Literatura Catalana: Del Modernisme a l'Actualitat

La narrativa del primer terç del segle XX

La recuperació del discurs narratiu durant el segle XX va estar lligada a l'evolució de l'estàndard literari en el qual participaren els escriptors modernistes, ja que crearen els instruments necessaris per a la modernització de l'estàndard i elaboraren els estudis lingüístics que afavoriren els acords ortogràfics.

El modernisme recollí a través del decadentisme francès aspectes que el naturalisme ja utilitzava, com l'emotivitat o la vida anterior, i es conrea la prosa poètica amb imatges de gran intensitat. La temàtica més habitual va ser el desig d'autorealització individual.

El triomf del corrent noucentista a partir de 1960 no contribuí al desenvolupament de la narrativa. Pretenien transformar la realitat d'acord amb uns ideals de bellesa i de civisme, i utilitzaren també molt la poesia i l'assaig. Als anys 1920 i 1930 alguns modernistes reprengueren el gènere novel·lístic; la novel·la esdevingué un gènere amb difusió, valorat pels intel·lectuals i pel públic.

La narrativa de la segona meitat del s. XX i l'inici del XXI

La dictadura posterior provocà un període de profunda depressió política, econòmica i cultural, com la censura o la prohibició de la llengua i dels drets civils. La novel·la s'obrí des de l'exili (anys 40 i 50) i després des del país. Durant els anys 40 i 50 trobem escriptors que escriuen novel·la sobre l'existencialisme, el realisme, la novel·la poètica, la literatura fantàstica o la de l'absurd, i també fou dominant la novel·la psicològica. Durant els anys 60 va haver-hi un desenvolupament econòmic, politicosocial i cultural que introduí canvis en la sensibilitat, les modes i el gust. Als anys 70 hi hagué una crisi del realisme històric o social, i la literatura evolucionà envers l'antirealisme i l'experimentalisme narratiu. Els autors adoptaren una actitud intimista i individualista, i es caracteritzà per una actitud rebel enfront de les convencions socials; abundaven els temes del desencís i l'escepticisme. En la narrativa dels anys 80 van destacar els recursos humorístics, la temàtica urbana i la voluntat de la professionalització. Hi hagué menys experimentació, amb un retorn a formes i continguts més clàssics, a més de la novel·la de gènere.

Mercè Rodoreda

Conreà el conte i la novel·la, a més del teatre. La seua narrativa pertany a la novel·la psicològica. En les seues obres solen aparéixer personatges femenins que expressen dolor, desencís i soledat; l'ús d'un llenguatge poètic i de símbols; la utilització d'expressions col·loquials, i la tècnica del monòleg anterior, i crea un estil d'escriptura parlada. Algunes de les obres conegudes són La plaça del diamant i Mirall trencat.

Enric Valor

Fou narrador, gramàtic, lexicògraf, a més de recopilador de rondalles populars. Als anys 1934 i 1935 es traslladà a València, on connectà amb els grups d'intel·lectuals, i començà la publicació d'algunes narracions i col·laboracions en revistes. Segueix el corrent del realisme europeu i mostra una gran preocupació per les tècniques narratives, pels punts de vista del narrador i pels modes del discurs. Va escriure una obra que es deia L'ambició d'Aleix.

El teatre del primer terç del segle XX

El teatre modernista es manifestà en dues línies estètiques diferents: l'una de naturalista i l'altra de simbolista.

El teatre naturalista es desenvolupà sota la influència del dramaturg francès Émile Zola. Es tractava d'un teatre d'idees, de crítica social, amb estil i tècnica naturalistes. El teatre simbolista segueix una línia esteticista de defensa per l'art com a mitjà d'evasió del materialisme i la superficialitat de la societat burgesa. S'imposà l'alta comèdia noucentista, amb uns ideals estètics classicistes i una actitud idealista dominada per la mesura, d'obres com El camí desconegut. El teatre d'avantguarda trencà amb les normes tradicionals, sovint amb una actitud irònica. La generació de la República produí un teatre compromés i crític amb la situació social de l'època.

Santiago Rusiñol

Fou difusor de les idees estètiques modernistes. Fou artista i es dedicà a la pintura i a l'escriptura. Treballava en dues línies: una més tradicional, vinculada al gènere del sainet, on s'insereix l'adaptació teatral de la seua novel·la L'auca del senyor Esteve, i una més experimental, on utilitza recursos simbolistes, com en Cigales i formigues.

El teatre de la segona meitat s. XX i l'inici del s. XXI

Als anys 40, les autoritats permeteren les representacions de sainet i comèdies de costums tradicionals, i d'obres d'autors com Guimerà o Rusiñol. En els anys 50 es creà l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que contribuí a la represa del teatre i connectà els corrents teatrals europeus. El teatre valencià començà a desaparéixer dels escenaris i fou substituït per la revista i pel teatre evasiu i humorístic en castellà; el sainet era el gènere més conreat. Durant els anys 60 sorgí el moviment de l'anomenat teatre independent, on els autors tenien el teatre com a instrument de conscienciació política i de recuperació cultural. En els 70, el teatre experimentà un gran impuls, amb diversitat de propostes teatrals i muntatges avantguardistes que seguien distints corrents europeus: el surrealisme, el teatre de l'absurd i el teatre document.

Manuel de Pedrolo

Fou poeta, periodista, novel·lista i dramaturg. El seu teatre partix de l'existencialisme i se situa dins del corrent europeu del teatre de l'absurd. L'estructura tradicional va ser substituïda per un seguit de situacions relacionades amb un estat d'ànim o una emoció. Pedrolo expressa una filosofia pessimista de l'existència humana i dels problemes col·lectius, de la violència i de les condicions socials. Així, sobre el tema de la llibertat, escrigué més de 10 poemes, entre ells: Homes i No i Sóc el defecte.