia catalana. Va suposar el primer impuls institucional a la normalització de la cultura catalana.

Avantguardes

Tot l'art del segle XX va estar marcat, en major o menor mesura, per aquestes, que van suposar un enfrontament amb tota la tradició occidental i una forta reacció antiburgesa. Pretenien començar de nou, com si no hi hagués hagut res abans; elogiaven la novetat i la joventut, i volien escandalitzar el públic mitjà. Principals moviments:

• Cubisme (França, cal·ligrames)
• Futurisme (Itàlia, "Paraules en llibertat")
• Dadaisme (Zuric, provocació constant de falta de lògica i abolició de totes les convencions)
• Surrealisme (París, alliberament del subconscient en els somnis)
• Expressionisme (Alemanya, angoixa del moment a través de l'exageració: colors estridents... donat a la sàtira política)

Dècades del 1920 i 1930

Als anys vint, es produeix una crisi del gènere novel·lístic i una recerca d'un nou moviment cultural. Apareix el monòleg interior i la novel·la psicològica.