Literatura Catalana Contemporània: Novel·la, Poesia i Teatre (S. XX-XXI)

Narrativa als 70

Als 70 destaca la novel·la de trencament, que s'allunya de les tècniques narratives clàssiques, i es caracteritza per les formes expressives i estructures narratives noves, ambients urbans, problemàtica dels joves, rebel·lia, contracultura i l'eclosió de nous autors. Als 80 i 90 es reprenen les formes clàssiques amb autors com Torrent. Destaca el corrent narratiu del realisme brut o costumisme urbà que mostra una societat urbana consumista, capitalista, injusta, amb una actitud crítica desencantadora i irònica. Al s. XXI hi ha aspectes diversos com la disparitat de temes i estils i coincidència d'autors de diferents generacions. Monzó reflecteix una societat consumista i hedonista en espais urbans amb situacions de la vida quotidiana. Els seus contes reflecteixen el pensament contemporani, exposat amb una mirada crítica. Els trets que el caracteritzen són l'ambientació urbana, personatges esquemàtics i anònims, humor i ironia i elements absurds i fantàstics. Els seus contes no tenen plantejament, nus i desenllaç. A més de la ironia utilitza la claredat expositiva, laconisme i l'estil directe entre altres recursos literaris.

Poesia

La Guerra Civil va trencar la producció literària. Quan, als 40 es va reprendre la producció literària, va seguir les línies bàsiques anteriors (poesia simbolista) i la tendència avantguardista. A més als 60 aparegué la poesia realista. La simbolista va evolucionar cap a la poesia pura, en un procés cap a l'expressió nua dels conceptes. El resultat va ser una poesia intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d'abstracció. Tendència avantguardista: sobretot la del Surrealisme, continuaren publicant en aquesta línia. Aquests corrents insistiren en l'experimentació amb el llenguatge, sobre la forma i el contingut, i en la recerca de la veritable condició de l'ésser humà. Realista: postura crítica i de denúncia social de la dictadura. El llenguatge poètic era entenedor per a un gran públic. En el poema és més important el contingut que la forma.

Context Històric

Amb la victòria dels feixistes va començar una etapa marcada per la repressió contra els vençuts i la imposició d'un règim no democràtic. Els nostres escriptors optaren per l'exili, el silenci o escriure en castellà. Només acabada la guerra la censura impedia qualsevol manifestació que no fos afí al règim i no fos en castellà. Quan va acabar la 2a G.M el règim feixista va quedar aïllat del context internacional. Als 60 hi hagueren manifestacions sistemàtiques d'oposició a la dictadura, i es va publicar Nosaltres els valencians, per Fuster. I també es va iniciar el moviment de la nova cançó. Al 75 mor Franco i comença la transició cap a un règim liberal.

Rodoreda

La seua producció literària s'emmarca en un context de novel·la psicològica. Se sol centrar en la història i anàlisi dels personatges, sobretot femenins. Reflexiona sobre el pas del temps i com influeix en els personatges. Hi ha elements simbòlics que aporten significació i ajuden a perfilar l'evolució dels personatges. Utilitza el subjectivisme i l'estil poètic de la prosa. Té una visió pessimista del món per les seues experiències personals. La plaça dels diamants és la seua obra més important. Té un to realista, utilitza el subjectivisme narratiu i posa en pràctica l'escriptura parlada on s'identifica la llengua de la protagonista amb la del text narratiu.

E. Valor

La seua obra literària es caracteritza per arguments ben constituïts, que sempre giren al voltant de dos mons contraposats, on els personatges són víctimes de l'espai geogràfic: la muntanya i la costa de les comarques meridionals valencianes. El seu objectiu és deixar constància d'un món perdut. A més té un domini absolut del llenguatge. La narrativa de Valor és principalment realista i psicològica, però l'escriptor sí que es deixa influir per alguna de les innovacions de l'època, com l'ús del discurs indirecte lliure i la focalització múltiple.

Fuster

Va publicar al 48 el 1r llibre de poesia Sobre Narcís, l'últim va ser Escrit per al silenci. Es va dedicar plenament a la prosa d'idees i a la reflexió crítica sobre l'actualitat, amb articles d'opinió i llibres d'assaig cívic i polític (reflexiona sobre l'ésser humà i qualsevol aspecte de la realitat actual, qüestiona els mites alienats de la nostra societat i proposa nous valors racionals), assaig filològic (naixen de la posició moral i política compromesa de Fuster amb la seua terra i el seu temps, tracta els problemes d'identitat nacional dels valencians), i assaig humanístic (explica i interpreta autors de la nostra època clàssica i autors del s.XX). Fuster és la figura intel·lectual més important de la cultura valenciana contemporània. La seua oposició crítica i lúcida davant la vida, el món i el país el converteixen en el referent més destacat del procés de recuperació cultural i civil dels valencians.

Mira

És un humanista en tot el sentit del terme, als 70 va iniciar la publicació de la seua obra literària. Destaca la seua obra de reflexió sobre la situació de la llengua i del poble valencià. Ha rebut molts premis, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i la medalla d'or de la ciutat de Florència. Podem classificar les seues obres en diversos gèneres: investigació i divulgació, narrativa i novel·la, biografies, crítica literària, assaig i traducció. El professor d'història és l'última novel·la que ha publicat amb la que tanca la trilogia sobre la ciutat de València. Cal destacar el seu compromís cívic amb la societat valenciana i la seua reflexió sobre la identitat valenciana. Les característiques de les seues obres són: obra assagística és una reflexió sobre l'actualitat de fins del s. XX i principis del XXI, mostrà interès per temes d'antropologia social, la seua escriptura és directa, concisa i ràpida, l'obra narrativa és resultat de vivències personals i lectures de clàssics.

JM Benet i Jornet

Ha evolucionat des de les primeres obres de base realista fins a una dramatúrgia més personal d'experimentació permanent, va mantenir constants temàtiques: reflexió sobre l'individu i la societat que l'envolta. Va guanyar el premi Josep Maria Segarra amb Una vella coneguda olor, on s'exposà una visió desencaixada dels 60 a través d'uns joves incapaços de plantar cara a una realitat hostil i opressora. Entre 66 i 69 es plantejà la tècnica teatral amb un teatre d'experimentació formal. Estrenà la trilogia sobre el mite de Drudània, on encara una reflexió sobre el país. Aquesta experimentació culmina amb Berenabeu a les fosques, amb clars ressons del teatre èpic. Revolta de bruixes elevà a la categoria de símbol la base realista plantejada entre raó i compromís, i la irracionalitat i l'evasió. Al 89 estrenà Ai, carai! on es radiografia la generació de l'autor. Als anys següents va escriure Desig Fugaç i E.R Guionista de serials a Catalunya.

Pedrolo

Gran part de les seues peces dramàtiques es poden circumscriure tècnicament al teatre de l'absurd: situacions inicialment absurdes, poca acció, escenografia nua, temps i espai incoherents, llenguatge telegràfic amb repeticions i equívocs. Però el desenvolupament de les seues obres presenta una coherència discursiva de plantejament, nus i desenllaç. Els personatges són essencialitzats entre els quals falla la comunicació i habiten en un món trencat, que els separa de manera radical de l'espai exterior i en aquesta situació, reaccionen de dues maneres: alguns s'hi acostumen i accepten la situació a causa de la por que tenen a tot el que no coneixen; altres es rebel·len i intenten enderrocar els murs de la seua presó i l'escorcollen, però sembla que acaben fracassant. En realitat, davall de l'absurd hi ha una reflexió filosòfica sobre la condició de l'ésser humà i sobre la llibertat. La tècnica i la temàtica naixen del compromís social i polític de Pedrolo. Així, el seu teatre es correspon amb la seua narrativa, cosa que mostra la coherència interna de l'escriptor.

Renovació Teatral (46- als 60)

La imposició de la dictadura al 39 va desbaratar la trajectòria del teatre valencià. El règim imposà la prohibició de representar teatre a menys que fora en castellà i la desaparició del teatre popular d'abans de la guerra. A partir del 46 el règim va suavitzar la repressió, va permetre la representació d'algunes obres en català. Ara bé havien de passar la censura. Aquesta lleu recuperació no es va donar en el teatre valencià. Només el sainet va tornar a reviure com a tret folklòric i localista. Als 50, hi hagué intents aïllats de renovar el teatre. Els més destacables són Domínguez, va dignificar el sainet amb Les malaenes i Burguera amb L'home de l'aigua que planteja l'existència de la bondat i les formes de manifestar-se a les persones. Tots dos escrivien un valencià correcte. Als 60 van aparèixer grups de teatre independent, els corrents que més van influir van ser el teatre èpic i el teatre document. També als 60 i als 70 van aparèixer a Catalunya grups que realitzaven espectacles de creació col·lectiva.

Característiques Teatre Actual

A finals dels 60 i als 70 uns grups de teatre van renovar el panorama teatral amb conceptes dramàtics alternatius que insistien més en l'espectacle, i bandejaven el text d'autor, a favor d'una creació col·lectiva. Al 64 va començar una etapa d'autors catalans com Benet i Jornet Una vella coneguda olor, Teixidor El retaule del flautista i Ribero Plany de la mort. L'èxit d'aquestes representacions era la confirmació de l'existència d'autors joves que volien fer un teatre de qualitat, innovador, de denúncia social i vàlid comercialment. En les dècades posteriors es van crear institucions teatrals que van consolidar la infraestructura del nostre teatre. En definitiva, el panorama teatral de finals del s. XX i començament del XXI es pot definir per la seua riquesa i el seu dinamisme. La nòmina d'autors i grups en actiu i amb èxit de crítica i públic s'ha ampliat molt.

Salvador Espriu

Els 6 primers poemaris d'Espriu tracten de manera obsessiva el tema de la mort. Hi abunden les meditacions i els interrogants sense resposta possible. Les seues característiques són les següents: poesia simbolista, però sense donar molta importància a la musicalitat i l'harmonia. Reflexió sobre la mort i el més enllà. Preocupació pel destí de Catalunya després de la guerra. Domini de tots els registres de la llengua. Al costat del discurs metafísic sec i aspre i del discurs de profeta civil, es troben també pinzellades d'humor dur.

Poesia Actual

Als 70 els poetes més veterans van continuar escrivint poesia realista, però també començaren a publicar uns altres poetes més joves que no formaven un moviment unitari i que només tenien en comú l'antidogmatisme i la concepció de la poesia com un discurs autònom que es regeix per les seues pròpies regles. A partir dels 80, al panorama poètic dominava l'eclecticisme. A més de poetes anteriors s'afegiren molts nous com Sòria, Montero, Martí...

Martí i Pol

La seua primera etapa creativa va estar marcada pel qüestionament dels valors del catolicisme. A partir de la publicació de Quadern de vacances encetà una etapa optimista i de reconeixement públic. Als 80, la seua poesia esdevé serena i fruit de la reflexió. A partir dels 90 obri un últim període marcat pel desconcert vital. Ha estat guardonat amb premis diversos, entre altres, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al 91. A més, cantants han cantat els seus poemes gràcies a la sinceritat i autenticitat que transmet la seua poesia.

Estellés

La seua poesia és una crònica social de la realitat que va viure. Va ser llegit i valorat en l'àmbit general de la literatura catalana i valenciana. El tret que caracteritza a la seua obra és la referència constant a la realitat. Els seus temes principals són la mort, la fam i la misèria de la postguerra, pàtria i llengua del poble valencià i l'amor i el sexe. És un poeta poc acadèmic i, alhora, culte, la qual cosa presenta aspectes contradictoris. Tots els seus versos tenen un to col·loquial molt marcat, amb formes lingüístiques pròpies del seu parlar.